Més que un viatge

CHIKITAAAAAAAAA!!!! La gosseta de les set vides

2010-02-12T06:41:00.000-08:00

Una vida molt gossa en imatges

Hi havia una vegada una gossa india que va tenir una camada de 6 preciosos gossets al costat d’un edifici en construcció en el poble de Koilakuntla, a la India. Esgotada i prima com un secall intentava mantenir als seus afamats fillets, però les energies eren ben escasses i no sabia com els podria mantenir a tots...

Però el destí es va encarregar d’anar donant la resposta...

En pocs dies, un cadellet va morir al ser atropellat pel rickshaw que porta l’aigua a l’edifici en construcció i un altre va ser embestit per un autobús a la carretera, deixant la pobre gosseta sense poder-se moure durant una setmana, rebutjada per la mare i pels seus germans, alimentant-se dels insectes que gosaven passar per davant seu... i quedant coixa per tota la vida...

Els altres quatre van anar creixent energètics i espavilats, amb ganes de jugar i d’explorar el seu entorn, en un país on els gossos no són gaire apreciats i són tractats a cops de pedra... la vida és molt dura per ells... i els perills estan a cada racó... Però un a un van anar morint atropellats o en circunstàncies desconegudes... i la pobre coixeta va quedar sola, petita i als ossos... però la desgràcia li va salvar la vida i es va convertir en la primera adoptada del Centre d’Acollida de Koilakuntla pels quatre catalans que hi treballaven i en la gossa més afortunada de la Índia. Aquesta és la nostra Chikita!!

La vam banyar, alimentar i va començar a dormir a dins de casa per protegir-la dels atacs d’altres gossos. Però el seu estat de salut no millorava... feia molta pudor, estava apagada i no menjava... estarà malalta?

Poc a poc la seva salud va anar empitjorant i van començar els espectacles de vòmits, crits i plors, convulsions, cagarrines, pupil·les dilatades i la “carrera cap a la llum”... wokatí finish? Quin patiment!!! I a sobre el jeep d’Haribala li va xafar la cua... Mare meva!! Si s’ha de morir, que ho faci ràpid!! Però res, encara respirava... cada dos dies hi havia espectacle...

Però les pitjors sospites es van acabar confirmant... s’estava menjant el seu últim germà mort!!!!! Vam trobar el cadàver mogut, rossegat, descomposat i feia la mateixa pudor que la Chikitaaaa!! Canivalisme!!!!!!

Vam enterrar el cadàver un altre vegada i al dia següent... estava desenterrat!!! No pot ser que una gossa tan esmirriada pugui moure unes pedres tan grans!! Què gore!!!!

Al final vam optar per cremar el cadàver i evitar que seguís menjant-se’l... quin horror...

Però... a la nit... “què és aquest soroll?” Era la mare dins el cremador!!!!!!!!! Increïbleeee!!! Aquesta gossa esta trastocada...

Els espectacles de convulsions es van anar repetint i ningú donava un duro per la pobre Chikita, però ella aguantant... “no la veurem crèixer...” – pensàvem.

Però poc a poc, s’ha anat recuperant, la seva mare (després de perdre tota la cadellada) ha acceptat la seva filla descarriada i ha progressat molt. Quines festes que es fan quan la mare ve a veure-la!!! Però aquesta gosseta s’ha acostumat ràpid a la bona vida de mimada i continua dormint a casa. Soleta no hagués durat gaire...

Ara és la mascota del CAC. Els indis ja la veuen en millors ulls i han acceptat a ella i la mare (crec que, fins i tot, se l’estimen una mica), però al principi flipaven de veure’ns rentar-la i cuidar-la tant. També s’ha convertit en el nostre primer projecte educatiu pels nens i ha donat resultats molt ràpidament. La criden, la toquen (no amb un llàpis com al principi...jeje, sinó amb les mans), l’agafen i ella ja no té por a la gent. La mare també va progressant amb la relació amb els altres, però és una perfecta guardiana. Si algú no li fa el pes no para de burdar. Ole Ama!!

Ja veieu que no ens falten distraccions ni feina. Estem ben entretinguts... ai ai ai, serà bona mare la Chikita? De moment ens deixa la casa ben neta de bitxos :)

Els NENS... l'escencia de tot

2010-02-11T08:33:00.000-08:00

mes somriures AQUI!!!!

Els nens ho són tot. Per ells estem aquí, per ells existeix Haribala i per ells serà el Centre d’Acollida.

Haribala Trust és una ONG que existeix des de fa uns 9 anys, però ja compta amb 380 nens apadrinats, de Koilakuntla i pobles del voltant. Fins que no es va crear aquesta organització, al poble no havien vist mai un “blanc”. Ara s’hi comencen a acostumar i quan vas pel poble tothom et saluda amb un “Hola” o un “Hello”, es queden encantats mirant-nos fixament, els nens que ens coneixen ens criden pels noms i ens saluden amb la mà fins que ens perden de vista i els treballadors d’aquí ens tracten molt obertament i amb molt de “carinyu” familiar.

En Miquel ja és la sisena vegada que esta aquí i jo la segona, quan l’edifici començava a alçar-se. Des de llavors l’edifici ha avançat i els nens han crescut moltíssim. Però el que mai canvia és aquest somriure preciós que ens regalen cada dia.

De moment el projecte educatiu amb els nens es limita tan sols a l’hora de repàs per les tardes, quan surten de l’escola. Els ajudem una mica amb els deures (si està escrit en Telugu res de res) i els ensenyem paraules en anglès i español (i alguna coseta en català, jeje). El moment que més els hi agrada és quan els acompanyem cap a casa amb els lots (la carretera no té prou llums i els vehicles van a tota llet). T’agafen de la mà, tots volen anar al teu costat i les nenes que deixem al final són súper petoneres!!!!

Els diumenges, en Miguel (un arquitecte que va passar aquí una bona temporada no fa gaire) i l’Enric, van organitzar unes jornades esportives els diumenges a la tarda que encara mantenim. Quin progrés!!! L’esport més popular a la India és el Cricket, per herència anglesa. Un esport súper aborrit que requereix molt poc esforç físic, per això els motivem a fer altres esports més moguts... aish.... com els hi costa.... però poc a poc van fent :)

Avui, la Montse i jo els hem sorprès apareixent a la zona de jocs vestides amb sari!!!! Jajaja. Quina cara que han posat!!!

Ha sigut obra de la meva estimada Nirmala, aish, com m’estimo aquesta dona... és un veritable sol!! Hem anat a casa seva, amb la seva filla gran embaraçada de 7 mesos (la Shanti) i la neta, que és filla de la petita Rita!! Sorprenent... vaig conèixer a la Rita fa tres anys i era una nena. Ara està casada i amb una filla, la Chandana... i només té 18 anyets...

Vestir-se amb un sari és tot un ritual. Sort que és ella la que ens ha vestit perquè requereix d’una bona tècnica. No ens ha faltat el mínim detall: braçalets, collaret, ens ha pentinat i posat flors als cabells, ens ha posat els bindis al front i ens hem fet un munt de fotografies!!! Quan hem arribat a la “old office”, tots s’han quedat al•lucinats i la càmara no ha parat. Els hi encanta fer-se fotos... jejeje.

Manlika lustá!!!!

WORKING, WORKING!!

2010-02-08T20:46:00.000-08:00

també treballem, eh? Clica per veure-ho!!

Això comença a agafar color!!

Us escric des de la nova oficina d’Haribala-India, jeje.

Dijous al matí ben aviat ens va despertar una veu masculina amb accent de la plana: “Ja som aquí!! Que dormiu?!” “Obriu!!” ens deia una segona veu... eren l’Enric i la Montse!! Ja estem la familia al complet!!

Després d’esmorzar i de posar-nos al dia de les nostres vides, ens vam posar les piles i els hi vam fer posar als nostres amics sleeping.

Trasllats, reunions, neteja i... a suar!! Estan contents de la nostra arribada, però segur que estan maleïnt la feinada que els hi estem donant. A moure l’esquelet!! Què es guanyin l’arròs!! Va ser molt divertit veure a tothom amb les mànigues arromengades, fregant i rascant les desgràcies que han fet els paletes i pintors, quina suada!! Jajaja. Però l’esforç ha valgut molt la pena perquè ha quedat una oficina SÚPER.

Tot i que vam quedar baldats de la feinada feta, ahir vam anar de compres a Kurnool (una ciutat més gran que queda a una hora i mitja del poble). Tot i que soni molt bé us asseguro que no és gens divertit. És una ciutat caòtica, plena de cotxes, motos, rickshaus, gent, animals, sorolls, brutícia... i per trobar tot el que vols és una aventura. Vam anar a encarregar les lliteres, a triar aixetes i rajoles, a comprar el marbre de la cuina, pintura, llums, ventiladors, material d’oficina, estris de cuina per la nostra “caseta” i una nevera!! Vam acabar tots amb mal de cap i dormint tot el camí de tornada... esgotats...

Ens quedarà una caseta tan bonica que al final ens acabarem instal•lant aquí!! Jeje

Avui estem de reunions i esbroncades al constructor i a l’enginyer, sort que aquesta feina li toca al jefe Miquel. Haurieu de veure l’espectacle: en Miquel seguit d’una currua d’indis que li arriben a l’alçada de les espatlles (excepte el “Dalton”, l’enginyer), dient a tot que sí, tot i que la meitat no entenen ni una paraula d’anglès... aish... quina paciència que té...

Nosaltres tres ja tenim prou feina organitzant tot el caos administratiu, fent fitxes de nens i intentant que tot funcioni una mica millor.

Demà diumenge, festa!!! Ens espera una jornada esportiva amb els nens. Serà divertit, jejeje.

El CAC de KOILAKUNTLA, una il·lusió que va prenent forma...

2010-02-07T06:37:00.000-08:00

Visita on-line pel piset

Després d’un dia de viatge des de Tailandia, ahir vam arribar al nou aeroport de Hyderabad, capital d’Andhra Pradesh. Molts records i sentiments ens han vingut a la memòria al veure el caos dels carrers, els rickshaus, les vaques blanques passives al mig del carrer, els moviment ladejats de cap i aquests somriures amplis que ens tenen el cor robat. Però el millor de tot ha estat el veure dues cares ben conegudes que ens esperaven impacients a la sortida de l’aeroport: en Push Parash i en Francis.

El trajecte fins el poble ha estat molt millor del que penssavem!! A més del nou aeroport que ens ha estalviat 22 km i el calvari d’entrar a Hyderabat, han quasi acabat (a la India mai res esta acabat del tot) l’autopista fins Koornul i només hi ha 1 hora i mitja de mala carretera fins Koilakuntla. Quin luxe!!!

Però el més emocionant ha estat quan hem obert la porta del que serà casa nostra les properes setmanes i la casa dels voluntaris d’Haribala ara i en el futur. “Què gran!!!” No és el mateix veure-ho sobre plano i en fotos, que estar-hi en directe. Tot i que vam arribar molt cansats i adormits, no ens vam poder resistir a fer una ullada a l’edifici i a tots els racons de casa.

“Buf, buf, buf, quin munt de feina”; com més miràvem, més defectes o coses mal fetes trobàvem... sobretot la instal•lació elèctrica... un munt d’interruptors, endolls a l’alçada dels ulls, unes plaques lletgíssimes que feien mal a la vista... finestres tortes, reixes per tot arreu, portes pintades de blau, el terra ple de taques... no acabaria mai la llista... Tantes emocions i idees rondant pel cap, que ens va costar molt poder dormir.

Avui ja ens hem posat les piles ben aviat i hem fet una llista (de moment portem dos fulls) de coses que s’han d’arreglar i una altre de coses que cal comprar. El fontaner ja ronda per aquí per aclarir temes i a la “sleeper class” ja els hi hem fet moure’s per netejar la seva oficina i posar-hi les taules. Quina paciència...

Com que hi ha tanta feina a fer, només col•locant la taula i els llits al seu lloc i escombrant una mica, ja sembla una altre cosa i estem més optimistes  Fins i tot ja tenim adoptat una gosseta, la Secallona, que no es separa del meu costat (més val perquè hi ha un altre que sempre l’ataca...).

Però avui sobretot ha estat un dia de retrobaments, sobretot amb la Nirmala, la nostra “mama india”. Abraçades, moltes noticies (casaments, bebés...) i alguna llagrimeta, sempre acompanyat del millor chai de la India.

Demà arribarà la Montse i l’Enric, que es passaran aquí tot l’any!! Ja serem quatre per convertir l’”sleeping class” en la “working class” i que l’orfanat funcioni el més aviat possible. Quina il•lusió :)

Espero poder-vos anar explicant com evoluciona el projecte i com va prenent forma l’edifici més “fashion” de la India.

Milers de petons

CAMBODIA... en construcció

2010-01-07T08:55:00.000-08:00

VIETNAM... en construcció

2009-12-07T08:49:00.000-08:00

LAOS... en construcció

2009-11-27T08:42:00.000-08:00

THAILAND... en construcció

2009-11-07T08:21:00.000-08:00

AVENTURES YANKIS... en construcció

2009-10-16T08:18:00.000-07:00

MÉS MEXICO... en construcció

2009-08-10T08:18:00.000-07:00

Comencen les vacances... A CANCÚN!!!

2009-08-07T08:14:00.000-07:00

CANCÚN, can clica!!

Sí, sí, pot fer molta ràbia parlar-vos de vacances quan portem tant de temps voltant d’un lloc a l’altre... però són les nostres vacances d’agost al CARIBE!!!

Fa un parell de mesos en Luke i l’Ester ens van dir que venien a passar les seves vacances d’estiu a Mèxic i ens va faltar temps per reorganitzar el nostre calendari per poder passar el mes d’agost amb ells. Quina il•lusió!!!!!!

Un retrobament amb la gent de casa ens ha motivat moltíssim i, a més, canviar el fred “andino” pel calor tropical de la Rivera Maya, ole!!!!!!

Serà un mes mogudet i calurós, però serem cinc!!!!! En Luke, l’Ester, la Patri!!!! (que viu a Guadalajara i també ve a l’aventura mexicana) i els dos rodamons “felicianos” :)

Viva Mexico Lindo!!!

MACHU PICCHU, la ciutat perduda dels Inques

2009-08-04T23:51:00.000-07:00

Pichu aqui, tant machus com femelles

Durant molts i molts anys, aquesta maravella de la humanitat va estar secretament amagada sota una densa vegetació i no va ser fins el 1911, que un americà va redescobrir la “ciutat perduda del Inques”, el Machu Picchu.

De fet no estava perduda del tot. La gent local en tenia coneixement, un home d’allí n’havia extret forces antiguitats que anava revenent i hi havia dues famílies que hi vivien al costat i utilitzaven les terraces dels inques pels seus propis cultius. Quan l’explorador americà va arribar a la zona va parlar amb una de les famílies i va ser el nen que, per unes poques monedes, li va mostrar el camí i les runes del Machu Picchu.

Com passa molt sovint, van haver de venir de fora per obrir els ulls als peruans i fer-los-hi adonar de la maravella que teníen sota la jungla. Però la falta de recursos econòmics i d’experiència en estudis d’aquest nivell, van fer que cedíssin molts drets als americans, que no van perdre l’oportunitat i, encara avui en dia, moltes de les antiguitats que es van agafar per estudiar, no han estat retornades, com s’havia acordat.

El Machu Picchu (“Muntanya Vella”) mai va ser conquerit ni tan sols trobat per les tropes colonitadores espanyoles en el segle XV (tot i que res es sap del cert). Quan la civilització Inca es va veure perseguida i desplaçada pels colonitzadors del Vell Món, va haver de fugir terres endins, però van saber com protegir un dels seus llocs més sagrats. La ubicació dalt de tot de les muntanyes, la jungla i la boira que hi ha gran part de l’any, l’han mantingut ben amagada, però la seva conservació és gràcies al fantàstic sistema de drenatge que van crear.

La ciutat es divideix clarament en dues parts: la zona de cultius, on hi ha les terraces que sembla que desafiïn la llei de la gravetat, i la zona urbana, amb els edificis religiosos, residències de les castes més altes i la zona residencial vulgar. Tot molt ordenat i organitzat.

Quins artistes!! Quina maravella de lloc!! Tot l’esforç que hem hagut de fer per arribar i els calers que costa, realment valen molt la pena.

Diuen que el Machu Pichu és un dels punts del planeta on conflueixen més energies... no en tenim ni idea d’aiò, però us podem ben assegurar que et deixa sense paraules...

Les pedres de granit blanquinós curosament pulides, l’orientació dels edificis segons els punts cardinals, l’alineament dels diferents elements de la ciutat amb les muntanyes i amb els aconteixements astronòmics...

Pura harmonia...

CUZCO i EL VALLE SAGRADO, Pisaq i Ollantaytambo

2009-07-30T19:38:00.000-07:00

Cluck, Click, Clock

Cuzco, Cusco o Qosqo, segons qui l’anomeni, va ser la gran capital de l’imperi Inca. Va ser fundada per una població que va emigrar de Tihuanaco (la regió boliviana del Llac Titicaca) degut al seu colapse. Va ser la capital i sede de govern del Regne dels Inques i va acabar convertint-se en la ciutat més important dels Andes i d’Amèrica del Sud.

Amb tot això i moltíssimes coses més, com no ha de ser una de les ciutats més boniques que hem vist fins ara? És fantàstica, però també s’ha de reonèixer que molt turística (i cara!).

Els nostres trasllats d’un lloc a l’altre no poden ser tranquils i sense aventuretes... això mai!! Per no perdre el costum, per poder arribar a Cuzco vam suar allò que no hi ha... Un viatget amb una pick-up amb el vidre del davant completament trencat i amb més anys que jo, lluites perdudes per agafar un taxi compartit i un bon patiment per aquelles carreteres de mil dimonis a mil per hora ( a l’estil rali...)... però hem arribat sans i estalvis :)

Tot i que en Miquel encara passeja el seu aspecte de Gandalf-hermità amb les crosses rurals, hem seguit descobrint més maravelles de l’Imperi dels Inques al Valle Sagrado.

Per visitar les ruines Inques que hi pels voltants t’obliguen a comprar en una oficina, un tiquet que permet l’accés a tots els llocs o bé, compres un de parcial que inclou només alguns llocs pre-fixats per ells (hi ha diferents opcions). Són tan espavilats, que les més interessants te les posen en packs diferents, per fer que compris el pack complet que costa més del doble... et valen per tres dies, però han de ser consecutius!! Que “listillos”!!! Que hi farem... ja tenim data pel proper vol i no disposem de molt de temps i hem hagut de triar i conformar-nos-hi.

Pisaq i Ollantaytambo ens han encantat. Seguint amb la costum Inca, estan a bona alçada i tenen una gran quantitat de terraces de cultius. Una maravella!! A més, Ollantaytambo es considera l’única ciutat Inca encara en ús, donat que les restes de l’antiga ciutat formen part de les noves cases i es conserven els carrers i l’organització de la ciutat. Aquest poblet encantador va ser, a més, un fort militar i de vigilància per possibles invasions d’enemics al Valle Sagrado, ja que es va contruir estratègicament en un dels seus punts d’accés. Quins cracks aquests Inques!!

Com sempre ens passa, se’ns ha fet molt tard i no hem pogut estar-nos-hi tot el temps que ens hagués agradat (som una mica lents però els transports tampoc ajuden...) i la visita a Ollantaytambo ha sigut una mica “relámpago”... una llàstima.

Ara toca esperar un bus (suposadament arribarà a les 22h) que ens durà al poble de Santa Maria (3 de la matinada), allí farem transbord a una furgoneta que ens portarà a Santa Teresa (5 de la matinada) on esperarem que a les 6 del matí apareguin taxis que ens portaran a una hidroelèctrica on comença la nostra pelegrinació, seguint la via del tren, fins a Aguas Calientes, la base per arribar al MACHU PICHU!!

El que s’ha de fer per estalviar alguns duros... i en Gàndal-hermità amb la pota xunga!!

CHOQUEQUIRAU, el germà petit del Machu Pichu

2009-07-29T04:11:00.000-07:00

trekking cliking AQUÍng

Cada passa un repte, cada corba una meta, cada pedra un obstacle a superar, a cada mirada un paissatge increïble i al final del camí... una recompensa de pedra en un entorn inigualable.

Els Inques només van existir durant uns 150 anys aproximadament, però quan els conquistadors espanyols van arribar al Nou Món, eren l’Imperi dominant i, per tant, el que van documentar i del que més informació se’n té.

La Història dels Inques està plena de mites i llegendes, degut a la versió colonitzadora que poc entenia de la visió del món d’aquells habitants a qui no podien comprendre i a qui van destruir. De tan curta, però intensa, existència, van deixar bons exemples de la seva cultura que poc a poc es va descobrint i es va comprenent. Una cosa és segura: els hi encantaven les bones vistes i els llocs escarpats.

Un bon exemple d’això és la ciutadella de Choquequirau, a 3026 metres d’alçada, al costat del riu Apurrimac (Riu que Parla), posterior al Machu Pichu, només visible el 30% (la resta està enterrat o cobert per la vegetació) i on només s’hi pot arribar a peu.

Cachora és la vila que fa de punt de partida pel trekking de 4 dies que ens esperava. Allà es pot contractar un “arriero” i una mula que carrega amb l’equipatge mínim pels 4 dies, la tenda i el menjar. Es pot anar amb moltes més comoditats: cuiner, ajudants, guies, etc. Però el pressupost va pujant fins a 150€ per persona. Als pobretons com nosaltres ens va sortir per 70€ els dos :)

L’objectiu del primer dia era arribar a “Playa Rosalina” a 1550m, al fons de la vall on passa el riu, a 21 km del poble de Cachora (2980m). Però els preparatius del trekking van fer que sortíssim una mica tard i calia anar ràpid perquè a les 6 de la tarda ja és fosc.

Eren les 12:30 del matí quan vam començar la caminata sota un cel ben cobert i rodejats d’una boira densa que no ens deixava veure que hi havia més enllà de 10 metres. Tot era un misteri.

Els primers 5 kilòmetres van ser pujades i baixades, sempre una mica costoses per la falta de preparació i que et fan dubtar de la teva capacitat. Fins al km 11 vam seguir pujant però de forma molt més suau fins al punt més alt del dia, un mirador a 2880 m d’alçada. Evidentment tot al nostre voltant era blanc. Seguia el misteri de què ens envoltava.

Ara només queda baixada!! Un camí pedregós i de pendent contundent que van posar a prova la resistència dels nostres genolls. Fets pols, en Miquel lesionat però encara d’una peça, vam arribar a la “playita” amb l’últim raig de llum i amb una gana voraç. Primer dia: objectiu complert.

L’endemà... aish... ja sabíem que era el dia més dur de tots, però... ens va costar una mica posar-nos en marxa.

A les 7:30 del matí vam creuar el riu i es presentava davant nostre el gran repte: 10 km de pujada sense descans, amb un desnivell de 40-45º. En Miquel anava tirant i m’esperava a cada km. Jo anava a ritme “ànima en pena”, a poc a poc, però confiada en que arribaria. A la 13h vam fer la nostra entrada triumfal al campament de Marampata. Un petit descans de 30 minuts, un mòs, aigua i seguim caminant en direcció a les ruines de Choquequirau a 1h i mitja de camí....

Preu de l’entrada: 37 soles per peluca

Pressupost total a la butxaca: 45 soles amb vint cèntims

Problema: un bitllet de 10 una mica estripat

Solució: som estudiants inocents i pobres que han deixat els carnets a Cachora per si ens robàven o els perdíem.

Resultat: tarifa estudiant (18 soles per peluca), no accepta el bitllet estripat i quedem en tornar el dia següent a tornar-li el sol que falta.

Mai més el vam tornar a veure...

La ciutadella de Choquequirau és possible que sigui més gran que el Machu Pichu, però encara queda molts feina a fer.

La part més visible és la plaça principal, amb el Temple, les fonts i les vivendes dels governants. A dalt d’un turó hi ha el Ushnu (plataforma cerimonial) i sobre un altre turó hi ha la plaça superior, també amb temples i edificis cerimonials. Canals d’aigua, portes i finestres trapezoidals a prova de terretrèmols, murs compactes i terraces per cultius conformen l’estructura d’una gran ciutat estratègicament estudiada. Fascinant.

Vam poder gaudir de la posta de sol des de la terrassa superior, però calia fer el camí de tornada al campament apurant la llum disponible.

Després de 11 h i 15 minuts caminant sense pràcticament parar, finalitza la segona jornada amb una sopa d’arròs, la més bona que hem menjat mai. Mmmmmh.

El tercer dia decidim no matinar molt, cal deixar descansar el cos per la tornada. Però el fred, els roncs del de la tenda del costat i el soroll de la gent que marxava a les 5 i les 6 del matí no ens ho posen fàcil.

Ens esperen 10 km de baixada impresionant, però ara equipats amb un parell de pals que ens ajudaran força. En 3 hores erem a baix, però la calor ja apretava. Sort que a la platgeta hi ha una font i ens vam poder refrescar i fer els 3 km de pujada fins Chiquisca, on dormiríem aquella nit.

Sembla mentida com et va canviant el cos. El primer dia quasi morim en els primers 5 kilòmetres. El segon dia, malgrat et faci mal tot el cos, treus forces per seguir caminant i afrontar més d’11 hores de dura caminata. Quan sembla que ja estas al límit de les teves energies, encara ets capaç de seguir fins arribar a l’objectiu del dia, fer el sopar, rentar plats i preparar el niu per dormir el màxim de còmode possible. Sempre et pot passar que a la tenda del costat hi hagi un “chancho” (porc, us ho juro que ho semblava) que et fa la nit eterna pels seus roncs indescriptibles i li has d’anar a fer un parell de crits.

Les 5 del matí no triguen en arribar i enllestir-ho tot per començar de nou suposen un parell d’hores. Sort d’en Jonathan, el nostre jove “arriero” de 15 anys que ens va ajudar molt. També és cert que el vam cuidar tan bé com vam saber i ens preocupàvem de que menges bé, begués aigua i del seu amic de 12 anyets que portava un altre grup bastant despreocupat del nen. Pobrets...

El quart i últim dia havíem d’afrontar 19 kilòmetres, 2/4 parts de dura pujada sota un sol de justícia, ¼ part en planet i la resta una mica de baixades i pujades. Era la recta final...

Quan vam veure el poble no ens ho podíem creure... ja faltava molt poc!!!! Però en aquell moment vam veure una furgoneta plena de turistes i vam provar sort fent dit i... van parar!!!! Ja sabem que hagués estat molt bé fer els darrers 5km que faltaven però us asseguro que les forces ja flaqueaven i en Miquel tenia el genoll força tocat, així que...cap a dins!!!!

Entrada triunfal al poble i final feliç després de 4 dies ben durs, un genoll lesionat, unes picades color carmí de no sabem quin bitxo i força cansats, però molt satisfets de l’experiència viscuda.

Quants dies de recuperació necessitarem?

PER LA SERRA PERUANA: Huancayo, Ayacucho, Andahuaylas, Abancay

2009-07-29T01:50:00.000-07:00

Més AQUÍ

Després dels familiars dies a Lima, ens endinsem a la Serra Peruana, amb muntanyes de 3000 a 6000 metres d’alçada. El paissatge és espectacular i les carreteretes... més aviat són camins de terra amb mil i una corves. Vas a 30Km/h i esquivant els porcs, vaques, ovelles i cabres que es van creuant pel camí. Un trajecte de 290 km pots trigar entre 7 a 8 hores... i us asseguro que no és pas un viatge tranquil, menys encara quan està ple de mamitas amb els seus immensos sacs i homes parlan-te de medicina natural per tractar “el peor mal de los hombres, el mondongo (mitxelins) por mala alimentación y las infecciones vaginales”.

Huancayo no és gaire interessant, de fet no hem fet ni fotos. La ciutat és un caos absolut, plena de “moto-taxis” (els rickshaws de la India) i... res més a dir.
Ayacucho, la ciutat de les 33 esglèsies!! Les deuen omplir totes en la missa dels diumenges?

Aquesta ciutat colonial té un cert encant i va coincidir que era la fira del formatge i l’artesania a la Plaça d’Armes. Així que vam decidir allargar la nostra estada i poder visitar també les ruines de la capital de l’imperi Wari.

Els Wari van ser una civilització anterior als Inques en 500 anys. Van nèixer de la unió de diverses cultures preinques i van dominar gran part del Perú, sent aquest assentament la seva capital. Per desgràcia, no hi ha inversió de diners per part de l’Estat ni de cap entitat per continuar les excavacions i desvetllar els secrets d’una civilitació que va existir durant més de 5 segles.

Seguint els nostres plans, seguim la ruta cap a Abancay, fent una parada tècnica de tres hores a Andahuaylas. Sincerament, més del mateix: Plaça d’Armes, caos als carrers i mooooolt de soroll. A Abancay hi havia una fira agropequària que va omplir tots els “hospedajes” i al que vam anar a parar estava just al costat d’una disco amb la “fantàstica” música tradicional andina (la pitjor que hem sentit mai) a tot volum fins les 5:45 del matí... a les 6 ha sonat el despertador...

Tot i que el temps no acompanya seguim amb el planejat: cap Choquequirau!!!!

LIMA amb la millor companyia, Carmen i Fernando

2009-07-28T19:42:00.000-07:00

Lima limón, AQUÍ

Lima, una ciutat no especialment bonica, amb el cel sempre cobert de núvols en aquesta època de l’any, de distàncies enormes i bulliciosa com tota capital sud-americana, però nosaltres estem com a casa.

Us enrecordeu de la parella peruana que vam conèixer a Rio de Janeiro? Només ens coneixíem de compartir dos dies a la gran ciutat brasilera, ells celebrant anys de casats i nosaltres de “pendoneo viatger”. Però entre nosaltres es va crear un vincle d’afecte i amistat que ha perdurat i ha crescut amb el temps. El carinyu que ens ha mostrat aquesta parella és increïble i ens han acollit a casa seva com dos més de la família.

Amb la seva companyia, la ciutat ha tingut per nosaltres un aire especial. Ens han portat al nou Parc de les Aigües, a passejar pel centre del ciutat, a provar els menjars típics peruans i, segons ells, el veritable pisco (un alcohol d’origen disputat entre Xile i Perú). Hem ballat en una festa de barri i, per molt que costi de creure, vam guanyar un premi de ball!!!! Hem estat a la seva casa de la platja, a la seva academia de natació, on hem fet una llargs que ens han sentat de maravella... vaja, que ens han mimat moltíssim, ells i tota la seva família.

Estem molt feliços d’haver compartit amb ells aquests dies i poder dir que en aquest viatge estem fent grans amics.... com els trobarem a faltar!!

No hem pogut passar més temps amb ells perquè se’n van de vacances a Europa!! Sí sí, nosaltres a Lima i ells a Barcelona!! Jeje, però el pare de la Carmen fa 80 anys i es un enamorat d’Espanya i li han fet aquest regal abans que sigui massa vellet. Quin munt de preguntes que ens han fet!! Jeje, estan molt emocionats.

Amb grans abraçades i petons, i també alguna llagrimeta, ens hem acomiadat d’aquesta família. Queda demostrat que l’amistat no entén d’edats, ni de cultures, ni de nacionalitats.

Molts petons a la nostra família peruana

UNA NOVA HISTÒRIA PER NO DORMIR: Transportes Peruanos, una prova de resistència per la paciència

2009-07-27T03:07:00.000-07:00

Ja estavem previnguts de com funcionen (o no funcionen) els transports peruans, però això ha sigut massa...

De 9 o 10 hores que havia de durar el trajecte Arequipa-Lima, han estat 18!!!!!!!!!

Com que havíem de passar tota la nit al bus i eren moltes hores, vam decidir agafar un bus-llit i una mica bo... això pensàvem...

El bus tenia previst sortir a les 21:30, però venia de no sé on i anava amb una hora de retard. Aquesta va ser la única notícia que ens van donar...

A mesura que anàven passant les hores i l’estació s’anava buidant, ens va començar a pujar la mosca al nas.

Per atendre les nostres preguntes només hi havia un peruanito que no s’enterava de res, que només deia que la noia dels tiquets ara venia. “¿A las doze de la noche va a venir?” “Sí, sí, ahorita viene” ens contestava, però no venia ningú.

Van passar més de tres hores fins que una dona va sortir d’un despatx de darrera del mostrador. La pocasolta havia estat tot el temps a dins!! Ens havia sentit escridassar al peruanito i no s’havia dignat a donar la cara!!! La cosa va anar a pitjor... que si “me está faltando el respeto”, que “no me alce la voz”, ara et giro la cara i et deixo parlant sol... una mentida rera l’altre i cada cop l’ambient més caldejat... ni un got d’aigua ens van donar!!! Això que ens havien dit que teníem sopar inclòs...

Per fi el nostre bus va fer la seva aparició triunfal a la una i mitja de la matinada, però després de 20 minuts esperant ens van dir que el motor es recalentava i el bus no sortia. La que es va liar!!!

Havíem d’esperar un altre bus que arribaria en una hora. Però no erem els únics amb problemes. Gent de tres busos diferents estàvem esperant... una vergonya!!

A les dues i mitja va arribar per fi el bus que ens portaria a Lima, però quan vam pujar....sorpresa!!! El bus no era llit, tenia més seients del que ens havien dit (per tant era súper estret), un gos s’havia pixat i no es podia respirar de la pudor, i no funcionava la calefacció!!!!!! Revolucioooooó!!!!

La noia que estava al pis de baix, com nosaltres (es suposa que és més luxós) estava morta de fred, fastiguejada per la pudor, la incomoditat, el retard i súper enfadada perquè li havíen cobrat més que a altres passatgers. Ja erem tres guerrilleros....

Vam decidir pujar al pis de dalt, com a mínim s’estava calentó, però els ànims de la gent també ho estaven. Tothom escridassant a la hostesa, al de les maletes, al vigilant de l’estació, al peruanito “ahorita viene” i a la mentidera nº1 ... tothom es sentia enganyat.

A les tres de la matinada els motors del bus es van encendre i els ànims es va apagar... Bona nit... de moment.

Bon dia? No sé, es va punxar una roda pel matí i la ressaca d’una nit mogudeta es feia notar.

Quan creiem que el pitjor havia passat... apareix la pobre hostessa amb cara de “cordero degollao”:

- un poco de atención por favor... vamos a parar en el siguiente pueblo para cambiar de autobús.

- Grrrrr, buuuuuu, nya nya nya, grrrrr, nononono!!! (rebombori general)

- Le pasa algo al autobus?

- Buenoooo, no. Uno que venia de Lima se ha estropeado y la gente se ha quedado tirada en ese pueblo. Nosotros bajaremos y esperaremos a uno que nos sigue una hora por detràs y ellos tomaran el nuestro que darà la vuelta.

- Quuueeeeee!!!!!? ¿Y porquè el nuestro? Nosotros ya vamos con retraso!! Que tomen el otro!!

Per moltes protestes que vam fer, l’autobús va parar a l’estació del poble on hi havia el nou percal. Però ens va donar prou temps per organitzar-nos i anar tots a una, sota el lema: “No nos moveran” liderat, evidentment, pels presents.

- del autobús no nos va a bajar nadie, es nuestro autobús y va a seguir hasta Lima. Señor conductor, vamonos o nos lo llevamos nosotros.

- Tienen que bajar señores...

- Nada de eso, no vamos a bajar.

Els passatgers de l’altre bus, al•lucinant.

Crits, amenaces de denúncia, dient a la gent de l’estació que aquella companyia estava plena d’estafadors, trucades a la suposada gerent de l’empresa, uns estrangers desesperats perquè tenien un vol aquell mateix vespre i no arribaven... i tothom atrinxerat dins del bus sense baixar.

Al cap d’una bona estona, marxem!! Però va ser un engany, un més... el bus va fer que sortia de l’estació, va fer un parell de maniobres i va tornar a entrar!!!!! Tot això per fer temps a què arribés el bus que venia darrera... No van aconseguir fer-nos baixar del bus, però sí de fer-nos perdre una hora més... la mare que els va p....!!!! en Miquel tirant els papers del conductor per terra, trepitjant-li el “llit” i jo dient de tot a qualsevol que se’m dirigia.

El final del trajecte va ser d’estrés. Tothom trucant i enviant missatges als parents i coneguts (o a les companyies aèrees), avisant de la nostra arribada. Nosaltres també.

Amb més de vuit hores de retard, per fi vam arribar a Lima i uns braços ben oberts ens van donar la benvinguda amb una forta abraçada, somriures, regals i petons.

“Bienvenidos a nuestra casa, a vuestra casa” – Carmen i Fernando.

FIN

AREQUIPA, primera parada en terres peruanes

2009-07-24T21:03:00.000-07:00

Més Arequipa AQUÍ

Per fi hem pogut posar els peus en territori peruano!!!

No ha sigut fàcil... després de tornar de la Senda Verde, ens vam trobar que el hostel no ens havia fet la reserva que els hi vam dir i estava ple!!!! Les onze de la nit, amb mal d’alçada i cansats... i sense un lloc on dormir!!! El to de la discussió no va ser pas suau, però va servir perquè aconseguíssim un llit per un i uns quans matalassos a terra per l’altre, pagant només per una persona.

El dia següent preteníem marxar cap a Perú, però tenim “la negra”!!! no hi bitllets fins l’endemà....

Però per fi estem a PERÚ, concretament a Arequipa.

Només podem fer una visita “relàmpago” a aquesta bonica ciutat del sud perquè ens esperen els nostres amics a Lima, però l’hem aprofitat tant com hem pogut :)

El Museo Santuarios Andinos de la Universidad Católica de Santa Maria és de visita obligada pels seguidors dels descobriments publicats al Nathional Geographic. Allí es troba Juanita, la momia més ben conservada d’Amèrica, però per un procés de momificació natural: està congelada!!! La van trobar al volcà nevat Ampato, i segons indiquen els estudis realitzats, pertany a la civilització dels inques i va ser sacrificada com a ofrena als deus (té un bon cop al cap). Les condicions climàtiques del lloc on la van sacrificar, han permès que es conservés congelada fins avui en dia. Quines coses!!!

Les investigacions als cims dels volcans i muntanyes de la zona dominada per l’imperi Inca no han parat i s’han trobat més momies de nens sacrificats, però la Juanita és la més famosa i la coneguda revista li van dedicar un gran article.

Però el que més ens ha agradat d’aquesta ciutat és el Monestir de Santa Catalina. Ha sigut com un salt en l’espai, ja que semblava que estiguéssim passejant per carrerons andalusos, de colors vius i blanc, ple de geranis per tot arreu. Carai amb les monges!!! Aquest monestir està obert al públic des de fa pocs anys i és una autèntica maravella. Encara hi viuen monges de clausura, però en unes dependències noves que res tenen a veure amb la part visitable, però imaginem que amb unes comoditats més actuals que deuen compensar la bellesa del monestir complet.

Poc temps li hem dedicat a Arequipa, però en Fernando i la Carmen ens esperen a Lima i això és més important :)

TÍPICS i TÒPICS: Bolívia

2009-07-22T02:38:00.000-07:00

Han estat 20 dies ben intensos en aquest país d’extrems, patint temperatures gèlides, mirant els núvols des de dalt, ballant i patinant sobre llacs glaçats entre llames i guanacos!!! Marxem carregats d’impressions i d’experiències!!! (i de regals!! Jeje):

• És un país sense mar, l’únic de Sud-amèrica juntament amb Paraguay

• Simón Bolívar, el gran llibertador de sud-amèrica, dóna nom al país. “Si de Rómulo, Roma; de Bolívar, Bolivia"

• És el país amb el major percentatge de població indígena d’amèrica. (62%)

• Evo Morales, el president actual, és el primer representant índigena que ocupa el càrrec. La seva política de defensa dels drets històrics i culturals de les ètnies indigenes és molt accentuada.

• S’ensenya, des de fa poquet, Aymara i Quetchua a les escoles.

• El país està dividit en 2; Les terres baixes, catòliques, ordenades i colonials (Sucre, Santa Cruz...) i la bolívia andina i indigena.... de tradicions ancestrals, on la Pachamama (deesa mare de la terra) perdura com a divinitat hegemònica!

• És el país de les alçades. Tenen diversos rècords amb l’etiqueta de “més alt del món”, com per exemple: El llac navegable (Llac Titicaca) o La capital (La Paz).

• Tanta i tanta alçada, povoca el popular “mal d’alçada”... però tenim un remei infalible: “Camina lentito, come poquito.... y duerme solito!!”.... o mejor, ponte hasta el tope de Coca!

• Les “mamites” són l’hòstia: si t’han de trepitjar, empènyer o donar-te un cop de cul.. ho faran.... sempre traginant enormes sacs d’un costat cap a l’altre

• Els bolivians són, sens dubte, els pitjors comerciants que hem conegut fins el moment. No li posen massa ganes. Si venen una bossa amb 10 manderines i tu només en vols 2, no te les volen vendre!! O tot o res!

• Totes les llibreries estan juntes, una al costat de l’altre. I això mateix passa amb la resta de comerços!!! La competència funciona diferent en aquestes terres!

• La música Andina és insuportable! De les pitjors que hi ha!!! Els amplificadors atrotinats dels busos no ajuden gaire.

• En els busos s’aplica la màxima de: “on n’hi caben 20 n’hi caben 40... i tantes altres gallines”

• Els sucs de fruita són boníssims (ja era hora d’un comentari positiu, que son molt macos)... nosaltres recomanem el suc de Taronja amb maduixa!! Mmmmh...

• El menjar és un punt a favor... es pot menjar per 1 Euro i boníssim... sobretot les sopes.

• Són els cracs en teixir llana! Ens n’hem enamorat tantes vegades....

LA SENDA VERDE: un refugi per una segona oportunitat

2009-07-20T09:31:00.000-07:00

Clica clica clica!!!

Nota informativa: Els indígenes peruans de la regió del Llac Titicaca estan de revolta i a cops de pedra contra qualsevol que se li acudeixi creuar les seves terres...

Conseqüència: no podem entrar a Perú fins que la cosa es calmi si no volem rebre un pedrot al cap com a rebuda al País dels Inques.

Mentres esperem que les aigües tornin tranquil·les al llac... caldrà fer temps a la Paz, bufff, quina mandraaaaa!!

Però tot passa per algun motiu i, en aquest cas, l’espera ha servit per conèixer un raconet de Bolivia que ens haguéssim perdut: La Senda Verde, un refugi d’animals maltractats o recuperats del mercat negre, un petit trocet de jungla no gaire lluny de La Paz (abans d’arribar a Coroico, desviament a Yolosa) on hem descansat de sorolls, de mal d’alçada i hem gaudit de la natura.

La Senda Verde es va construir inicialment com un hotel rural, format per casetes en mig de la jungla. Però la manera de ser dels propietaris i el seu respecte per la natura, va fer que la gent anés portant animals que trobava en males condicions, perduts o en mercats de contraband. Així va acabant-se creant aquest santuari d’animals recuperats, alguns una mica o molt traumats per les condicions en que han viscut, sota la cura i vigilància dels propietaris, els cuidadors i els voluntaris.

Nosaltres hi vam arribar per la tarda, moment que també arriben els turistes que han fet el descens en bici per la Carretera de la Muerte, la que diuen “més perillosa del món”. El primer que vam fer va ser anar a veure els monos caputxins. Només veure’ns se’ns van enfilar en un segon fins al cap, estirant els cabells a en Miquel i penjant-se de les meves orelles com un gronxador!!! P.... caputxins!!! Ara un et posa el dit dins la orella, un altre et posa la mà a la butxaca i et pren les claus mentre un tercer et revisa la bossa i et pren el que sigui. Què lladres!!!!! A sobre, no se t’acudeixi prendre-li el que t’ha robat... vaig voler recuperar les claus quan les va deixar tirades i se’m va llençar al braç clavant-me les dents. Encara ara tinc un parell de blaus com a marca dels seus ullals!!! Què mono el mono......

Els caputxins no són gaire fàcils de tractar, però els monos aranya... aish.... ens van robar el cor... que tendres!! Amb aquells braços tan llargs t’agafen com un bebé i enrotllen la seva cua al voltant del teu canell... allí es queden mig adormits i no pots evitar acariciar-los...

En Miquel es va enamorar de la ossa Aruma, o la ossa d’ell, perquè el seguia a tot arreu i li feia més cas que al voluntari que se n’encarregava. Una ossa andina que et mirava amb uns ullets preciosos i que ràpidament passaves a ser el seu millor amic si li donaves un cacahuet. Molt llesta :)

El refugi també tenia cotorres, lloros y guacamayos, un d’ells era un “macarrilla”!! havia fet casa seva just al costat del camí més transitat i el “tiu” et venia a agredir si hi passaves!! A mi m’atacava picotejant-me els peus!! Feia una mica de por!!!

En canvi, un lloro amb ben poques plomes em va captivar dient-me: “We love it”. No només pel que deia sinó perquè al mateix temps es posava de costat amb la cua “en pompa” i aixecava una ala ensenyant el costat. Era boníssim!!!!!! No us perdeu la foto!!!!

Us podria estar explicant milers de coses d’aquests pobres animals que han trobat una segona oportunitat en aquest refugi. Malauradament, mai podran ser alliberats ni retornats al seu estat salvatge perquè el govern no destina prous diners per fer un bon seguiment de l’evolució d’aquests animals i ni poder complir amb els protocols de reintroducció al seu hàbitat natural. És per això que molts dels animals són allunyats el màxim possible del contacte amb els humans (per la tarda, quan hi ha més visitants, alguns animals són tancats en el seu recinte), preservant una mica la seva independència, però deixant que siguin el màxim de lliures possibles en la vida que els ha tocat viure.

Nota: degut a problemes del món de les telecomunicacions o de les conexions elèctriques o del món que sigui però que no tinc ni idea de com funciona.... o bé, error meu.... moltes imatges d’aquesta experiència s’han volatilitzat....
Si en algun moment es recuperen, us ho farem saber.
Eren tan boniques.... snif, snif

HISTÒRIES PER NO DORMIR: El Mafiós

2009-07-18T05:53:00.000-07:00

...5:45pm. Mercado de hechiceria, La Paz

L'Evelyn va fent compres en les parades de bruixeria i en Miquel seu a la vorera a pintar a una venedora. Ràpidament es torna l’atracció de tots els vianants del carrer i un bon grup de gent el rodeja embadalida.

Uns nens li xafardegen el que porta a l’estoig, altres venedores riuen i li van fent senyals a la “model” que no sap on mirar, però que no perd l’ocasió per demanar que li comprin algo. La gent que va de pas treu el nas entre els espectadors per veure que és allò tan interessant que tothom mira... i un home “que fa pudor” demana insistentment que ell també vol que li facin un retrat i que el pagarà.

El senyor pintor Canal li diu: “cuando acabe te pinto a ti”.
A la Eve se li posen ulls desorbitats al sentir aquelles paraules, quasi se’l menja...

...6:10pm. El mateix lloc

L’home “que fa pudor” no deixa d’insistir:
- “vamos, vamos, que yo tambien quiero que me pintes...”.
- “si si, primero acabo esta” – li diu en Miquel.
Pero l’home “que fa pudor” ja começa a ser també “l’home pesat” i reconeix que porta un parell de cerveses i que vol convidar-los a ells també...
- “Aish, Miquel, diguem-li un preu alt i ens el treiem de sobre”, li diu en català ben tancat l'Evelyn.
- “El retrato seran 80 bolivianos” – intenten pactar els pobres il·lusos.
- “ok, no hay problema, y les quiero invitar a cerveza!”

...6:25pm. No ens hem mogut encara...

En Miquel acaba l’aquarel·la de la venedora i “l’home pesat que fa pudor” se’ls hi enganxa com una lapa i insisteix en convidar a la parella a un bar per fer-li el retrat...

Però... el bar esta tancat!!

- Ui, pues nada. No tenemos mucho tiempo- diu en Miquel -y tenemos que ir buscar una chaqueta al sastre, lo dejamos para otro dia – bon intent, però no funciona...
- Conozco otro bar, les espero allí – contesta l’home, i es separen.

- Miquel, i si aprofitem per marxar?
- No passarà res, el pinto ràpid i marxem. –respon tranquil·lament el pintor.

...6:40pm. Bar de mala mort ple d’homes de mirades dubtoses que veuen sense massa control (es recomana seguir llegint amb aquesta música de fons, prem el botó dret del ratolí sobre l'nllaç i obre-ho com una nova pestanya o finestra)

La parella de catalans entra al bar i seu a la taula de “l’home pesat que fa pudor” que ja té un parell d’ampolles de cervesa sobre la taula.
- ¿que quieres para beber, mamita? – li pregunta a l’Evelyn.
- Nada, nada – li respon, amb la ment massa ocupada pensant com sortir d’allí.

Mentre el pintor Canal va fent la seva obra, la personalitat del “l’home pesat que fa pudor” va agafant cos i una certa tonalitat fosca. Parla i parla, es mou i es gira de costat, explica l’origen de les 9 cicatrius que li marquen la cara i cada vegada la conversa té menys sentit, acollona més i pudeix més a cervesa...

- mamita, tu no tengas miedo – li diu a la Evelyn –yo te protejo, soy de los Joguins. ¿tu has visto El Padrino? Pues eso, yo soy de la mafia de aquí. Soy de los más buscados por la policia. Estas cicatrices que ves, no han sido un accidente...

Ups, la cosa es posa lletja...

...6:50pm. El mateix bar y la mateixa gent

- No me digas estas cosas o nos vamos. – li respon la Evelyn amb un tò entre espantat i ferm.
- No te muevas tanto!! –li adverteix en Miquel
- Ja no puc més Miquel, et queda molt?
- Ja acabo.

Com a mesura de prevenció i donada la tensió que envoltava l’escena, l’Evelyn parla amb el cambrer que promet no treure ull de la nostra taula.

Al tornar a la taula, l’Evelyn es carrega de valor i reclama el deute:
- Por cierto, eran 80 bolivianos por el retrato.
- Te lo doy fuera, no quiero que esta gente vea que tengo dinero... ya me entiendes, mamita. –li diu agafant-li una mà.
- No, no, me pagas ahora y no me llames mamita.
- No te muevas tanto! Y dejala tranquil·la o me voy a tener que poner serio. – li escridassa en Miquel.

Fent una mica de teatre alcoholitzat li deixa uns bitllets sobre la taula que l'Evelyn es posa ràpidament a la butxaca.
“Serà .......,” – faltan 20 bolivianos – li diu ben seria.
No hi ha resposta, ni ara ni en les dues següents reclamacions. “Millor ho deixem córrer...” -pensa.

... 7:05pm. Mateix escenari

- ja està! ¿No quieres un poco de color? – diu l’artista.
- No, lo quiero así. Que nariz más grande tengo! Parece un cartel "se busca" – respòn el Mafiós amb un gest que sembla ser d’aprovació, seguit d’una simulació d’una baralla a cops de puny entre ell i el seu retrat. Tot un espectacle... serà esquizofrènia?

Com a totes les obres que en Miquel va fent al llarg del viatge, cal fer una foto del dibuix i del model, que decideix sortir acompanyat dels de la taula del costat. La sorpresa més gran i detonadora de la història és que el company es tapa la cara al disparar-se el flash... serà veritat que són els més buscats??

No ens quedarem per esbrinar-ho.

Correeeeeeem!!!

FI

Mai havíem corregut tant ni havíem estat tan àgils pels carrers de La Paz, però el sol fet de pensar que ens podria seguir, ens feia quasi volar!!!

Una vegada dins del hostel, ens mirem, agafem aire, riem de nerviosisme i de saber que estem bé i.... Pedritoooo!!! El nostre amic brasiler que viatja amb la seva moto estava allí!!!! Quina il·lusió!!!

Ara sí que podem fer un beure tranquils, davant una llar de foc a l’aire lliure i en bona companyia.

Una bona manera d’alliberar tensions i poder dir que ha estat un final feliç.

LA PAZ i el caos en un mateix lloc

2009-07-17T05:47:00.000-07:00

Clica'm!!!

Després de 7 hores per carreteres bolivianes, entre bosses, mamites i nens dormint al corredor del bus, arribem de nit a la Capital del país. Entrem per la zona de “El Alto” que, obviament, és la zona alta de la ciutat, i un espectacle de llumetes apareix davant nostre.

La Paz és una ciutat construida en una vall molt estreta a 3660 metres d’alçada. Ha crescut tant que allà on mires hi ha cases i carrers que s’enfilen per les muntanyes amb una pendent considerable, plens de cotxes i amb un ambient bulliciós i carregat de soroll. Un autèntic caos...

Només arribar ja tenim les primeres sorpreses: la reserva no ens l’han fet i ens hem oblidat les tovalloles a Cochabamba!!!!! Per sort la primera es va resoldre sense gaires problemes i la segona va costar tot un matí de trucades a l’Hotel on ens vam allotjar. El guardia deia que no estaven, però una noia una mica més competent ens va confirmar que les tovalloles estaven al mateix lloc on les havíem deixat... Al final les he recuperat i no ens ha costat ni un cèntim!! vam contactar amb una empresa de transport de paquets que es va oblidar de cobrar!!! Són aquelles coses inexplicables però que tan s’agraeïxen.

La veritat és que la ciutat no té molt d’interès cultural ni arquitectònic i atabala bastant anar d’un lloc a l’altre, a més de ser força arriscat creuar un carrer.

La zona més atractiva és al voltant de l’Esglèsia San Francisco, on es concentren centenars botigues de tot tipus d’artesania i el Mercado de hechiceria on pots trobar des de fetus de llama que porten bona sort, amulets protectors, pocions màgiques, llibres de bruixeria... Un lloc ideal per deixar anar el consumisme contigut durant tant de temps. Visca les compreeeeeeees!!!!!

Hem dedicat 3 dies a aquesta feina tan trafegosa: un per fer la llista de coses que ens interessen, un altre per començar a preguntar preus i iniciar el regateig, i el tercer per comprar al millor postor (el truc és comprar tot el que puguis al mateix lloc i aconseguir millors ofertes). S’ha de dir que els bolivians són els pitjors comerciants del món... quina poca sang!!!

Per si fossin poques les emocions que vivim cada dia... a sobre ens les busquem!!

No us perdeu el proper post!!!!!

COCHABAMBA en un pim-pam

2009-07-12T00:00:00.000-07:00

A vegades encertes i a vegades no. Cochabamba no ha estat una inversió de temps gaire encertada. Pot ser completament prescindible si teniu intenció de viatjar per Bolivia.

Hem passat dues nits, aprofitant per descansar, comprar les mascarilles per la grip, per passejar, passar tota la tarda en un cafè de la plaça d’armes, pintar i ANAR AL TEATRE!!! Com que no teníem molta cosa a fer, vam comprar un parell d’entrades per anar a veure un espectacle de dança tradicional boliviana, que va resultar ser un festival de nens que ballaven davant d’un públic de papes i mames que s’ho miraven il·lusionats. La veritat és que ens ha agradat molt, els més petitons eren súper graciosos i es perdien tot el temps i, els grans, eren fantàstics. Quin vestuari!!!

Doncs això, ni una sola foto tenim d’aquesta ciutat...

Pim pam pum, Cochabamba ha fet fum.

La SUCRE actual o La Plata, l'antiga capital

2009-07-10T23:45:00.000-07:00

Les fotos més dolces de Bolivia AQUí

Casetes blanques, carrerons empedrats, racons encantadors, una ciutat colonial de nivell i, sense cap dubte, la ciutat més bonica de Bolivia (1991 declarada Patrimoni Cultural per la UNESCO).

Als seus habitants no els hi agrada gens que La Paz els hi hagi près el títol de Capital de l’Estat, però encara mantenen el poder judicial, la cort suprema i altres competències. Molts d’ells defensen amb força que el cor de Bolivia batega en aquesta ciutat.

Seguim ben acompanyats de la Miriam i el Jaume, que bé!!! Són una parella molt maca i ens va molt bé poder compartir el dia a dia amb altre gent i amb ells ens entenem molt bé. Ole!!!

Un dels llocs que mai es pot deixar de visitar són els mercats i Sucre en té un de molt gran i pintoresc. És molt curiós veure com paradetes exactament iguals estan col·locades una al costat de l’altre. Què no saben el que és la competència? Jo no hi entenc molt d’estratègies comercials, però diria que aquesta distribució no ajuda gaire... però fotogràficament és molt divertit.

Bolívia és sorprenentment barat. Pots menjar perfectament per 1€!! Això sí, amb certs riscos. De fet, jo he estat un dia sencer amb vòmits... coses que passen... Per sort l’hotel on estàvem era força decent, malgrat les lluites per aconseguir aigua calenta (batalla mig perduda) i les baralles amb les “mamites” que es menjaven el nostre esmorzar.

M’explico:

Nosaltres teníem l’esmorzar pagat i aquest era fins les 10 del matí. Ens presentàvem a tres quarts de 10 ben desperts gràcies a la dutxa fresca i a la força, però les punyeteres mamites ens posàven una merdeta de mantega i mermelada, el cafè no valia res (ens vam comprar un nosaltres) i tenien la barra de dir-nos que no quedava llet. Va colar el primer dia, el segon vam protestar i analitzar els moviments de l’enemic i el tercer va estallar la batalla. Les llestes... s’ho menjaven elles!!!! Amb tan poca picardia que ho feien davant nostre i sense dissimular gens!!! Així estaven de “toneletes”!!! Elles menjaven abans que ho haguessin fet tots els clients i sense limit de quantitat. Seran bacones!!!!! Com ens vam posar al descobrir-les... quina ràbia fa que et prenguin per tonto...

En fi... seguim...

A més de gaudir de passejos agradables pels carrerons de la ciutat vam enriquir la nostra cultura i vam anar a visitar el Museo de Arte Indígena, on vam poder admirar les teles de la tribu Tarabuco (de colorins i amb motius que conserven una simetria) i Talq’s (de color vermell i negre, on domina un caos ordenat que fascina), un art que s’havia perdut i, gràcies a tallers de capacitació i a la feina que fan les organitzacions, noves generacions aprenen les tècniques dels seus avantpassats i creen veritables maravelles. Quan veus en primera persona la feina que porta la confecció de les teles, valores molt més aquelles maravelles tèxtils i entens els preus tan elevats. Ens en vam enamorar i vam decidir que no podíem marxar de Bolivia sense una tela d’aquelles... i amb moltes altres coseteeeeesss!!!!

Aquí el consumisme està permès :)

Però totes les boniques històries tenen un final. Sucre ha estat l’escenari de comiat amb la Miriam i en Jaume, amb qui hem compartit fantàtics moments... snif snif. Però sabem que ens retrobarem en un futur. Molts petons parella!!!

El final definitiu de l’estada a Sucre...es va fer esperar. Després de córrer (com sempre) en busca del bus per anar al proper destí, carregats amb les motxilles i amb un “ai” al cor per la velocitat del taxi: NO quedaven billets fins l’endemà!!!! Han començat les vacances d’hivern i a tots els bolivians els hi ha donat per moure’s... no queda més remei que passar una nit més a la dolça ciutat.

Sort que sabem d’un hostel a prop de l’estació que resulta ser una casa “Sisí emperatriu” barrejada amb “Alicia en el país de les maravelles”. Teníem xemeneia a l’habitació!!!!!! No us perdeu les fotos.

Salut i molta dolçor per tots

PD: en el moment de deixar el primer Hotel, la noia de recepció tenia posat un CD... eren Zezé di Camargo & Luciano!!!! Els vam descobrir a Brasil en una peli que ens va agradar molt i ens va fer plorar... “2 filhos de Francisco”. Ara ja tenim la BSO, je je

Buscant plata a les mines de POTOSÍ

2009-07-01T00:19:00.000-07:00

Aquestes fotos valen un Potosí

"Una nit de l’any 1545, un pastor quechua anomenat Diego Huallpa, es va perdre quan tornava a casa amb el seu ramat de “llamas” i va decidir acampar al peu del Cerro i fer una foguera per protegir-se del fred de la nit. Quan va despertar pel matí, entre les brases fumejants, brillaven fils de plata que s’havien fos amb la calor del foc. La muntanya era tan rica en plata que fins i tot abundava a flor de terra. No va passar gaire temps per a què la notícia s’estengués i arribés a oïdes dels conqueridors espanyols, que en van prendre possessió tan aviat com van poder i van establir-hi un poblat per explotar el que van anomenar Cerro Rico (Sumaq Orcko, en quechua)."

Aquesta és una de les llegendes del Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que va crèixer de forma exponencial amb les oportunitats de fer-se ric amb la mina. L’any 1625 comptava amb una població superior a la de Londres i París. La riquesa de la ciutat era tan gran que en l’obra “Don Quijote de la Manxa”, Miguel de Cervantes va acunyà l’expresió vale un Potosí, per dir que una cosa val una fortuna.

Mentre els espanyols vivíen envoltats de tot tipus de luxes (diuen que els carrers estaven pavimentats amb plata i que els cavalls portaven ferradures del preuat metall), milers d’indígenes esclavitzats eren obligats a treballar a les mines sota unes condicions infrahumanes i cada dia es registraven morts en l’interior dels seus túnels.

L’esplendor va caure quan les vetes de plata van començar a esgotar-se, i Potosí va entrar en un declivi del que mai s’ha recuperat. Actualment, la ciutat mostra restes de l’esplendor del passat, però la realitat és ben trista.

Quan Bolívia va aconseguir la independència, les mines eren competència del govern. Els treballadors comptaven amb allotjament, educació pels fills i els hi facilitaven les eines que necessitaven. Però... van fer protestes, reclamant el poder d’explotació de la mina, és a dir, quedar-se amb el que extreuen, organitzar-se ells mateixos i només pagar un petit impost (1%) al govern. Així va ser.

Els miners de Potosí s’organitzen en “cooperatives” (es registren i prou), però cadascú es compra les seves eines i la seva dinamita, treballa el que vol i quan vol, no hi ha cap enginyer que controli les explosions, no hi ha inspeccions, ni seguretat... el Cerro Rico és un Cerro Gruyere i una bomba de rellotgeria...

Com podíem imaginar que després de tants dies i en un altre país, ens retrobaíem amb en Jaume i la Miriam!!! Una parella d’aventurers que vam conèixer a San Pedro d’Atacama. Com s’agraeix la bona companyia i ser quatre per fer bones partides de la botifarra!!!!

Ens vam trobar a la Casa Nacional de Moneda (on feien les monedes), vam passar un fantàstic dia de diumenge en una fira i vam planejar la visita a les mines. Anem a fer de ratolinets mineros!!!

Després de vestir-nos amb un “glamurós” mono blau, ple de pols i terra, posar-nos unes fantàstiques botes de goma i un casc “ultra-protector”, vam anar a fer unes compres al mercat dels miners, allí on ells s’abasteixen del material per treballar. Podríem dir que és obligat comprar certes coses que vas regalant als miners que estan treballant, diuen que per alegrar-los una mica. Aquests presents són: cigarrets, fulles de coca, llipta (una substancia alcalina similar al lleixiu), alcohol de 96º i dinamita!!!! FLIPA!!!!!

L’entrada a les mines ja feia por. Un forat de poc més de metre i mig de diàmetre d’on baixava una escala de fusta cap a les profundes entranyes de la muntanya i esquitxada de sang de “llama” en una cerimònia de benedicció... en Jaume va fer un “visto i no visto”. La sensació de claustrofòvia i ofec per la falta de circulació de l’aire no el van emocionar gens i va decidir esperar-nos a fora. Ja només erem tres, el guia i l’acompanyant.

Com que era dilluns, la quantitat de miners treballant no era molta, ja que tots estaven de ressaca del cap de setmana. La quantitat de diners que guanyen a les mines no els hi dura gaire... Divendres a la nit comencen a beure l’infernal alcohol de 96º, fins caure borratxos. El cap de setmana alternen la ressaca amb la borratxera, dilluns encara no s’han recuperat del tot (només alguns van a treballar), dimarts s’incorporen alguns més i dimecres és el dia de màxima assitència de miners. El dijous alguns ja comencen la Festa 96º i es tanca el cicle. Una vida dominada per la foscor, pel silenci interrumput per les explosions puntuals, per la soledat, la falta d’aire pur i una obsessió per trobar “la gran veta” que els farà rics... però, com diu la gent de per aquí: “son muertos en vida”.

Un laberint de galeries, túnels i vies amb carretons que els miners empenyen sense gaire entusiasme, amb les galtes abultades per les boles de coca, que els ajuda a aguantar les dures condicions de feina, però els hi menja les dents. Tenen la pell tallada per la deshidratació i la pols, que els fa semblar molt més vells del que són.

Mirades perdudes ens observen sense gaire interès, simplement un cop de cap en senyal d’agraïment pels petits obsequis que els hi anem donant. Alguns d’ells són molt joves, però la vida minera ja els hi ha començat a buidar l’esperit. D’altres porten anys treballant a la mina, ho pots endevinar per la quantitat de dents que els hi falta o per les poques paraules que et diuen. Als pocs minuts de ser allí dins, la Miriam decideix tornar enrera. Ja només quedem el guia i els dos valents. Volem conèixer el Tio!!!

El Tio és el dimoni protector de les mines. Li posem un cigarret encès a la boca, li tirem fulles de coca per sobre i una mica d’alcohol de 96º a les mans, quina ofrena!!!!

En alguns llocs la falta d’aire net és sofocant, la calor és intensa i la pols et cala fins els pulmons. Però com a bons miners ens fem amb una pedra que té Zinc i Plata!! Ole!!! Ja podem sortir!!

Quina il·lusió tornar a veure la llum del sol i respirar amb els narius ben oberts... En Jaume i la Miriam ens reben amb un aplaudiment i una obació que fan que sortir sigui molt més reconfortant. Per sort, no hi hem de tornar demà i no hem sigut testimonis de cap explosió ni accident, però cada dia, hi ha molta gent que posa en joc la seva vida quan entra allí dins, i alguns ja no en surten mai més.

Tres dies al SALAR D'UYUNI, la porta d'entrada a Bolivia

2009-06-30T14:51:00.000-07:00

Que fem? On anem? Agafem un bus cap al nord d’Argentina? I d’allí entrem a Bolivia? Mmmmmmh....

Després de fer números i de rumiar-ho amb el coixí i amb la Severine... i el JOSE!!!!! El Bombero de la Rioja que vam conèixer a Valdivia!!!!!! Sí sí, el món és així de petit...
Hem decidit... brrrrrrrrr (so de tambors) que fem el tour del Salar d’Uyuni!!!!

Dia 1:

Fotos del dia 1

Ben aviat ens presentem a l’oficina de l’agència, impacients per començar l’aventura pel Salar més gran del món.

La primera parada no es fa esperar i és la frontera de Bolivia. Un local en mig del no res, amb dos militars amb mascarilla i acompanyats d’un autobús que deu fer segles que no es mou, calculat a partir de lo enfonsades que té les rodes en la sorra.
Nota: Fa un fred considerable.

La propera parada és per esmorzar i començar a conèixer una mica més els components de l’”Equip Salar”. Som sis: els anglesos Tom i l’amic de cabells afro (us mentiria si us dic que recordo el nom), els alemanys, Simon i Irina, i els dos catalanets que ja coneixeu. El jefe de l’expedició ens proposa un canvi de vehicle, del 4x4 a una mena de camió-bus que ens sembla molt millor opció. Així que hi ha canvi de cotxe, de maletes i de guia: Macedonio Flores, toma nom!!!

A mesura que va avançant el dia el fred és més suau i les maravelles comencen a aparèixer. La primera: la Laguna blanca i la Laguna verde, les dues parcialment congelades i amb muntanyes d’apareça avellutada que creen una imatge de postal.

El Desert de Dalí, les Termes de Polques (30º dins de l’aigua, però vora els 5º a fora) i els geysers Sol de mañana, tot entre els 4000 i els 5000 metres sobre el nivell del mar. El mal d’alçada no és cap tonteria i, per poder gaudir sense problemes de tot el tour... COCA!!! Ens hem passat tots els dies mascant fulles de coca i deixant una bola entre la geniva i la galta. No patiu, ni enganxa ni col·loca, però va perfecte per disminuir la fatiga, la gana, l’efecte del fred i no patir mal d’alçada (mal de cap migranyós, nàusees, i malestar general). En Simon, pobret, ni coca ni res, estava blanc com la neu i es va trobar fatal tot el viatge... aish... en Miquel i jo semblavem traficants: “tens més coca? Sí? passa-me’n una mica que se m’ha acabat”.

El més fascinant del dia va ser la Laguna Colorada. Una maravella de llacuna de color salmonat, degut a la presència d’unes algues vermelles, que li dónen aquesta tonalitat a l’aigua i als flamencs que hi viuen i se n’alimenten. Una passada...

La nit la vam passar a un poblet polsós, sense electricitat ni dutxes, on els nens-grans van jugar a futbol amb els nens del poble i després ens van deleitar amb un concert de música tradicional boliviana amb una bona sopa calentona entre les mans, abans de passar una de les nits més fredes de la nostra vida... a -15ºC!!!! Sort que els sacs es poden unir, portàvem una manta robada de l’avió i en Miquel genera força calor... quin patiment...

Dia 2:

Fotos del dia 2

A les 6 del matí vam aixecar el vol. El dia va passar tranquil, recorrent kilòmetres i kilòmetres de desert, admirant les formes curioses de les roques que el vent ha anat esculpint amb el pas del temps, descobrint pobles fantasma en mig d’aquest terreny tan poc agraït per la vida humana i, al mateix temps, tan fascinant.

Quan faltava ben poc per amagar-se el sol, en Macedonio ens va dir pel walki: “lo que teneis a vuestra derecha es el Salar”. Aquella extensió blanca i immesa era el Salar més gran del món... però fins l’endemà no hi posaríem els peus.

Vam dormir en un “hotel” just davant del Salar. No estava gens malament, com a mínim ens vam poder dutxar amb aigua calenta a partir de les 18h i teníem llum fins les 21h. Tot un luxe que vam celebrar amb cerveseta, xocolata suïssa i partideta de cartes.

Dia 3:

Fotos del gran dia al Salar

El gran dia!!! Tots dins el camió-bus i preparats per entrar al Salar a les 7 del matí.
Tots teníem el nas enganxat a les finestres admirant el paissatge blanc, mooooolt blanc, que ens rodejava. Era sal!!!!!

La primera parada va ser un dels punts d’extracció de blocs de sal que després vènen i, sobretot, exporten a països estrangers. Com si tallessis un pastís de fa uns dies, perquè ho fas amb serra....

Però la gran quantitat de moviments de les plaques terrestres genera tensions a la gruixuda capa de sal que, com per art de màgia, es trenca en hexàgons quasi perfectes... Lloc ideal per lluïr-nos fent piruetes i fotos tontes. Tothom porta un nen a l’interior :)

Al bell mig del Salar s’eleva la Isla Pescadores poblada de càctus milenaris de fins a 12 metres d’alçada. Des del punt més alt es pot observar una panoràmica de 360º del Salar que et deixa amb la boca ben oberta.

Però en Macedonio (ji ji ji) ens reclama per mostrar-nos una nova obra d’art: forats d’uns 40 cm de diàmetre i de profunditat indescriptible, plens d’aigua congelada i de cristalls de sal que semblen pedres precioses. Mmmmmmh, ja els veig com bonics penjolls....

Un hotel fet de blocs de sal i una zona d’extracció de sal en pols són les darreres parades abans de passar a terra ferma i deixar enrera el Salar més gran del món, que ens ha deixat ben enlluernats.

El viatget arriba a la seva fi... poc abans d’arribar a la ciutat d’Uyuni, visitem un curiós cementiri de trens, mostra de l’esplendor d’un temps passat i de l’abandonament actual d’un país amb un gran potencial.

Esperem que gaudiu amb les fotografies!!

TíPICS I TòPICS DE XILE

2009-06-29T13:33:00.000-07:00

La nostra estada en aquest país no ha estat molt llarga, així com tampoc ho pot ser el llistat de tips i tops, però hi ha certes cosetes que ens han calat fons. Aquí van:

és un país mooooolt allargat, amb més de 4000 km de longitud i 440km l’amplada màxima.
Es divideix en 15 regions denominades amb números romans de nort a sud, molt original... excepte la regió de la capital que és la Región Santiago de Chile. Però el 2007 es van crear dues regions noves i ara no saben com anomenar-les, si les han de tornar a renumerar per mantenir l’ordre, si posar noms o si utilitzar les lletres de l’abecedari grec...
Tenen una diversitat de climes brutal: deserts, zones d’alta muntanya, glaciars, costa, rius, llacs, volcans, geysers, estepa...
És un país força civilitzat dins de l’Amèrica del Sud i amb un nivell més baix d’analfabetisme, però n’hi ha.
És un país ric en recursos naturals i amb un elevat sector miner. A veure si resisteixen la temptació de caure en l’energia nuclear i aposten per les renovables...
Per calcular la conversió en euros...és un merder!! Tot val milers de pesos!!!
Tenen molt bon peix i marisc!! En Miquel s’ha tornat a posar les botes.
Un menjar típic i guarro és el “completo”, un hotdog amb guacamole. Està força bo.

els allotjaments baratos es diuen "Residencias"
Tot i que són força agradables, tenen una forma de parlar que desespera. No vocabulitzen gens, no se’ls entén i el tò és com... arrogant? És l’accent que, de moment, menys ens ha agradat.
Molt sovint posen l’expressió “pó” al final de totes les frases, com a “coletilla”.
Diuen que aquí la policia no és corrupte, però els polis de les fronteres... bé, ja coneixeu les nostres aventures i desventures amb aquests individus...”cazurros”.
Són molt creients, catòlics o evangelistes. No farem comentaris.
Si el voleu visitar, pugeu el pressupost, però prepareu-vos per veure paissatges espectaculars.

SAN PEDRO DE ATACAMA, el desert més sec del món

2009-06-28T16:06:00.000-07:00

Un espectacle, CLICA JAAAAA!!!

Feia 8 mesos que no plovia a Santiago de Xile i, just ara que hi som nosaltres... arriba un temporal de pluja i neu a les muntanyes. Conseqüències: dies grisos, carreteres tallades i canvi de plans.

La nostra idea era tornar a Argentina, anar a Mendoza (regió de vins i bon raïm) i seguir la ruta cap al nord del país per veure la zona de Salta, Jujui, etc. Però la neu ha bloquejat el pas de muntanyes i hem decidit anar al nord de Xile. Anem a Sant Pedro d’Atacama!!!

Després d’una llarga nit al bus, despertem i obrim la cortineta de la finestra... quina passada!!! El desert d’Atacama, un cel blau intens que contrasta amb una terra vermellosa que omple tot el paissatge, fins allà on arriba la nostra mirada.

El poble de San Pedro d’Atacama no s’assembla a res del que hem vist fins ara. Totes les construccions són d’adobe, una barreja de fang, palla i excrements pintades, o no, amb cal. És força turístic, amb molts cafès, bars i agències que t’ofereixen milers de tours. Però no li fan perdre encant. Està a 2440 metres d’alçada i hi ha una diferència tèrmica entre el dia i la nit brutal. D’anar amb tirants durant el dia, passes a dur tota la roba que tens durant la nit, i et congeles!!

Acabem allotjats en un hostel que, al principi, sembla força decent, però acaba sent un malsón. Té una cuina molt petita, que només pots fer servir quan no la necessites, és a dir, tancada a l’hora d’esmorzar, dinar i sopar (perquè l’utilitzen els treballadors del hostel!!!) i a l’habitació no hi ha endolls... Et tanquen l’internet a les set del vespre, quan no pots fer res perquè ja és fosc i fora fa un fred que no convida a sortir. No pots veure la tele perquè sempre hi ha la chilenita veient xorrades, no et deixa canviar de canal ni repenjar-te a l’únic sofà de dues places que hi ha. No hi ha un espai on puguis estar amb el teu ordinador i si parles a la mini sala d’entrada, on està recepció, PC’s, la tele, el sofà, la cuina i el mostrador dels tours (total: 15m2!!!!) et fan baixar la veu!!!!!!!!! No hi ha calefacció i tot està obert com si estiguessis al carib, quan la realitat és que per la nit arribes a -5ºC!! Cada dia hi ha alguna baralla o conflicte.... Aish, deixo de parlar de l’horrible hostel o no us explicarem res més... Per cert, es diu Corvatsch, NO HI ANEU.

El desert d’Atacama té infinitat de coses a fer, però els tours que ofereixen són caríssims i llogar un cotxe per nosaltres sols és una fortuna. Cal aconseguir gent amb qui compartir-lo. Així que ens convertim en “cazaturistes” de “buena onda” amb qui fer les excursions. No va ser tan difícil.

Vam llogar un 4x4 petitet (m’atreviria a dir que 2x2...) a Calama, a dues hores del poble, perquè era molt més barat. Aquella mateixa tarda vam fer la primera parada: el Valle Arcoiris, una zona de roques de múltiples colors, d’aquí el seu nom.

El dia següent, vam aconseguir tres companyes d’aventura. Mare, filla i tieta, a quina més boja de les tres... la tieta soltera super-fiestera, la mare separada enamorada del seu gos (deien que parlava i no feia més “imitar-lo”, les dues germanes eren les úniques que reien) i la nena, a l’inici de la pavera adolescent, però més sensata. Tres chilenes i dos catalans a les 4 del matí rumb als Gueysers del Tatio. Dues hores de cotxe, pujant sense parar fins els 4320 metres d’alçada i amb una temperatura que va arribar als -17ºC (increïble!!!) per veure un espectacle matiner impresionant. Violents fluxes de vapor d’aigua que s’eleven fins els 10 metres d’alçada a una temperatura de 85ºC, fumaroles que fan olor a ous pudrits i formacions de sals esculpides lentament i cobertes d’algues de colors que resisteixen aquestes condicions tan extremes. Per completar el quadre, hi ha una piscina natural d’aigües termals on només els més atrevits gosen banyar-se, metre fora encara es manté la fresqueta temperatura de -8ºC. Endevineu qui hi havia dins l’aigua?? Jeje. Us assegurem, que es podia aguantar :)

A “toc de pito”, els ramats de turistes van marxant i nosaltres aprofitem el privilegi de tenir cotxe propi. Això no té preu...

De camí a les Termes de Puritama, oficialment de pagament, trobem un desviament que ens porta a la Quebrada de Guatin, un canó rocós rodejat de cactus milenaris, per on també baixen aigües calentes i sense gastar ni un pesso. Uuuuuueeeeeee!!

Una de les activitats més típiques és contemplar la posta de sol des de la Gran Duna del Valle de la Luna, així que no podem perdre molt de temps.

Fa 22 milions d’anys la zona coneguda com a Valle de la Luna, estava coberta per un antic salar. Aquest va desaparèixer, es van produir moviments i plegaments de l’escorça terrestre, activitat volcànica i una erosió per part del vent i altres agents atmosfèrics que van tallar formes escultòriques a les roques, moldejant un paissatge únic, sense vida ni aigua... Realment sembla un altre planeta...

Aquell mateix vespre se’ns va presentar la Severine, una noia francesa que viu als Pirineus. Quina sort que hem tingut!! Serà la nostra companya per la propera excursió: el Salar de Tara.

Tot i que ens marquem un lloc en el mapa, tota la ruta fins arribar al destí marcat és sorprenent. Guanacos, vicuñas, llamas, ocells com la tagua cornuda, la guallata andina o el caití, llacunes congelades on poder fer el ballarí, muntanyes que sembla que puguis acaronar o roques punxegudes que s’eleven cap a un cel blau intens, i vent, molt de vent...

El Salar de Tara en sí crec que no hi vam arribar. Vam veure formacions de roques impresionants, salars, ramats de llames i, fins i tot, una guineu!!!! Però aquí el cotxet va deixar clar que era un 2x2. El camí anava pel mig de la sorra no gaire compactada i entre les dunes... ai ai ai... no les teníem totes. El cotxe no tenia prou potència per les pujades i les rodes s’enfonsaven, els camins desapareixien i les marques de rodes d’altres cotxes no eren molt de fiar... ens quedaria prou gasolina? Acabarem empenyent? Sort que en Miquel ha vist per la tele el “Rali París-Dakar” i... que carai!! Estàvem acollonits!!!!! El truc és agafar velocitat en pla, rodes dins de les marques d’altres cotxes i pujar a tota llet la duna en segona. El més important de tot: anar fent saltironets amb el cul i parlar amb el cotxe dient-li totes les paraules mimoses que se t’acudeixen i acabar fent un crit quan t’apropes a la cresta de la duna.... FUNCIONA!!!

Hi ha coses que més val no repetir... però ara que hi pensem... ens agafa el riure tonto.

Fins aviat!!!

SANTIAGO DE XILE, la capital de cel blanc

2009-06-15T14:33:00.000-07:00

Santiago, Valparaíso en fotos

Després d’un bon viatget nocturn amb bus, arribem a la Capital de Xile, Santiago, on ens espera l’Anna i la seva família, l’Alejandro i el petit Tomàs.

Des del taxi ja veiem que es tracta d’una ciutat immensa, però amb edificis interessants, gent moderna i metro!!

La casa de l’Anna està a un barri residencial dels afores, en una caseta dins del que ells anomenen “condominio”. No ens extranya gens la decisió de l’Anna de viure aquí :) Una preciosa casa amb jardí, rodejada de tranquil·litat, segura, amb dona de fer feines i jardiner. Quins luxes, eh? La gent amb titulació està molt ben reconeguda perquè hi ha molta feina a fer i poca gent qualificada per dur-la a terme. En canvi, la gent de feines més humils, tenen sous unes vuit vegades inferior.

Tot i que Santiago no és una de les ciutats més contaminants del món, us asseguro que les muntanyes de 6000 metres que la rodegen són impossibles de distingir. El dia pot ser tan assolellat com vulguis, però de cel blau... res de res. No hi ha ni una fina brisa que renovi l’aire de tant en tant. És per això que hi ha restriccions en la circulació de vehicles (els vells) segons la matrícula. Un dia uns, un altre dia els altres, sinó multa al canto!! El dia que cauen quatre gotes és el millor moment per pujar als cerros per veure una bona panoràmica de la ciutat, qualsevol altre dia pots contemplar el “fantàstic “ núvol marronós de contaminació, quin horror!!

Passejar pel barri Bellavista, de boniques cases de colors, visitar la casa de Pablo Neruda, La Chascona, anar a la Plaza de Armas, el Palacio de la Moneda, els carrers comercials... fins hi tot hem anat a un gran centre comercial a fer un intent de comprar unes botes a en Miquel perquè les seves se li estan desintegrant. No ens podem queixar d’estrés, jeje.

A més, hem tingut cotxe el cap de setmana!!! L’Alejandro ens va deixar el seu per poder anar a dos poblets de la costa: Valparaíso, amb un preciós centre històric de boniques cases colonials de colors vius, i Viña del Mar, on vam provar sort en un casino... i vam perdre 9 lucas (uns 11 euros!!). Una vegada i mai més... això no és per nosaltres...

El diumenge el vam invertir en una idea una mica descabellada. El "Senyor Arquitecte Miquel" va trobar una casa de diseny, ecològica i de molt baix pressupost, en una revista. L’objectiu del dia va ser trobar-la. Només sabíem com era la casa, el barri on estava i que hi havia arbres al voltant. Sí sí, podeu riure el que volgueu, però... la vam trobar!!!! Va resultar que la casa estava en una zona residencial ecologista amb un guarda que ens va donar el telèfon del propietari de la casa i obtenir permís per entrar. La mala notícia és que no hi havia ningú, la bona és que ens va deixar entrar igualment i ens va explicar com arribar-hi a través de la casa del veí. A més, li va dir a en Miquel que el truqués per donar-li la seva opinió del projecte... increïble, però cert.

Som un parell d’afortunats sense fortuna en els casinos, sinó rics en oportunitats i en bones companyies. La veritable sort és la de trobar-nos amb gent com l’Anna i la seva família, que ens ha acollit a casa seva i ens ha fet sentir tan còmodes. No saps mai com pots agrair tanta amabilitat. Anna, te’n debem una!!

VALDIVIA i els llops marins urbans

2009-06-11T15:25:00.000-07:00

Un mercat amb visitants força curiosos... VEURE MÉS

El primer governador de Chile, Pedro de Valdivia, va fundar aquesta ciutat amb el nom de Santa Maria la Blanca de Valdivia, sobre un anterior poblat indígena anomenat Ainil. Va ser molt important en tots els aspectes, però els mapuches no van donar-se per vençuts i van aconseguir fer fora als espanyols i la van destruir. Durant tota la història ha estat repoblada, reconquistada, fortificada i destruida un parell de vegades (batalles, terretrèmols, tsunamis...).

Ha tingut una història mogudeta degut a l’interès de la seva posició geogràfica, la defensa natural que li proporciona la bahia i les terres fèrtils que conté.

Actualment el paissatge que la rodeja és fantàstic i els forts que encara es mantenen drets donen testimoni de la seva vida, però el que més ens ha sorprès d’aquesta ciutat són els habitants que té a primera línia de mar: Llops marins!!!!

Tot i que les aigües són dolces i la ciutat està una mica mar endins, la facilitat de trobar menjar els ha convertit en població estable i en atractiu turístic de Valdivia. Uns animals de 400Kg, amb unes dents que fan por i cridant per imposar la seva jerarquia a la colònia... a dos metres de nosaltres!!!!

Degut als passejos que feien aquests animalons per estirar les aletes, els robatoris de peix al mercat i a la grandiositat del seu cos i boca, han instal·lat unes valles, però no a tot arreu. Be carefully my friend!!

I una cosa ben important: hem menjat bon peix!!!!! Per fi hem pogut variar la nostra dieta i a preu molt assequible.Quines ganes teníem de peix i marisc.... mmmmh

Llops marins, costa, peix, marisc, cervesa artesana, forts espanyols... i com sempre, bona companyia: en Javier i en Jacobo, dos bombers de la Rioja “mu majos”. Petons guapos!!

PUCÓN I EL VOLCÀ VILLARRICA

2009-06-10T17:23:00.000-07:00

Si vols fer cim amb noaltres, Clica!!

Xile ens dóna la benvinguda amb pluja, força fresca i uns preus més elevats.

La primera parada és el poble de Pucón, petit, turístic i rodejat de volcans i aigües termals.

Quin merder amb els preus!! Anar al súper a comprar es converteix en un mal-de-cap... tot val milers de pesos!! Hem de canviar el xip i adaptar-nos, però fa mal veure aquests números...

El més típic de fer és pujar al cim dels volcans i banyar-te en aigües termals. Doncs això farem!

El volcà Villarrica és el més actiu de Xile, 5 hores per pujar un desnivell de 1400 metres, dels 1400 als 2847m, que no és poca cosa!!! Ben aviat, amb un fred que pela i a les faldes d’un gran repte... Som-hi!!

La primera pujadeta ja ens deixa sense alè i poques són les esperances que fem cim els dos juntets. Ai, ai, ai.... poc a poc, pas a pas, fent zig-zag, anem pujant i parant de tant en tant, bebent aigua i fent un mós. A mig camí comença la neu i ens equipem amb els grampons (les punxes que van a la sola de la sabata), el piolet (per clavar a la neu si caus) i el casc. Quina fila que fem! Ja ja. Xino-xano seguim caminant i parant. Gel, neu, una forta pendent i el cansament que ja es fa notar, fan que el temps passi més lent. Arribarem?

Després de 5 hores... FEM CIM!!!!!!!! Quina felicitat!!!!! No imaginava que arribaríem!!!! Jo em donava per satisfeta si arribava a la zona de neu, però era qüestió d’orgull.

Quin lloc!! Quines vistes!!! Ha valgut la pena l’esforç de pujar, però ara toca baixar... a saco!!!! Fent gambades i en línia recta anem descendint del volcà. No sense patir algunes caigudes (sort del piolet) i de veure la Eve com baixa del bracet del guia per no anar muntanya avall (els meus grampons s’omplien de neu!!!).

Després d’unes dues hores, amb les cames fent figa i molt cansats, veiem la furgoneta i el final de l’excursió. Buff...

Quina manera millor per acabar el dia i recuperar-se, que uns banys termals sota un cel estrellat i brindant amb un vinet en bona companyia, la Jaqueline, la noia canadenca amb qui vam compartir hostal, aventures i bons moments.

PD: els següents dos dies els vam destinar a veure capítols de Lost i a no moure’ns del sofà (no podíem del mal que ens feia tot...)

----> vista 360º des del cràter del Villarrica CLICA

TERRORISTA AMB LLAVORS? ¡¡PRESENTE!!

2009-06-08T08:45:00.000-07:00

Ja estem a Xile!!! Però hem tornat a creuar frontera...

Ara resulta que som TERRORISTES AMB LLAVORS...

Des de Brasil que l’Evelyn portava llavors per fer les seves artesanies i els xilenitos ens les han près!!!

En la declaració jurada que et fan signar abans d’entrar a Xile hi ha una llista infinita de lletra minúscula de coses que s’han de declarar... a més de la fruita i carn crua que ja coneixíem per anteriors experiències, també surten les llavors. Per evitar problemes, posem creueta en el SÍ.

- sí senyor, llevamos mermelada de frambuesa, empanadas de carne y semillas para hacer collares.

- sí señor, lo hemos declarado en el papelito.

- no señor, no llevamos nada más.

- señor... me está poniendo nerviosa.......

Quina tensió!! Ells fent brometes sobre els espanyols i dient que si em troben res a la bossa que no els hi he dit em posen una multa de 200 dòlars!!

- Las semillas no pasan, señorita.

Així de rotund... però no em dóno per vençuda i “pa chulo, mi pirulo”, no deixo de protestar que és injust, que com a mínim les perforades, que no les llençaré enlloc i que, a més, són tropicals, per tant no germinaran en el clima xilè. Res. Però continuo la meva defensa... m’han costat diners, són les mateixes que porto als collarets, arrecades, al cabell...

- ¿me vas a cortar la trenza del pelo? ¿Me vas a confiscar mis joyas? ¿Y las bacterias y semillas que tengo dentro de mi?¿ Y si me cago en el monte y planto un árbol?

- no es lo mismo, señorita.

- ¿No? El virus de la gripe sí que es peligroso!! No mis semillas para hacer collares.

El senyor policia finalment torna amb les bossetes de les llavors perforades i em deixa anar:

- Toma, para que no llores.

Quasi me’l menjo!! Serà......... més val no seguir o em tallarà la trena de veritat...

- Te las ha devuelto por sincera – em deixa anar un altre poli.

Així acaba una nova història de la saga “Fronteres xilenes”. Signant papers de confiscació de material perillós, demostrant que el sistema és inútil i amb els meus 230 gr de llavors a la foguera...

Continuarà?

TÍPICS i TÒPICS - Argentina

2009-06-05T08:34:00.000-07:00

Dos mesets a Argentina, carai!!

Aquí teniu els típics i tòpics, una miqueta de culturilla general i altres cosetes:

- És el segon estat més gran d’Amèrica del Sud amb una població de 40 milions de persones, concentrades quasi totes a la província de Buenos Aires.

- La zona de la Patagònia és la més cara del país.

- Com sempre, cal estar alertes a la gran capital, però ni de bon troç és com Brasil. Quin descans...

- Els Argentins estan força desil·lusionats amb la política, no confien en els seus representants ni amb les seves paraules. Com ens han dit diverses vegades: "Argentina es un país increïble, lástima que está llena de argentinos..."

- Seguim sense trens, sort que el transport és més econòmic i tens menjar i beguda en els viatges llargs.

- Un argentí, de mitjana, menja 60 kilos de carn a l’any!!!!!

- El asado és el top dels àpats. En Miquel s’ha posat les botes.

- Els dolços són extra-dolços. Un clar exemple és el “dulce de leche” que ho posen a tot arreu. Pels amants del dolç: els alfajores!!

- Buenos Aires és una ciutat força europea i als seus habitants se’ls coneix com porteños, no gaire apreciats per la resta d’argentins.

- El tango no només és un ball, sinó que és un estil de vida. El pots gaudir a cada cantonada de la capital.

- Tots els argentins van sempre amb el seu termo amb aigua calenta i la hierba mate.

- En general són molt hospitalaris i es senten molt propers als espanyols i als italians, donat que quasi tothom té els avis o pares d’una o altra nacionalitat, però entre ells es poden denunciar per qualsevol cosa.

- Alguns argentins són força exagerats, sobretot els de la capital.

- Amb els xilenos... no hi ha feeling, no els hi perdonen la traició de les Malvines. Com solen dir: Todo lo malo viene de Chile.

"LLÀGRIMES DE LA LLUNA" (Llegenda mapuche)

2009-06-04T08:22:00.000-07:00

"Ngueneuchén va disposar que Antú, el Sol, i la seva dona Cuyén, la Lluna, regnessin sobre els mapuches.

Antú, poderós i ferm, resoldria els assumptes dels homes.
Cuyén, de caràcter més dolç, atendria les necessitats de les dones i dels nens.

Amb el pas del temps, i obligats per la diferent naturalesa de les seves obligacions, Antú i Cuyén es van anar distanciant fins que quasi van deixar de veure’s.

Una tarda, quan estava a punt de retirar-se, Antú es va trobar amb Collipal (el planeta Venus) i s’enamorà d’ella.

Un temps després, Antú i Collipal, ja convertits en amants, van ser descoberts per Cuyén.

La Lluna, dolguda i ferida, va començar a plorar. I va plorar durant tantes nits que les seves llàgrimes van omplir els valls i formaren els llacs i els rius de la terra."

BARILOCHE i la REGIÓ DELS LLACS

2009-06-03T13:51:00.000-07:00

Pacs Naturals, Llacs i Volcans AQUÍ

Bariloche és la ciutat més poblada dels Andes Patagònics i deriva de la paraula mapuche vuriloche, que vol dir “gent de l’altre costat de la muntanya”. Així és com anomenaven els mapuches xilenos als habitants del costat est dels Andes.

La ciutat no té gaire encant, exceptuant la plaça principal on es troben els principals edificis i unes bones vistes al llac Nahuel Huapi. El que val més la pena són els voltants i les múltiples estacions d’esquí que atrauen a molts turistes.

El que més ens ha sorprés d’aquesta ciutat patagònica és la gran quantitat d’alemanys que hi viuen, entre els seus habitants es trobava el “Doctor muerte”, Aribert Heim, el criminal de guerra nazi més buscat, que va trobar refugi en aquesta ciutat, a més de molts altres nazis que van arribar després de la Segona Guerra Mundial. Increïble!! Però, a més, també hi ha una gran població de jueus (quina paradoxa, oi?) que encara fan reunions d’accés restringit i amb grans mesures de seguretat en el famós Hotel Llao Llao. Quin panorama!!

A banda d’això, Bariloche ha estat el lloc on hem gaudit del triplet barcelonista, amb cava i brindis amb bona companyia (en Pedro, el motorista brasiler del Bolsón, i altres rodamons barcelonistes). Visca el Barça!!!

Tota la Regió dels Llacs es pot resumir en tres coses: muntanya, bosc i llac. Aquest ha estat l’entorn del que hem gaudit durant els darrers dies a Argentina: Bariloche, Villa la Angostura, San Martín de los Andes i Junín de los Andes.

Pujant a peu al “Cerro Campanario” a Bariloche per gaudir de boniques vistes del Parc Nahuel Huapi, fent un trekking fins el Bosque de Arrayanes de Villa la Angostura, anant en bici per San Martín i aprofitant l’hospitalitat de la Marita i en Aldo per anar al llac Huechulafquen i veure el volcà Lanin amb el barret de núvols anunciant pluges...

Aquí donem per finalitzada la nostra estada per Argentina, un país que ens ha agradat moltíssim i que recomanem... qui sap si després retornem... res és definitiu en aquesta aventura.

Cap a Xile!!!!

La màgia de EL BOLSÓN

2009-05-29T10:19:00.000-07:00

Embolsonitza't!!!

Uuuuaaaaaauuuuuuu.... què escriure del poble que ha sigut casa nostre durant quasi un mes....

El Bolsón és un poblet de la Patagònia envoltat de muntanyes, rius i boscos de coníferes, que en aquesta època presenten una gran diversitat de colors càlids. Tot i que fa molt de temps era habitat per mapuches i tehuelches, actualment és un poble hippie d’artesans provinents de tot arreu, declarada “ciutat no nuclear” i “municipi ecològic”. Malgrat les bones intencions d’alguns dels seus habitants, té grans problemes relacionats amb la planificació urbanítica, falta de serveis bàsics davant el creixement demogràfic descontrolat, contaminació dels cursos d’aigua i eutrofització del Lago Puelo (excés de nutrients), continua ampliació de zones turístiques, inexistent canalització de les aigües quan hi ha fortes pluges (ho hem patit força), etc. Ja veieu, molta feina a fer... però com a tota la Argentina hi ha un ajuntament venut al millor postor i sord a les demandes dels habitants més compromesos amb les bones propostes.

Aquí vam arrivar i la seva màgia, l’artesania, les pluges, la cervesa artesana, les melmelades i, sobretot, la gent, ens van atrapar durant quasi un mes.

Durant la primera setmana vam fer el que fan els viatgers normals. Vam visitar el poblet, la fira d’artesania i vam fer excursions pels voltants.

La Evelyn va arribar una mica engripada, així que en Miquel va fer la primera expedició ciclista sol, però va tornar una mica... lesionat. Va caure i xocar contra un arbre caigut al mig del camí, li va mossegar un gos, va travessar el “Rio Azul” (o més ben dit “riu congelat”) descalç i amb la bici a l’esquena i va oblidar els guants i el gorro a l’altra banda... això sí, va arribar a temps per veure el barça-madrid. El que és capaç d’aguantar pel futbol... aish. Però va valdre la pena. Un 2-6 s’ho mereix!!!

La segona sortida amb bici va ser “missió: recuperem els guants i el gorro”, però dos dies després degut a les pluges. Evidentment, el riu havia crescut i ara les truites de riu passaran menys fred... Que hi farem.

Una de les arts més cultivades en aquest municipi és l’escultura en fusta. Fa uns 15 anys es va cremar un bosc i es van organitzar unes jornades per transformar el desastre en un bosc d’escultures. Artesans de tot arreu han repetit l’experiència diverses vegades i el resultat és “El bosque tallado”. Uns dies més tard, la casualitat ens va permetre conèixer l’escultor de les obres que més ens van agradar, Hugo F. Vázquez.

Quan estavem a punt de fer maletes per continuar la nostra ruta, una proposta inesperada ens va fer canviar de plans... teníem la nostra primera feina!!!! De 18 a 00h, fer de recepcionistes al hostel i endreçar la cuina abans de tancar, a canvi de casa gratis. A la pràctica va ser: en Miquel jugant al Civi (com sempre), l’Evelyn fent macramé, actualitzant el blog i, sense gaire estrés, atenent als clients. Ens vam embolsonar :)

Tot va canviar. No calia pensar on anar al dia següent, ni buscar hostel, ni demanar horaris de bus, ni dormir amb gent diferent cada dia, ni gastar!!

El millor de tot va ser que vam poder fer amistats. La nostra petita família del hostel amb la Maru i en Nico; els nostres amics de la fira, els encantadors Feli i Poli amb les millors melmelades del món mundial; en Martino, el músic austríac que ja vam conèixer a Formentera amb el seu Hang (el món és un mocador); els catalans Òscar i Irene, amb qui vam anar a passar la nit al “Cajón del Azul”, un refugi molt rústic i aïllat, riu amunt; i tots els viatgers que van anar passant pel hostel: el jueu moldavo, el brasiler Pedro (que porta més de 10000km sobre la moto), l’argentí Cristian (amb mil i una aventures a les espatlles, certes o no, però divertides), el francés que recòrrer la Patagonia a peu, l’estimada Kate, l’australiana d’Ushuaia!!! aprenent espanyol, etc.

Però el viatge havia de continuar, ja portàvem molt de temps aturats i l’hivern cada vegada estava més a prop.

Decidit: divendres marxem.

Però la màgia del Bolsón va començar a actuar... primer en Poli i la Feli ens van convidar a dinar a casa seva, a la chacra (granja) on fan les melmelades que ens van unir. No ens hi podíem negar, ni volíem. Bé, doncs marxem dissabte...

Des del moment que vam fer pública la decisió va començar a ploure. Va ploure i ploure i ploure i no parava. Així que el fantàstic dinar va ser una mica passat per aigua, però a l’hora de marxar... vols dir que podrem?

Els camins eren rius, els rius eren llacs, els ponts estaven tallats, esllevissades de fang bloquejaven totes les rutes, troncs al mig del pas i, per si fos poca cosa, la neu. Quin panorama!!!

Marxar de casa dels nostres amics ja va ser tota una aventura. El remis (taxi) tenia el semi-eix a punt de trencar-se (no sabem que és, però feia sorollets...), un arbre travessat al mig del camí...

Tres dies van passar fins que vam poder marxar. Una coreana i un canadenc ens van portar fins Bariloche, perquè els busos no hi havia manera de què sortissin.

Per fi!!!! Seguim en ruta, però no oblidarem el nostre particular “Triangle de les Bermudes patagònic”: la Vall del Bolsón.

ESQUEL I TREVELYN

2009-05-02T08:03:00.000-07:00

Clica al tren que se'n va!! "Chuuu-chuuuu"

Després d’una parada tècnica al poble de Perito Moreno, el poble més avorrit que hem vist mai i a sobre car, i del frustrat intent de visitar La Cueva de las Manos (un altre abús econòmic...60€ per passar-te 8 hores en un cotxe i només poder estar 1,5h al parc... que carai!! A Atapuerca en tenim de més maques i més antigues de pintures rupestres...). Res, que no es pot encertar sempre... Marxem d’aquííííííí!!!

Sort de la cambrera de l’únic lloc que valia la pena, el bar Iturrioz, i de la seva filla. Ens han fet l’estada més amena.

Fugim d’aquí per la mítica “Ruta 40”, paral·lela a la serralada del Andes i en mig del no res... la major part de la carretera no està asfaltada i recòrre-la requereix de molta paciència. Així que... piano piano.

Arribem a Esquel a les 3 de la matinada. El nostre plan és dormir a l’estació fins que es faci de dia i buscar allotjament. Però no ens hi deixen quedar... i allí estem plantats com estaquirots davant la porta de l’estació sense saber si hem d’anar cap a la dreta o a l’esquerra... però un cotxe s’apropa a 2 km/h i finalment s’atura davant nostre. “¿Quieren algo chicos?”. Estem de sort!!! Aquell amable home ens porta fins al “Hogar del Mochilero”, d’on surt el propietari més adormit que despert i anem a fer nones :)

El poble d’Esquel és tranquil i molt acollidor, on s’hi poden fer moltes excursions interessants, però en temporada alta... ara poqueta cosa. Tot i així no vam parar de more’ns, de conèixer gent i d’actualitzar el bloc que ara teniu a la vista.

Prop d’Esquel es troba el poblet històric de Trevelyn, on encara avui es conserven les tradicions i l’ambient de la comunitat galesa pionera en aquestes terres.. Després d’una petita discusió matrimonial va ser genial poder reconciliar-nos prenent un carregadíssim “tè gal·lès”. Aquest berenar que s’acostuma a prendre cap a les cinc de la tarda consta d’innumerables plats de pastissets i coques, acompanyats d’una tetera enorme, la feina que hi ha per acabar-se-la... quin plaer!!

La segona eventura té forma de vell “expreso del oeste”, és a dir, de viatge amb un tren a vapor que porta el nom de “La TROCHITA”. És una excursioneta de 3 hores fins a un poblat Mapuche (tribu originària de la Patagònia) on es pot gaudir d’unes vistes excel.lents, del caliu dels bancs de fusta, el xiulet insistent de la locomotora i tot a bon ritme!! 40 o 50 km/h. El poblat en qüestió consta tantsols de 4 barraques sense interés, però és un bon moment per passejar-se pels raconets encantadors del tren i vistar el petit museu de la cultura “Mapuche”... que sempre va bé aprendre 4 cosetes... no?

El plat fort d’Ezquel és, sens dubte, la visita al Parque Nacional de los Alerces, on es poden observar uns fabulosos exemplars d’Alerce o lahuán (Fitzroya cupressoides) d’uns 4.000 anys d’antiguitat, 75 metres d’alçada i 3,5 de diametre... uns senyors arbres!!! Però todo nuestro gozo en un pozo perquè era impossible arribar on es troben els exemplars més interessants!!! La temporada de turisme ha passat i amb ella els viatges amb vaixell que t’hi acosten... Una pena! A veure si a Chile tenim més sort!

Tot i així val la pena una visita al parc, encara que sigui fent dit (s’ha d’estalviar) i agafant unes delicioses pomes silvestres i “hongos de pino” (mollerics pels amics!!)

Nota científica: El alerce o lahuán (“avi” en idioma mapuche) és un dels arbres més longeus del món, per aquest motiu va ser utilitzat per calibrar l’escala de datació per radiocarboni ( metòde de datació d’elements orgànics morts de menys de 60.000 anys a través de radioisòtops de carboni-14 ). Al comparar las concentracions teòricas de C14 amb les mostres de fustes d’edats ja conegudes pel comptatge d’anelles, es va descobrir que existien diferències amb els resultats esperats. aquestes diferències es deuen a que la concentració de carboni radiactiu a l’atmòsfera també ha variat al llarg del temps.

El Calafate i "El Perito Moreno"

2009-04-27T15:16:00.000-07:00

més gel aquí

El Calafate deu el seu nom a un arbust espinós de fruits blau fosc típic del Sud de la Patagonia (si en menges diuen que sempre tornes) i és la porta d’accés al Parc Nacional dels Glaciars on hi ha el conegut glaciar Perito Moreno.

A la una de la matinada vam posar els peus en aquest tranquil poblet, sort que teníem lloc on dormir...

El ritme de viatge que portem és realment mooooolt relaxat. Així que mentre tothom s’estressa en aixecar-sa a hores tempestuoses i exprimir el dia, nosaltres ens ho prenem amb calma. Ens adaptem al nou lloc, coneixem el poble i passem la tarda a la vora de la Laguna Nimes, observant les aus i pintant. Hi ha flamencs!!! Quina felicitat...

L’endemà a veure el “Peret Morenet”.

Fa milers d’anys, gran part del Parc Nacional va estar cobert per glaciars. Avançaven i erosionaven el terreny donant forma al paissatge, però un canvi climàtic va incrementar les temperatures i va reduir els glaciars a l’estat actual.
Però és igualment impressionant!!!

El Perito Moreno no és el més gran. El seu front té 5km de longitud i 60 metres d’alçada que no és poca cosa, però és l’únic glaciar que està en moviment, d’aquí la seva popularitat. Avança uns 2 metres a l’any, fins que el gel bloqueja el pas de les aigües del Brazo Rico al Lago Argentino dividint el llac en dos. Això fa que el nivell de les aigües del Brazo Rico augmenti en 30 metres, exgercint una gran pressió sobre el gel. Al final es trenca tot i les aigües tenen pas lliure. Però el Perito segueix avançant, tornarà a tancar el pas, pujarà el nivell, etc. És un cicle i un espectacle increïble.

L’última ruptura es va donar el juliol del 2008 i trigarà uns 4 anys en tornar-se a produir, però constantment es desprenen grans blocs de gel i sents com tot cruix.

veure animació

Ja sabeu que som catalanets, així que no vam triar cap excursió organitzada ni guia ni res de res. Vam anar-hi amb el bus de linia regular (80 pesos, tampoc barato) amb una dona super reivindicativa, jeje. Als conductors d’aquests busos els tenen acossats: no els deixen aturar per veure el paissatge, ni parar més de cinc minuts en la zona d’aparcament, els hi han asfaltat el camí i ara els seus busos rellisquen... però la nostra “motorista” feia la “pua” tant com podia, jeje, i anava a favor del turista. Ole!!

Hagués estat fantàstic anar en vaixell fins al Glaciar Upsala, el més gran de tots, i navegar entre icebergs, però ens costava el mateix que gastem en cinc dies els dos... Com es passen!!!

Un planeta i les seves maravelles ens espera i cal ser formigueta.

Qui va ser en "Perito Moreno"???

2009-04-27T08:32:00.000-07:00

El nom real és Francisco Pascasio Moreno, nascut a Buenos Aires el 1852. Científic, naturalista i explorador argentí, era un gran amant de la natura i del seu país.

A mesura que anem recorrent Argentina veiem el seu nom per tot arreu. Per què?

“Perito Moreno” va fer diverses exploracions per territori patagònic, abans de passar a sobirania Argentina. En aquella època (a finals del segle XIX) eren terres ocupades per indígenes de la Patagònia (tehuelches, mapuches, ...). Va poder estudiar els origens i la cultura d’aquelles ètnies, i va quedar impressionat pel drama que vivia aquella gent esclavitzada i expropiada de les seves terres ancestrals. Va tractar d’humanitzar les relacions entre el Govern Argentí i les ètnies indígenes exigint terres i escoles i protestant pels mètodes emprats en “civilitzar-les” ("La conquista del desierto" sota les ordres del General Roca, un genocidi en tota regla...)

Va fer més expedicions per la Patagònia, registrant tot el que anava descobrint, com el famós glaciar que porta el seu nom.

Designat pèrit de l’estat (d’aquí el nom de Perito Moreno) va recòrrer la zona fronterera amb xile, prenent nota de tots els accidents geogràfics, llacs i rius, per establir els límits entre els dos països. Els xilens volien que fossin els rius qui designessin els límits, però en Perito Moreno va demostrar que els rius no són la millor opció per establir fronteres, donat que poden canviar el seu curs, crèixer o, fins i tot, desaparèixer amb el temps. Va obrir passos al costat del riu Fènix i aquest va modificar el seu curs. La seva obra Frontera argentino-chilena defensava l’opció de prendre la unió dels pics més alts dels Andes com a frontera. Evidentment, Argentina en va sortir molt beneficiada en aquesta repartició, guanyant molt més territori. Londres (qui manava en el pastís) va aprovar la proposta.

El 1902, el Govern Argentí va recompensar els seus esforços donant-li uns terrenys a la vora del llac Nahuel Huapi (Bariloche) en concepte d’homenatge nacional. Unes quantes d’aquestes terres les va vendre per finançar menjadors per pobres i la resta les va donar a l’Estat amb la condició de preservar-les intactes. No va ser fins uns 12 anys més tard que es va designar un guarda-parcs, creant el primer Parc Nacional a Argentina, amb el nom de Parc nacional del Sur i actualment conegut com Parc Nacional Nahuel Huapi.

És fàcil entendre perquè hi ha tants llocs amb el seu nom i perquè la gent el té tan ben considerat. Va ser un personatge clau en la història d’Argentina.

Per què no existeix més gent així?

Hi havia una vegada dos tomàquets...

2009-04-24T10:19:00.000-07:00

... dins una bossa de supermercat (no direm marques perquè no ens paguen per fer publicitat) amb un ampolla d’oli d’oliva, un paquet de torradetes obert i una aigua. Viatjaven tranquil·lament sota el seient d’un autobús de Ushuaia a Calafate.

Estaven aquest simpàtics companys de viatge gaudint d’un mate quan de sobte l’autobús es va aturar.

Era la frontera Argentina-Xile, on tothom va baixar per fer els tràmits necessaris, però els seus propietaris no es van enrecordar d’ells. Uns minuts més tard unes mans desonegudes els va agafar de mala manera i remugava amb un accent foraster. “Què serà de nosaltres?” es deien.

Els pobres ingredients no entenien perquè els seus amos no estaven amb ells i perquè estaven rodejats d’altres “viatgers” en bosses.

El desconegut malcarat els va agafar de nou i es va tornar a dirigir al bus...

Els dos propietaris de la bossa no responien, ja sabien el que els havia passat a uns francesos per dues pomes... 100 dòlars!!!

Ningú contestava... però el poli sabia quin era el seu objectiu i tot decidit es va plantar davant de la parella...

Però el policia malcarat encara no es donava per vençut. Va trobar una nova prova contra els “delinqüents alimenticis”.

El policia s'apropa amenaçador ...

com se les gasten aquests "chilenos"!!!!

Però si no posarem els peus en terra xilena!!!

L'única menera de sortir d'Ushuaia per terra és passant per Xile, no hi ha amenaça d'introducció de mosques, bacteris, virus o el que sigui si no surts de l'autocar!!!

A què ha vingut tanta amenaça?

Tot i que tots els del bus sabien que la bossa era nostra (inclòs el conductor), ningú ens va delatar i vam estalviar-nos 100 dòlars i una rabieta...

Aquesta nit ens hem quedat sense pa amb tomàquet...

USHUAIA, la fi del món i el principi del fred.

2009-04-22T09:33:00.000-07:00

Voleu veure bones fotos? CLICA!! (són força fotos, potser tarden una mica en carregar-se)

La ciutat més austral del planeta, la Fi del Món, la Terra del Foc. Molts noms per una mateixa ciutat, Ushuaia.

Quin canvi!! S’ha acabat anar amb xancles i roba lleugera, ha arribat el moment de l’operació ceba, és a dir, posar-nos tantes capes de roba com sigui necessari perquè estem vora els 7ºC.

No podíem enrederir més el baixar fins aquí. La tardor ja ha arribat i amb ella el fred austral, però també els colors ocres i vermells que tenyeixen les muntanyes ja nevades, regalant als nostres ullets un paissatge d’una bellesa increïble. No deixem de sorprendre’ns de les maravelles que té el nostre planeta...

Ushuaia és una ciutat de 60000 habitants, de casetes de colorins i enmarcada per les muntanyes nevades per un costat i el canal Beagle per l’altre. Va començar a crèixer a partir del 2001, de forma molt ràpida i poc meditada. Això es reflecteix en preus cars, ofertes turístiques principalment a l’estiu i problemes en el subministrament d’energia i en sistema de clavegueram. Paraules textuals d’un dels seus habitants: “flota en mierda”. Les canonades són de fusta!!! No s’ha reformat mai i està tot podrit. Ai com un dia rebenti tot...

La nostra estada a Ushuaia ha estat del tot relaxada, aprofitant per cuinar, rentar roba, llegir, treballar amb l’ordinador i gaudir de la natura i dels lleons marins!!!

Dos dies els hem dedicat a visitar el Parc Nacional Tierra del Fuego gràcies a poder entrar sense pagar. Es podia matinar molt i entrar abans que hi hagués ningú, però... ja sabeu que som uns dormilegues i vam optar pel plan B.

El primer dia vam entrar per la via del Tren del Fin del Mundo, que era el que agafaven els presos per anar al bosc a treballar i ara només té ús turístic. D’aquells temps, a més del tren, en queda una gran extensió d’arbres talats que només conserven la base de color gris, degut al pas del temps. Vam agafar un camí que s’endinsava pel bosc, però de sobte el camí va desaparèixer... que fem ara?! Camina i camina... vam trobar un altre camí però es va acabar a dalt d’un turó... s’anava fent tard i havíem de trobar la carretera!!

La veritat és que ens vam posar una mica nerviosos quan veiem que s’anava fent fosc, que el camí es feia complicat i estavem perduuuuuts!!! Però... sentíem els cotxes!! No podíem estar lluny, però el camí més curt baixava en vertical i si tornàvem enrera ens agafava la nit. Doncs cap a baix!!

Una amable família ens va recollir i ens va dur al poble...Sort que va ser un final feliç :)

La segona visita al parc va ser més tranquil·la. Ens vam colar vorejant l’entrada, pel bosc i passant un parell de valles ja doblegades per persones que havien passat abans. A més, unes noies australianes es van oferir a dur-nos amb el cotxe tot el dia. Sense demanar-ho!! Tot un luxe.

Per què tantes molèsties? Feu càlculs:
- bus al parc o, més ben dit, “a-bus”: 50 pesos/persona (12€ p/p)
- taxi fins el parc o la parada del tren. 20 pesos (4,5€)
- tren Fin del Mundo: 80 pesos/persona (20€ p/p)
- entrada al Parc: 50 pesos/persona (argentins 15!!)

Nosaltres només vam pagar el taxi, ueeeeeee!!!

Bons aires a BUENOS AIRES

2009-04-17T11:32:00.000-07:00

Lamentem la poca diversitat d'imatges, però malgrat ser una ciutat encantadora, és una gran urbe i treure la càmara en determinats llocs... Us tenim mal acostumats, jeje

Però de totes maneres, CLICA!!

Buenos Aires, capital de la República Argentina i centre cultural del país, ple de teatres, museus, biblioteques, galeries d’art i edificis preciosos que li donen un aire senyorial.

És una ciutat enorme, amb 3 milions d’habitants, però més de 13 milions si tenim en compte tota la urbe i se’ls anomena porteños. Pel que anem escoltant de gent que anem coneixent, els porteños no són molt apreciats per la resta d’argentins, fa molta gràcia escoltar-los.

Tot i que, com ja sabeu, no som gaire amants de grans ciutats, Buenos Aires ens ha encantat. Ens hem allotjat a Sant Telmo, un barri bohemi del centre, tranquil i ple de paradetes d'artesania!!!

Hem pogut anar amb metro i passejar pels animats carrers de la ciutat (us assegurem que ho enyoravem), fer cafetons en boniques cafeteries, gaudir de la milonga i el tango, de l’artesania, del cine!! Per cert, us recomanem Slumdog millionaire (¿Quien quiere ser millonario? millor en VO, sempre)

Veure trailer en castellà

Veure trailer en VO subtitulat

Hem visitat el pintoresc barri de La Boca (gens recomanable per la nit on ni la policia entra en el laberint de carrerons que s’amaga darrera de les façanes de colors), el camp del Boca Juniors (La Bombonera), la llibreria El Ateneo que es troba dins d’un teatre, el cementiri de La Recolta on es troba Evita Perón entre d’altres il·lustres de la història o adinerats...

Ens recorda molt a Barcelona i estem molt còmodes... estem encantats, la veritat és que ens hi haguéssim quedat més dies. En un futur, hi tornarem.

Acá las CATARATAS DE IGUAZÚ, Argentina!!

2009-04-13T11:39:00.000-07:00

Iguazú a la Argentina

Apurant fins l’últim moment la part brasilera del parc , per poc no podem travessar la frontera cap a Argentina!!
L’opció d’anar a peu no ens la recomanen i amb taxi queda completament descartat perquè només ens queden 15 reais (uns 5€) i no ens arriba. Sempre al límit...aish...

De camí a la frontera preparem els documents perquè el bus diu que ens espera, però... La Eve no té la visa!!!! La va llençar!!! Com es pot ser tan desastre... sense diners, en mig del no res i no sabem si queden busos... el conductor diu que ens posaran una multa de 90 dòlars!!
Però com diuen: “No hay mal que por bien no venga”. El robatori de Rio ens serveix com excusa i... funciona!! Buf... però... queden busos per passar la frontera? Sí!!! Només un!!

La part Argentina del parc és més cara que la banda brasilera, però val molt la pena. Estas a sobre de la caiguda de l’aigua i les vistes són espectaculars. Vam seguir fent el catàleg de papallones i no vam veure 4 coatís sinó més de 20!!! I per acabar d’acomiadar la visita tan intensa, caminant amunt i avall... dos tucans!! Un dia rodó.

FOZ DO IGUAZÚ, últim dia a Brasil

2009-04-11T18:16:00.000-07:00

Més AQUÍ

275 cascades amb una alçada de 80 metres, no deixen indiferents als ullets que ho contemplen. Quin espectacle de la natura!!

Foz do Iguazú és la cascada amb més nombre de salts del món i és punt fronterer entre tres països: Brasil, Paraguay i Argentina.

El Parc Nacional do Iguazú va ser creat l’any 1939 i declarat Patrimoni Mundial Natural per la UNESCO el 1986. Amb les seves quasi 200 mil ha, el Parc protegeix una gran biodiversitat tant de flora com de fauna, com ara jaguars, pumes, caimans, papagais... Però, tot i que ens hagués agradat molt, no en vam veure cap. Oooooooh! Però amb la gran quantitat de papallones i els quatre coatís vam quedar molt satisfets :)

El Parc Nacional Iguazú és la nostra darrera parada en aquest país que ens ha acollit durant 2 mesos i mig. Després d’uns 9000 kilòmetres recorreguts, posem punt i final al primer país del nostre gran viatge i mirem amb il·lusió la continuïtat de la nostra aventura.

Que venim Argentina!!

TÍPICS i TÒPICS

2009-04-11T10:19:00.000-07:00

Després de 70 dies al país més gran de Sud-Amèrica, us presentem un breu recull dels típics i tòpics que més ens han sobtat, fet riure, desesperat, impresions, etc.

- El 5è país més gran del món té 188,6 milions d’habitants, però contè una gran quantitat de terreny deshabitat contrastada amb ciutats gegants.

- La ciutat més poblada és Saô Paulo amb 10.927.985 habitants. La regió metropolitana o Gran São Paulo té aproximadament 19.500.000 habitants. Convertint-la en una de les més grans del món.

- El sud del país és més car que el nord, on també es troba una població majoritàriament d’origen africà (descendents d’esclaus).

- A les grans ciutats s’ha d’anar amb molt de compte, l’inseguretat es respira per molt racons.

- Hi ha molta diferència de classes socials. La gent de color segueix sent la més pobre i són la majoria d’habitants de les fabelas.

- Políticament tenen iniciatives molt positives i progressistes, però l’alt nivell d’analfabetisme i el desinterès de la gent alenteix la posada en pràctica de les seves propostes.

- El transport de mitja i llarga distància és força car, fa mil parades, és lent i es fa amb omnibus (busos), no hi ha tren...

- Posen l’aire acondicionat a tope!!! Et mors de fred als busos, als shoppings, als cotxes i has de dormir amb manta!! Tot i que a fora fa uns 32º.

- La forma més popular de restaurant és la de “menjar al kilo”. Un selfservice on t’omples el plat i pagues el que pesa. Miquel: 400gr – Evelyn: 300gr.

- Tot menú o “plat executiu” va acompanyat d’arròs, una amanida bàsica i feijoâ. Amb un plat en mengen dos!!

- Els sucs són molt variats i bonissims. El millor el de limaô.

- El carnaval és la festa més important de l’any i paralitza tot el país durant una setmana!!

- La música, el ball, la platja i el futbol són bàsics en la vida de tot brasiler.

- Ballen el reagge per parelles!!!!

- Els biquinis hi són en la mínima expressió però ningú fa topless ni nudisme.

- Si vas a Brasil...prepara’t per gaudir d’un país immens ple de maravelles, però ves amb compte.

EL PANTANAL amb els cinc sentits

2009-04-07T10:08:00.000-07:00

entra al Pantanal

El Pantanal és l’aiguamoll més gran del món, majoritàriament brasiler, però també te una zona a Paraguay i Bolivia. Té una extensió de 200 000 km2 i en ell hi viu una gran biodiversitat de fauna i flora. Està ubicat en una depressió de l’escorça terrestre formada en el mateix procés que va donar origen als Andes. Allí hi desenvoquen diversos rius, principalment el riu Paraguay, formant un immens delta intern on hi deixen els seus sediments. Juntament amb una elevada pluviometria... es crea el Pantanal.

Allí vam anar la parella més ditxaratxera...

Primer ens vam allotjar a Cuiabà, la ciutat “punt de partida”, on vam contractar la fazenda, el guia i el transport fins allà. La veritat és que Cuiabà ens va sorprendre positivament, és una ciutat on s’hi pot viure.

El trasllat fins al Pantanal va trigar tres hores!!! Però un cop dins de la Transpantaneira (camí que s’endinsa al Pantanal) ja vam començar a veure moltíssims ocells i capivares!!! Quina il·lusió!!! Això promet...

Els tres dies que vam passar en plena natura pantanosa van ser ben intensos.

Vam muntar a cavall cada dia. Els millors cavalls que hem tingut mai!! Quina passada!! El del Miquel, blanc i negre, era una bala. Galopava a gran velocitat i es deixava dominar sense problemes. El de la Eve... tot un caràcter. Tenia molta personalitat, tossut, espavilat i competitiu. Si sentia que algun es posava a galopar, ell encara més, li encantava fer carreres (sobretot amb el d’en Miquel) i, tot i que acabava fent cas, ell deia la seva en dir per on anar. A més, res de mal de cul al dia següent!!!

Vam gaudir de fantàstiques postes de sol de milers de colors des de dalt d’una torre construïda sobre un gran arbre, escoltant com els animals es preparaven per passar la nit i com d’altres es despertaven per anar de cacera nocturna. Era el moment ideal per anar a buscar jacarés (caimans)... i els vam trobar a pocs metres de la casa!!!! Il·luminant amb un lot les vores dels canals d’aigua apareixien puntets brillants vermells... els ulls dels jacarés!!!

Vam anar en barca a rem un parell de vegades, a fer avistament d’animals, sobretot en busca de llúdrigues gegants, sense sort, i a pescar piranyes!!! Hi ha moltes espècies de piranyes i no totes són tan perilloses “como lu-pintan”. Les grogues i les vermelles (les que van picar l’ham de l’Alex, el guia) són les més voraces. Va quedar ben clar que la pesca no és lo nostre, tot i que mossegaven i anaven esmicolant la carn de l’esquer... res de res. Però vam veure mones aulladores, martinets pescadors, gavians, caranchos, un tucan, una parella de guacamayos blaus i altres ocells que no recordo el nom.

El dia començava ben aviat. Ens aixecavem a les 4:30 del matí i, caminant per la foscor ben juntets i en silenci (per no espantar les bestioletes) ens dirigíem a la torre per contemplar l’albada i escoltar el despertar del pantanal i dels seus habitants. Primer els mosquits empipadors que es convertien en l’esmorzar de les estimades libèl·lules que no tardaven en aparèixer. Però ells tampoc perdien el temps i preferien morir amb la panxa ben plena de la nostra sang... travessaven la roba!!!

A poc a poc el sol tenyia de colors càlids el cel i la primera cotorra feia els crits matiners que despertaven a la comunitat... Per parelles, les cotorres abandonaven el seu arbre i volaven en busca d’aliment. Les mones aulladores feien crits greus que podies escoltar des de la llunyania. Milers d’ocells aixecaven el vol en grups per començar un nou dia. Dalt de la torre, senties que en formaves part...

Tot i que ho desitjavem molt, cap jaguar, ni llúdriga gegant, ni tapir, ni sucurí (anaconda) va aparèixer davant nostre. Vam trobar rastres (petjades) de la seva presència recent per la zona, però res més.

Ha estat una experiència increïble que hem gaudit amb els cinc sentits. El gust del bon menjar, la olor a natura en estat pur (podors en algun cas), l’observació d’un dels ecosistemes més rics del món, els sons dels seus habitants i les picades dels milers de mosquits que hem sentit en la nostra pell sota un sol intens...

PD: més d’un centenar de picades, bruts, “garrapates” enganxades, es van oblidar de venir-nos a recollir (unes tres hores esperant...) i unes quantes fotos perdudes per un descuït... però amb un somriure d’orella a orella. Ha valgut la pena!!

Ananá ("Espejos" de Eduardo Galeano)

2009-04-05T13:35:00.000-07:00

El ananá, o abacaxi, que los españoles llamaron piña, tuvo mejor suerte que el maíz y la papa.

(el maíz, blat de moro, moresc...., era una planta sagrada pels mayas, i va ser batejada amb diversos noms per salvar-lo de la desconfiança i del despreci per venir d'on venia. El van destinar als porcs, tot i que era més rentable que el blat, creixia més ràpid i aguantava la sequera, no era digne de les boques cristianes.

La papa, la patata, també va ser prohibida a Europa, condemnada també pel seu origen americà. Criada sota terra, on l'infern té les seves coves, provocava sífilis i lepra, entre d'altres. La donaven als presoners, als bojos y als moribunds. Aquesta arrel maleïda va salvar de la fam al europeus...)

Aunque venía de América, este manjar de la alta finura fue cultivado en los invernaderos del rey de Inglaterra y del rey de Francia, y fue celerado por todas las bocas que tuviero el privilegio de probarlo.

Y siglos después, cuando ya las máquinas lo despojaban de su penacho y lo desnudaban y le arrancaban los ojos y el corazón y lo despedazaban para meterlo en latas a un ritmo de cien frutas por minuto, Oscar Niemeyer le ofreció, a Brasilia, el homenaje que merecía.

El ananá se convirtió en catedral.

BRASILIA, una ciutat disenyada des de l'aire

2009-04-03T13:25:00.000-07:00

No cal gaires imatges per reflectir Brasilia però... més d'una sí

CLICA

La capital de Brasil és una de les ciutats més noves del món, juntament amb Putrajaya (la capital administrativa de Malasia) i Naypyidaw (la nova capital de Birmania). Es va començar a construir el 1956 i el 1960 es va convertir en la capital oficial del país.

Brasil és un país molt gran, on les distàncies es fan eternes i ha canviat moltes vegades de capital al llarg de la seva història. Què van decidir? Crear una capital nova, moderna, al centre geogràfic del país on hi hagués la mateixa distància per arribar a qualsevol punt del país. Així va nèixer Brasilia, disenyada des de l’aire per Lucio Costa (principal urbanista i guanyador del concurs pel disseny de la ciutat) i Oscar Niemeyer com a arquitecte dels principals edificis.

Sincerament... si viatgeu a Brasil, no perdeu temps en visitar-la.

És una ciutat enorme, pensada per cotxes i desbordant des del punt de vista humà. No es pot viure en una ciutat on tot està distribuït en seccions...
M’explico:

La ciutat són dos eixos que es creuen.

L’eix vertical format per una GRAN avinguda de 500m d’amplada (Explanada de los Ministerios) on es troben els ministeris ordenats a banda i banda, la Catedral i la Plaza de los Tres Poderes (Poder Executiu, Legislatiu i Judicial, i ni un trist arbret!!) a l’extrem est. Són edificis, des del punt de vista arquitectònic, molt singulars i espectaculars.

L’eix horitzontal són els dos barris, el Nord i el Sud, formats pels habitatges i seccions comercials, però tot separat.
El punt on es creuen els dos eixos és la zona d’oci i l’estació d’autobusos.
Tot seccionat, repartit en superquadres i gens apte per anar a peu...

Només ens hi vam quedar dues nits (una més de la que volíem...) en una casa que havíem d’entrar i sortir per la porta del darrera, amagar-nos de les veïnes, en una habitació sense ventilació i amb una mestressa que es va menjar part del nostre primer sopar, ens retenia davant de l’ordinador perquè li ensenyessim com enviar fotos d’ella als seus “ligues” del xat i a traduïr mails a l’anglès i, a sobre, amb un preu bastant caret... Volem marxar!!!!

Pel que ens va explicar la senyora, sembla que el nou alcalde de la ciutat volia fer desaparèixer l’allotjament econòmic fent pagar uns impostos molt elevats a les petites possades i fer que els visitants (turistes comptats, solen ser homes de negocis) anessin als hotels, que són de la seva propietat i així enriquir les seves arques. Ella ens acollia de forma clandestina i fora de les veïnes xafarderes que la podien delatar. Tot un culebrón.

La veritat... creiem que deu ser la capital menys turística del planeta i camí de ser la única que no visitarà ningú per plaer.

La comptarem com una parada tècnica.

Fins aviat!!

ILHA MARAJÓ, illa dels búfals

2009-03-27T19:49:00.000-07:00

si tens curiositat... clica!!!

Belem, ni han sonat campanes ni ha calgut dormir en un portal, sinó que hem anat a un hotel!!!!

Hem arribat tan escarmentats de la ronyositat del hostel de Sao Luis, que se’ns ha refinat el gust i volem dormir sobre llençols blancs, nets, que facin bona olor, que no s’enganxin, poder posar la cara sobre el coixí sense mania... per decisió unànime ens quedem en un hotel i fem sessió de reflexió per analitzar la continuïtat del viatge.

La nostra idea era anar cap a Manaos i fer una estada a la selva Amazònica, però veient els preus dels vols i fent comptes... canvi de plans!! Proper destí: Ilha Marajó.

Aquesta illa, de la mida de Suïssa i amb una població de búfals superior a la d’habitants, es troba a la desenvocadura del riu Amazones. Totes les seves platges són d’aigua dolça!! Sembla que tinguis el mar al davant, però es deu a la immensitat de l’amplada del riu.

Gran part de la illa no és accessible i menys encara en època de pluges com ara. Però hem tingut força sort amb el temps i amb les possades...

La primera nit va ser... un espectacle. La noia que ens va rebre ens va oferir un preu pels quatre més que acceptable, dues casetes de fusta davant del “mar” per 90 reias!!! (30€ els quatre).
Però a les tantes de la nit el iaio propietari va incrementar la cosa a 140 reias!!!
On anem ara a buscar algo barato?
Eren 90 si dormíem tots en una habitació, tres en llit i un en una hamaca.
No hi cabíem!!! L’hamaca estava mig sobre un llit o bé tocaves de cul a terra... ni de conya dormim així!!
Solució: corredisses nocturnes per evitar el guarda i matinar més que el sol per simular que havíem dormit junts... no va colar... tan d’esforç i tant de teatre... però al final va baixar del burro (o del búfal) i va respectar el que havia dit la noia. Bufff...

Els búfals que hi ha a l’illa van ser introduits fa molt de temps i es van adaptar tan bé que són més nombrosos que els habitants. Vam menjar carn de búfal, formatge, llet i vam muntar a búfal!!! Quins animalots més grans!! Quines banyes!!! Una cosa així s’havia de provar, jeje. Va ser part de l’excursió que vam fer per una fazenda, a més d’anar amb canoa, caminar per un pont de bambú pel mangui, anar a una platja deserta... un complet.

No hi ha res com trobar llocs fantàstics sense proposar-t’ho. Un bon lloc per passar els últims dies amb els nostres amics Jorge i Diego. Com els trobarem a faltar...

SÂO LUIS, un patrimoni de la humanitat oblidat

2009-03-25T18:35:00.000-07:00

Toc Toc

La capital del Reagge brasiler, antiga colònia portuguesa, una de les ciutats més grans del nord del Brasil i declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997. Pinta bé, oi?

Saô Luis va ser una ciutat molt important durant el segle XVIII, gràcies a l’exportació de cotó, però a finals del segle XIX les coses van canviar i va haver de buscar altres maneres per mantenir-se... ara mostra un centre històric ple d’edificis i carrers que ens fan imaginar l’esplendor que van viure en un passat que ja no recorden. Una llàstima... si es pogués restaurar...

Aquí hem arribat els quatre mosqueters, cansats i amb una baixa. La Eve s’ha posat malalta i ha passat dos dies al llit. Podria haver estat pitjor considerant el menú “Pastis de gambes amb fricandó de PÈLS” que vam degustar per dinar, ecs!!!!!
Si com a mínim el hostel fos decent... ple d’humitat, fa pudor, les habitacions no tenen finestra, l’esmorçar és mínim i ja ens han intentat timar!!!

Quan et venen amb “irmaaaaano, yo soy buena gente, ayudo a los que no tienen nada, soy tal, soy cual, bla bla bla...” MALAMENT. Segur que volen alguna cosa. I així a sigut. Nosaltres dos som una mica desconfiats dels “irmanos” i no ens barrufen certes coses, però els nostres amics van confiar en el mestre de les paraules i li van “deixar” 10 reais (uns 4€, poquet però fa ràbia). Evidentment no van ser tornats i van haver paraules sèries. Aish... com se les saben de llargues!!

Bé, siguem una mica positius...mmmmmh.... a veure.... mmmmmh... podríem dir que la ciutat té molt d’encant. Tot el centre històric està format de cases d’estil colonial de dos o tres plantes amb les façanes molt regulars on les portes i les finestres s’agrupen formant un conjunt equilibrat (tot això és molt aburrit, bé, tècnic... són paraules d’en Miquel per si no us n’heu adonat...). Resumint, un centre molt bonic, però fet caldo i ronyós.

Ja veieu que ens les trobem de tots colors.

Cap a Belem hi falta gent!!!

LENÇOIS MARANHENSES, Com un oasis verd en un desert extrany...

2009-03-23T16:10:00.000-07:00

més Lençois aquí

Això de viatjar quatre és un luxe, ens repartim la feina de cercar allotjament i guardar les motxilles. Així ha estat com hem conegut a Madoro, el guia que ens acompanyarà en la travessia de dos dies pels Lençois i també ens farà perdre una mica la paciència...

Dos dies caminant sota un sol que ens ha deixat ben morenets i sobre una sorra blanca que ens enlluerna. Primer vam refrescar-nos als llacs més propers (Lagôa perezosa, la Azul, la Dos Peixes, etc.) i després vam caminar durant unes 6 hores, remullant-nos en les lagoas, fent la croqueta per les dunes, travessant vegetació pantanosa, fent moltíssimes fotos i menjant castanyes de cajú (anacardos) per sobreviure!!

Vam fer nit en una fazenda a la platja on vam sopar com a reis i vam dormir com angelets en unes hamaques.

El dia següent no va ser tan dur, però quina calor!!! Sort que el paissatge compensa.

No va faltar un rali amb 4x4 entre vegetació, entrant i sortint de petits llacs que ens mullaven fins al cul, amb unes oques sota el seient i fent les parades de rigor que van fer el trajecte moooooolt més llarg.

De tot plegat ens quedem amb la imatge dels llacs d’aigües cristal:lines, blaves, verdes o vermelloses, donant el toc de color en aquest desert de dunes blanques... indescriptible amb paraules, esperem que les imatges en facin justícia.

Què està fent en Miquel?

Perquè han penjat aquestes imatges?

Com és que es donen la mà?

No esperis més i clica les dues imatges per esbrinar què amaguen...

DE JERI A LENÇOIS, quin viatget

2009-03-22T21:35:00.000-07:00

Clica, clica

El viatge continua i ara som més!! Hem fet molt bones migues amb en Jorge i en Diego, els dos andalusos, i continuarem viatjant juntets, que guay!!!!

Tot i que no tenim molt clar com, sabem que el proper destí són els Lençois Maranhenses.

A les 6:30 del matí ens passa a recollir un 4x4 que ens duu fins a Camocín, un petit poble pescador. Quin trajecte!! Com si fossim refugiats, col·locats uns a sobre dels altres al darrera de la pick-up, anem a tota velocitat per la platja, atravessant rius i bassalts. Quins bots!! Aixequeu les bosses que anem a l’aigua!!

Per fi arribem a Camocín, el poblet on fem parada abans d’agafar un altre ônibus fins Parnaíba, on farem nit.
Visitem la plaça principal, el mercat, dinem a l’estil brasiler i fem una visita a una illa que hi ha just al davant. Quina sorpresa!! És preciosa, un petit desert de dunes blanques amb un llac, manguis (manglars) i algun animaló, sobretot els “machos ibéricos”, en Diego enfangat fins als genolls, en Jorge ensorrat com una croqueta i el senyor Miquel perdent una xancla per les dunes... quina paciència...

Camocín, Parnaíba, Tutoia, Paulino Neves i finalment Barreirines, punt de partida per visitar els Lençois Maranhenses.

Com ha costat arribar-hi!!! Però el paissatge, l’entorn i veure el motorista (conductor) com mesura la profunditat dels bassalts possant-s’hi de peus a dins, no té preu...

JERICOACOARA, "no em trepitgis que porto xancles..."

2009-03-20T19:17:00.000-07:00

Jericoacoara no és com res que hagim vist fins ara, és de postal!!! Poblet petit, amb carrers de sorra, platges immenses que canvien completament amb les marees, dunes enormes de sorra blanca i unes postes de sol de vius colors ataronjats i vermells que tenyeixen el cel cada vespre.

Les distàncies a Brasil són molt grans i desplaçar-te pel nord del país encara les fa més llargues per la falta d’infraestructures i l’estat de les carreteres.

De Natal vam agafar un bus fins Fortaleza (8 horetes), on vam fer nit en un alberg on l’habitació feia una pudor insoportable a humitat i tot se’t quedava enganxat, ecs! Sort que només era una nit! Però vam provar el millor caputxino del viatge al Centre Cultural Dragâo do Mar.

L’endemà va ser una nova sessió de 6h de bus fins Jijoca, on l’hostesa de la companyia es va dedicar a torturar-nos amb el DVD d’un grup de música nyonyíssim. Primer CD1, després CD2 i, per si no era suficient, CD1 un altre vegada!!!! Vinga corasao i voçé!!!

De Jijoca a Jeri vam anar amb un “bus 4x4”, durant una horeta més per uns caminets de terra inundats i per la platja, és l’única manera d’arribar-hi, sort que el lloc s’ho val :)
Allí vam conèixer a Jorge i Diego, dos estudiants almerienses mu majos amb els qui hem compartit aquests dies.

Aquí la vida transcórrer a un altre ritme. La gent es lleva d’hora (surt el sol vora les 4:30), moltes botigues obren a mitja tarda, camines descalç pels carrers, hi ha cavalls, ases, bous, gats i gossos per tot arreu, no hi ha cap lloc on treure diners (en Miquel ha fet una excursió de quatre hores i mitja per poder pagar la pousada) i el dia acaba una increïble posta de sol que tothom contempla des de dalt de la duna, donant pas a la vida nocturna (18h.) molt més activa. Capoeira, música, tothom al carrer i alguna que altra pluja tropical per acabar de refrescar l’ambient i netejar els carrers, que es coverteixen en rius de fang intransitables.

Es pot demanar més? Doncs sí, anar a cavall per aquest petit paradís. Experiència que recomanem especialment.

Esperem que gaudiu de les fotos que tant han costat de seleccionar, totes eren espectaculars!!!

N'hi ha més aquí

NATAL, com a casa...

2009-03-15T19:30:00.000-07:00

Més fotos aquí o al nas del tití

Natal, destí turístic, el edén del surf i el negoci dels buggys. Posat així no és gens atractiu, però de dues nits que ens hi havíem d’estar s’han convertit en 6!!! El motiu: l’alberg, la gent i el futbol.

La ciutat de Natal no té res espectacular, així que només hi vam anar per visitar el Parque das Dunas i el Parque dos Namorados, on la Eve va fer de “crítica culinaria” per un programa de la tele!!! És que les càmares ens estimen...

La resta de dies els hem destinat a... descansar! Sí, sí. En Miquel ha fet un parell de classes de surf, tot i que encara no ha aconseguit aixecar-se de la taula i té el pit ben irritat. Sembla fàcil quan ho veus, però és mooolt complicat. Ho aconseguirà algun dia?

Hem anat a la platja, a la piscina, em provat l’açaí (una mena de gelat d’aquesta fruita amb cereals, mmmh), hem vist pelis (en V.O. o portugués), el futbol (quin barça!!!), em fet gazpacho!! I hem tingut un comiat a l’estil brasiler: churrasco, caipirinya i música en directe. Quin bon rotllo!!!! Quina gent més maca!!!!

Fins ara el viatge ha estat a contra-rellotge, estressant i amb algun que altre contratemps desafortunat, que han fet que no siguéssim conscients del que estem vivint i sense poder gaudir completament del que ens envolta. Natal, com el seu nom deixa ben clar, ha estat un tornar a nèixer, l’inici d’una nova etapa del viatge, on sembla que tot comença a posicionar-se i nosaltres ens sentim amb ganes de menjar-nos el món, però amb calma.

Beijos a tudo mundo!!

FERNANDO DE NORONHA, un paradís en mig de l'Atlàntic

2009-03-14T19:09:00.000-07:00

Més maravelles aquí

Després de més de dues setmanes de sedentarisme, tornem a carregar les motxilles a l’esquena i posar rumb a Fernando de Noronha: maravella natural, paissatges de revista, aigües plenes de vida marina, platges desertes i respecte pel medi ambient.

Quin desastre, si no és un és l’altre... en Miquel ha perdut la gorra!! Després de rumiar i un parell de trucades deduïm que s’ha quedat a l’aeroport o a l’avió. La recuperarem? Agafem un buggy-taxi cap a l’aeroport. No ens ho podem creure!!! Missió complerta, l’hem recuperat!!! Se l’havia deixat a l’avió i la companyia l’ha deixat a l’aeroport. Al dia següent el viatget amb buggy passa factura, la Evelyn s’aixeca amb els ulls inflats com un gripau!! Dos dies amb coliri per treure la terreta dels ulls...

Els dos primers dies que hem passat a la illa el temps no ha acompanyat gaire, però no ens ha impedit equipar-nos amb ulleres, tub i aletes i centrar la nostra atenció a sota l’aigua.
La primera platja que hem visitat ha estat la Praia de Sueste. Aquesta platja és zona d’alimentació de tortugues i només et deixen fer mergulho per una zona concreta i amb una ermilla que et fa surar, per evitar que facis malbé el fons i molestis als animals. Tot i que la visibilitat no era gaire bona... vam veure una cria de tubaraô bico fino, rajades, peixos de molts colors i 4 tartarugues!!!!

El tercer dia és esgotador però molt productiu. Fa solet!!! Punt a favor per una bona immersió. Després de rumiar-ho una mica pel descontrol que suposa estar aquí pel nostre pressupost... no podem deixar escapar l’oportunitat de veure que més hi ha en aquestes aigües.
La primera de les immersions en Miquel té problemes amb les ulleres, però en la segona... una tortugueta de pente es deixa observar per tots nosaltres que nedem al seu voltant tan tranquilament com la forta corrent ens permet. Infinitat de peixos de tots colors i tamanys, morenes verdes, rajades, una llagosta de mig metre!!! Tot un espectacle submarí que culmina amb l’aparició a tota velocitat d’un grup de dofins a pocs metres. Vam nedar tan ràpid com vam poder però no els vam aconseguir veure per sota l’aigua.

Estem cansats però amb un somriure de satisfacció que encara ara es conserva al recordar-ho.

fotos aquàtiques aquí

Després de tantes emocions, encara tenim tot el dia per davant. Cap a la Praia da Atalaya!! En aquesta platja, quan la marea baixa es forma una piscina natural d’aigües cristal·lines i d’uns dos pams de profunditat on queden atrapats molts peixets fins que no torna a pujar la marea. Només hi pots accedir amb un guia i en un horari concret que fixen els agents del parc natural. L’entrada és de grups de 25 persones com a màxim i a l’aigua només hi pots estar 30 minuts, sense aletes i sense posar-te dret en cap moment. Et sents una mica guiry però el lloc és increïble i es conserva gràcies a tantes restriccions. El segon tubarao!!! Milers de peixets, falses morenes i una de pigada blanca i negra!!! Sort que és una cria...

Quin estrés!! A les 15h tenim una visita històrica per la illa (molt guiry, ho sabem, però venia inclòs en el preu del pacote de l’estada a la illa). Però... som en Miquel i la Evelyn, no ho oblideu... fem tard i marxen sense nosaltres!! Al cap de poc un altre minibus de la mateixa companyia passa per davant nostre i els hi expliquem el que ens ha passat. Fan la mateixa visita però amb un altre grup, així que ens hi acoplem, jeje. Però això d’anar com un ramat no està fet per nosaltres i després de 30 minuts ja hem perdut el grup i continuem per lliure. Molt millor.

El temps s’ha d’aprofitar!! Així que l’últim dia senser que estem a l’illa lloguem un buggy per anar a tots els llocs que ens falten. Bé, un buggy destartalat amb forats al terra per on entra el fang dels camins... com a mínim en tenim un, perquè ha arribat un creuer amb 600 guirys que han arrassat amb tots els de la illa!!

Praia Conceicâo, dos americanos, Cachimba do padre, dois Irmanos, dos Porcos, do Sancho... bé, mireu les fotos que parlen per si mateixes.

Ara toca cenyir-se el cinturó, ens hem de recuperar de tanta maravella i dels calers que ha costat, per sort, ben invertits.

TAMANDARÉ al galop!!!

2009-03-11T15:07:00.000-07:00

Tamandaré en imatges

Que bé que ens tracten!!! Per acabar d’arrodonir la nostra estada a Recife, en Guiguí ens porta a passar el cap de setmana a la caseta que té a Tamandaré, una mica més al sud.

Tot i que aquesta petita ciutat és força turística, la ressaca del carnaval i les pluges constants fan que no tinguem gaire companyia. Que bé!!

L’endemà tots a la casa es preparen per una jornada de pesca. En Guiguí amb el kayak i la resta amb tot l’equip necessari, amb l’esperança de dinar peix a la brasa... hi haurà sort?

Quina platja!! Quines aigües!! A uns metres de la sorra sobresurt una barrera natural de roques que impedeix el pas a les onades, creant una piscina natural d’aigües super tranquil·les. La màgia només dura unes hores, quan la marea puja (períodes de 6 hores) el paissatge canvia totalment i quasi no queda platja. És genial!!

Nedem fins la barrera i ens instal·lem amb tot l’equip de pesca. Després de tot un matí de paciència i espera... crec que canviarem el menú. Churrasco!!!!!!! Segon intent de pesca en la foscor i sessió de Risk al vespre. Qui va guanyar? Que penseu? en Miqueló.

El més increïble de tot ha estat el passeig a cavall per la platja, quina passada!!! Una experiència al·lucinant! Anar a galop per la sorra, gotetes de mar salada esquitxant-he la cara i el vent embolicant-he els cabells.

En dues paraules: BRU-TAL.

CARNAVAL, “Olinda, cuanta ladera”!!!

2009-03-01T16:26:00.000-08:00

Carnaval aquí

Una setmana sencera!!!!!!!

La mateixa nit que vam arribar a Recife ja vam anar a una festa de disfresses (no vam durar gaire, estavem rebentats), però el ritme de festes va ser frenètic!!! Cada dia hi havia alguna cosa, quina marxa que tenen!!! Els Gringos (com ens deien) van ser perfectament integrats dins la colla formada per en Guiguí i la Luciana (ja sabeu qui són), la Marilla i Bruno (una delicia de nena i una altre sambista de pura sang), la Manu i la July (les cosines que en Miquel diu que eren com la Patri i la Cate), la germana d’en Guiguí i en Walter (ens demostraven carinyu constantment) i molts altres.

El carnaval és la festa més important de l’any, el país es paralitza aquells dies, la gent no treballa, la música sona per tots els racons i els taxis fan l’agost.

En Guiguí ens va portar a tots els concerts i esdeveniments del programa de carnaval, sempre a ritme de samba, pero el plat fort començava una setmana després de la nostra arribada, el dissabte 21 de febrer.

La primera gran diferència amb el nostre carnaval és, evidentment, la temperatura (28º), però també ho és que aquí el climax del carnaval comença a les 10 del matí!!! Així que allí estavem, de bon matí a Olinda, la petita ciutat annexe a Recife i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Quina gentada!!! Quasi un milió de persones en aquells carrerons, saltant, ballant, bebent, cantant... quasi no et podies ni moure. Això que deien que era el dia de menys gent i que Recife Antic era pitjor...

Tothom va disfressat, encara que només siguin unes antenes d’insecte, van per lliure o organitzats en blocos (les comparses). Aquests estan formats per una banda de Maracatú (com una batucada), a ritme de samba o frevo (ball típic de la zona, de moviments ràpids de peus i fent malabars amb un petit paraigües de colors, ultracomplicat!!).

Després de passar tot el dia sota el sol, toca baixar la gran ladera seguint un dels blocos més grans, agafats com si balléssim la conga i suant com porquets pell contra pell.

Mmmmmmm...

quin patiment!!! Pensàvem que no s’acabava mai!!!

Per acabar-ho d’arrodonir no hi havia taxis lliures i uns simpàtics núvols i una brisa humida amenaçava amb descarregar en breus instants a sobre nostre. Així va ser...

4 km caminant sota la pluja... anàvem tan xops, que un taxi que va parar no ens va voler portar, el següent no va tenir temps a dir res que ja erem tots dins, jaja.

El diumenge va ser molt més tranquil i vam poder veure molt millor els blocos i respirar més aire. Vam acabar la jornada pel Recife Antic.

Tot i que el Carnaval oficialment dura fins el dimarts (terça feira) el nostre va acabar aquí... el dilluns (segunda feira) la Eve es va posar malaltona i va haver de fer llit. Ens vam perdre Porto de Galinhas, on Samba de Luxo tocava. La salut és el primer.

Sentim molt la qualitat de les fotos, però per raons de seguretat... és el que hi ha.

Un petit regal.... a veure si coneixeu a l’última parella que surt en aquest video.
http://www.carnavaldorecife.com.br/videos.php

RECIFE amb el Rei de la Samba

2009-02-17T16:51:00.000-08:00

Et presentem al Rei de la Samba

Vols conèixer més sobre Recife? CLICA!!

La capital de l’estat de Pernambuco és la més antiga de Brasil, amb quasi 3 milions de persones i atravessada per grans rius (Capibaribe, Beberibe i Jordão) i alguns diuen que és la Venècia brasilera. Bé, potser un pèl exagerat. Va ser ocupada per holandesos que van portar molts progressos a la ciutat, però finalment va passar a l’imperi portugués.

Recife no és un destí turístic gaire popular i malgrat sigui una ciutat moderna, hi ha coses que sobten quan ho compares amb la dinàmica europea. M’explico.

La gent es desplaça amb cotxe a tot arreu!!!Sigui quina sigui la distància, agafen el cotxe sempre de vidres negres (mai saps qui hi ha a dins) i amb l’aire acondicionat a tota llet!!!! La veritat, és que la calor, les voreres estretes, plenes de forats i d’arbres que t’impedeixen passar, fan que anar a peu sigui força complicat.

Els grans edificis de 25-30 plantes (sí, sí) són completament exteriors, no es toquen entre ells, rodejats de plantetes, amb pàrquing, pisos de mides considerables i tots amb aires acondicionats, un vigilant i una tanca que ho engàbia tot. Per una banda és envejable l’espai del que disposen, però per una altra et dóna una visió de la inseguretat que hi ha a les grans ciutats. Ocells dins de gàbies d’or...

Els contrastos són inceïbles. Pots trobar un gran edifici i al costat una favela del més pobre.

Una cosa sí que comprateixen rics i pobres: l’amor per la música. Aquesta gent neix amb el ritme al cos, la samba als peus i un instrument sota el braç. En Guillherme, alias Rei de la Samba, el nostre amfitrió, guia i amic inseparable, n’és un bon exemple.

Només arribar a Recife (aquest cop només van ser unes 11 horetes amb bus) vam començar a respirar aromes de carnaval i a olorar-nos que seria una estança de tots colors. Dinar de retrobament, ens instal·lem a casa en Guillherme (tot en obres!!!), passeig amb una barqueta pels rius, concert de Samba de Luxo (el grup d’en Guigui) i una gran festa de disfresses a la nit. Al abordaje!!!!

SALVADOR DE BAHIA

2009-02-12T14:43:00.000-08:00

cal que digui el que cal fer? clica!!

Quasi 30 hores de bus!!!!!!!! Els billets d’avió tenen uns preus desorbitats i no ens ha quedat més remei...

Evitarem les ciutats grans, vam dir abans de marxar. Però algunes no ens les pode saltar. Així que aquí estem!!

Salvador de Bahía és la quarta ciutat més important de Brasil, amb una població de quasi 2 milions bahaians, blancs i sobretot negres. La religió i la música formen part de la vida quotidiana, tant com el menjar o el dormir.

El centre històric, el Pelourinho, recorda una mica a la Habana de Cuba, però de carrers empinats. En l’actualitat és considerat per la UNESCO com el conjunt arquitectònic colonial dels s. XVII i XVIII més important de tota Amèrica. Queda justificada la nostra parada J

El nostre allotjament es troba a Barra, a la platja. El centre pot resulta molt atractiu, però no hem d’oblidar que també és centre de delinqüència i prostitució. A Barra estem millor i en un Hostel on hem conegut gent molt agradable i de tots els llocs del món.

Coses que té el destí!! Ens hem retrobat amb una parella de xilens, en Mario i la Carolina!! Ens allotjavem al mateix lloc a Rio, jeje, i tenen una proposta que no ens hi podem negar: anem a Praia do Forte i al centre TAMAR!!!!!!!!!!!!!

El Projecte Tamar va nèixer el 1980 davant la necessitat de protegir les tortugues marines, incloses dins de la llista d’espècies amenaçades. A la costa de Brasil es tenen registre de 5 de les 7 espècies de tortugues marines que existeixen i vam tenir la sort de conèixer-les una mica millor i de presenciar el naixement d’unes quantes!!!

En Miquel i jo ja ens veiem mànigues amunt ajudant a aquelles petites criatures a sortir del niu. Que boniques!!!

A més de tortugues, al centre tenen una gran diversitat de fauna marina: diferents espècies de peixos, meros de més de 2 metres!! morenes verdes, estrelles de mar, eriçons, taurons i rajades (que s’apropaven juganeres per què les acariciessis!!).

Un dia fantàstic.

Esperem que gaudiu amb les fotos

Fotos de Praia do Forte

Fotos de TAMAR

RIO DE JANEIRO

2009-02-08T14:05:00.000-08:00

clica la imatge i veuras més fotos

L’1 gener de 1502, uns exploradors portuguesos dirigits per Américo Vespucio, van arribar al que van creure la “boca d’un riu” i així la van anomenar: Rio de Janeiro (Riu de Gener). En realitat era una gran bahía de 380 km2 coneguda pels indígenes com Guanabara (“Braç de Mar”).

D’aquella primera imatge poca cosa en queda, ara és una ciutat immensa, construida entre monticles de granit que sobresurten entre grans edificis i, alguns d’ells, plens de favelas.

Quin canvi!!! Quin contrast amb el que hem vist fins ara!! Més de 10 milions de persones per una ciutat pensada per una tercera part de la gent que hi viu... i el 70% és pobre...

La primera nit l’hem passat a Urca, un barri residencial força tranquil. Vam estar buscant una casa on es va allotjar en Miquel l’altre vegada que va venir, però... ja no existeix!! Cansats i desorientats decidim passar la nit al primer lloc on trobem. Demà serà un altre dia...
El trasllat és a Copacavana, us sona? Una de les platges més conegudes del món. El Hostel és un caos, ple de guiris (bé, nosaltres també ho som...) amb ganes de molta festa i l’habitació no és cap maravella, no tenim ni finestra!!
Rio de Janeiro és una ciutat enooooorme, la millor opció és anar a la platja i passejar una mica o bé resguardar-te del gran xàfec tropical que caurà en...3...2...1... pluja!!!! Així que acabem el dia jugant al domino amb uns cariocas molt simpàtics en un bar.

El dia següent el dediquem a una sessió més cultural (pá que no se diga...) i visitem el centre, el Museu d’Art Modern per veure una exposició molt bona d’en Vik Muniz i fem un passeig amb tranvía que puja al barri de Santa Teresa, ple de mansions del s. XVIII mig ruinoses.

Una de les visites obligades a Rio és el Cristo Redentor al cim del Corcovado. Allò és una de les 7 maravelles del món??? Us assegurem que les vistes (si hi ha bona visibilitat) són impresionants, però l’escultura per si sola... de totes maneres la visita va valdre molt la pena. Vam conèixer en Fernando i la Carmen, un matrimoni peruà maquíssim!!!

Me gusta el fútbol,
Los domingos por la tarde a la mañá, eh!
Con su aficiones
Me gusta el fútbol
Con los gritos y los goles
se desatan las pasiones
Me gusta el fútbooool

Doncs com diu la cançó... cap al Maracaná!!! El camp de futbol més gran del món!!! Amb els nostres amics peruans, anem al dervi Vasco da Gama-Fluminense.
Quina afició més passional!! No van parar de cantar, tocar tambors i insultar en tot el partit. Tot va estar mooolt tranquil, malgrat que erem més de 40.000 persones al camp (hi caben més del doble!!) i eren dos equips rivals.

La veritat és que el perill es respira per Rio. La gran pobresa que existeix, la corrupció, la marginació i les desigualtats fan que et sentis insegur i no s’estan per històries, la violència i la intimidació amb armes són les seves eines. Només cal veure que a cada cantonada de la ciutat hi ha mínim un policia amb ermilla anti-bales i armat fins les dents... per alguna cosa serà...

PARATY, el poble de les 3 P’s

2009-02-04T06:38:00.000-08:00

Clica la imatge per veure totes les fotos

Paratí és un petit poble de l’estat de Rio de Janeiro, declarat monument nacional per la UNESCO l’any 1966.

Té un bonic casc antic de casetes blanques amb els contorns de portes i finestres de colors, a l’estil Còrdova. Va viure el seu gran moment de fama i riquesa durant el segle XVIII, sobretot degut a que era el port de conexió entre les mines d’or i diamants de l’estat veí Minas Gerais amb Rio i Portugal. Però amb la construcció de noves carreteres de conexió va perdre importància i va quedar com aturada en el temps... intacte el seu encant.

Aquest aire és el que es respira a la casa colonial on ens allotgem, en un dels carrers principals del centre històric.

A més de la bellesa del poble, la cachaça (aiguardent de canya) i la mar “sopa caldosa amb trocets” (definida així pel Miquel) ens quedem amb la definició del poble de les tres P’s: Palmera, Piripi i Pirat(a). Ens expliquem...

L’Home Palmera (tenim imatge del personatge citat) dormint la mona en un bareto de platja.

El Piripi, un alemany de certa edat que va caure d’una cadira descollonant-se i sense poder-se incorporar. Van caldre el col·lega i el cambrer per tornar-lo al seu lloc.

I finalment, l’aparició fantasmagòrica d’en Jack Sparrow!!! No és broma. Un tiarrot vestit de pirata amb rastes passejant-se pel mig del carrer (nenes, feia goig, al menys a distància...) amb tota la calma d’un bon pirat(a). Quan hi penso no puc parar de riure...

Esperem que gaudiu de les fotos

Un petó beijas flors

ILHABELA (2) Una aventura per la selva...

2009-02-03T12:46:00.000-08:00

Clica la imatge per veure les fotos de les Cachoeiras

Per fi el sol!! Ens posem les xiruques i preparem uns entrepans. Avui anem a les Cachoeiras do lago (unes cascades al sud de l’illa).

Després d’unes dues hores, entre anar a buscar l’önibus (bus en brasileiro, anem fent cultura) i anar fins el principi del camí, comencem l’excursió de més d’una hora pel mig de la selva (amb caminet). Però uns amables pescadors s’ofereixen a portar-nos un trocet en cotxe. Som-hi doncs!! 20 minuts que ens estalviem!! Amb la calor que fa...

Puja, baixa, vigila amb el fang, ai! Que rellisco!! Ja hi som!

Suats i plens de fang arribem al "restaurant" que també s’encarrega de gestionar el parc natural. És una família al complet!

Recuperem forces i els bitxos de la selva també. Ens ataquen!! Que cabrons!! Uns petits insectes negres oloren sang fresca... la nostra!!

El que sembla l’encarregat del lloc ens acompanya a les cachoeiras i pel camí ens va oferint un caipirinya... ai ai ai...

Quina passada!! Ens tirem per un "tobogan" i ens fem uns massatge amb la súper-força d’una de les caigudes d’aigua, amb alguna glopada d’aigua i un parell de rascades amb les pedres... quina corrent!! Sort que aquest home ens ha acompanyat, sinó jo no m’hi fico...

Oooohhh... ara un altre caipirinya (dos pel personatge tapioca que acaba ben tort), cerveseta, brindis i un recital amb guitarra de cançons brasileires.

Tot i que estem molt a gust, toca marxar que es fa fosc.

Però nit ens atrapa... dos intrèpids inconscients en mig de la selva, de nit, amb un frontal i plovent... la cosa no podia acabar d’una altra manera... què voleu? Som en Miquel i la Eve!! La velocitat a la que anem és sorprenent, ja no importa el fang, les relliscades ni les cuques de llum que ens persegueixen i volen copular amb les meves orelles... hem d’arribar abans que caigui el gran aigüat que enuncien els llamps i trons.

Per fi!!! Retornem a la civilització i... no hi ha bus fins d’aquí a dues hores i mitja!! O bé 4km més de camí on hi ha un lloc amb més freqüència de busos. Ja no ens bé d’aquí, seguim!

La pluja no para i les cames comencen a fer figa... parem un camionet mig destartalat que ens apropa un bon troç, això sí, pujats al remolc...

jejeje, imagineu en quin estat vam arribar: plens de fang, molls (tranquils papes que portavem els impermeables), cansats i plens de picades.

Aquí acaba la nostra primera aventura.
Però n’hi haurà més...

ILHABELA

2009-02-02T12:13:00.000-08:00

Clica la imatge per veure més fotos

L’aventura ha començat!!! Ja estem a Brasil!!!

Quina rebuda!! Calor de ple estiu i una bona tempesta tropical.

Posem rumb al nostre primer destí: Ilhabela.

Res millor després de l’estrés dels darrers dies, les festes de comiat, els contratemps d’últim moment (el portàtil se’ns ha espatllat a les 3 de la matinada de la nit abans de marxar, quasi no estem a temps de fer-nos l’assegurança de viatge perquè havien tancat 30 segons abans que piquéssim a la porta, ens dónen problemes amb els mòbils, la Eve no té veu des de fa 5 dies...), doncs això, ara toca relaxar-se.

Ilhabela és una illa força turística i de bon nivell, a prop de Sao Paulo. Ens allotgem en un petit apartament en mig d’exuberant vegetació tropical, tenim piscina i unes veïnes argentines que... bé, valoreu vosaltres mateixos a les fotos (en Miquel té la seva pròpia opinió).

De moment només plou i plou, així que poques coses podem fer. No ens extranya que tinguin tantes plantes i flors per tot arreu.

Sabeu aquelles plantes tan maques que us venen a les floristeries i que no saps perquè però s’acaben morint? Doncs aquí són de mida XL i estan per tots els carrers!!
Quines casetes! Quins jardins!

EL PRE-VIATGE...

2009-01-26T11:57:00.000-08:00

Què fort!!
Quina enveja!!
Esteu bojos!!
Frases d’aquestes les hem anat sentint des de que vam decidir fer un viatge d’un any al voltant del món, de donar la volta a la nostra vida.

Com prepares un viatge així?
Què has de fer abans d’una volta al món?
Com ho dius a la família?
Què t’emportes?
És molt car?

Bé, preparació poca, tot i que ho decideixes amb força antel·lació només és per anar-te fent a la idea (tu i els del teu voltant) i per poder estalviar.
La veritat és que fa il·lusió veure com una decisió que vas prendre fa tant de temps, per fi es fa realitat, amb els seus pros i els seus contres. No podem negar que al final t’acaba afectant i et ve l’estrés.

Deixar la feina, el pis, enllestir la documentació, vacunes, despedir-te de tothom i començar-los a enyorar abans de marxar... un any!! Encara no en som conscients...

La familia... ai, papes... com us fem patir... Nosaltres vam donar la notícia bastant aviat perquè vam anar a un programa de la tele (no vam treure ni un cèntim) i ho van dir, així que millor era dir-ho en persona abans que sortís per pantalla.

Planejar una volta al món que aniràs fent sobre la marxa té els seus inconvenients. La motxilla ha d’estar preparada una mica per tot i això pesa. Nosaltres hem intentat portar un màxim de 10 kilos cadascú, però al final sempre acaba sent més.

La motxilla: un paravent-impermeable, dos polars, xiruques, sandàlies de caminar, xancles, pareo, banyador, farmaciola, aquarel·les, llibretes de notes, ordinador, càmara de fotos, disc dur extern, un mòbil, carregador de piles, candaus, frontal, mosquitera, tovallola d’aquestes que s’eixuga molt ràpid i roba d’estiu que t’emportaries per un viatge d’uns 10 dies. Total: uns 15 kg!! Suposo que ens anirem desprenent de cosetes.

Els diners: per l’experiència en altres viatges hem calculat una mitjana de 30€ per persona i dia amb tot inclòs (menjars, allotjament, desplaçaments i varis), comptant els diferents nivells econòmics dels països que visitarem.

La pregunta estrella... quin recorregut voleu fer??
L’ideal, però que som conscients que canviarà:
Brasil
Argentina
Xile
Bolivia
Perú
Costa Rica
Nicaragua
Mèxic
Far West Americà
Canadà
Hawai
Polynesia
Nova Zelanda
Australia
Sud-est asiàtic
Barcelona

Què passa!!! Somiar és gratis!!!

Però viatjar no...

FESTA DE COMIAT

2009-01-17T15:01:00.000-08:00

Els comiats mai són del gust de ningú, sembla que hagi de ser un moment trist i desitges que passi ràpid...però en alguns casos et sents feliç, acompanyat, tot és festa i alegria.
Moltes gràcies als que vareu fer que fos així!!!

Cliqueu sobre les imatges per veure la resta de les fotos de la festa.
Fotos de Maria Timoneda i Rita Villà. Grácies guapíssimes!!

El compte enrera...

2008-11-23T08:40:00.000-08:00

EL 27 DE GENER COMENÇA EL GRAN VIATGE