CHOQUEQUIRAU, el germà petit del Machu Pichu

trekking cliking AQUÍng

Cada passa un repte, cada corba una meta, cada pedra un obstacle a superar, a cada mirada un paissatge increïble i al final del camí... una recompensa de pedra en un entorn inigualable.

Els Inques només van existir durant uns 150 anys aproximadament, però quan els conquistadors espanyols van arribar al Nou Món, eren l’Imperi dominant i, per tant, el que van documentar i del que més informació se’n té.

La Història dels Inques està plena de mites i llegendes, degut a la versió colonitzadora que poc entenia de la visió del món d’aquells habitants a qui no podien comprendre i a qui van destruir. De tan curta, però intensa, existència, van deixar bons exemples de la seva cultura que poc a poc es va descobrint i es va comprenent. Una cosa és segura: els hi encantaven les bones vistes i els llocs escarpats.

Un bon exemple d’això és la ciutadella de Choquequirau, a 3026 metres d’alçada, al costat del riu Apurrimac (Riu que Parla), posterior al Machu Pichu, només visible el 30% (la resta està enterrat o cobert per la vegetació) i on només s’hi pot arribar a peu.

Cachora és la vila que fa de punt de partida pel trekking de 4 dies que ens esperava. Allà es pot contractar un “arriero” i una mula que carrega amb l’equipatge mínim pels 4 dies, la tenda i el menjar. Es pot anar amb moltes més comoditats: cuiner, ajudants, guies, etc. Però el pressupost va pujant fins a 150€ per persona. Als pobretons com nosaltres ens va sortir per 70€ els dos :)

L’objectiu del primer dia era arribar a “Playa Rosalina” a 1550m, al fons de la vall on passa el riu, a 21 km del poble de Cachora (2980m). Però els preparatius del trekking van fer que sortíssim una mica tard i calia anar ràpid perquè a les 6 de la tarda ja és fosc.

Eren les 12:30 del matí quan vam començar la caminata sota un cel ben cobert i rodejats d’una boira densa que no ens deixava veure que hi havia més enllà de 10 metres. Tot era un misteri.

Els primers 5 kilòmetres van ser pujades i baixades, sempre una mica costoses per la falta de preparació i que et fan dubtar de la teva capacitat. Fins al km 11 vam seguir pujant però de forma molt més suau fins al punt més alt del dia, un mirador a 2880 m d’alçada. Evidentment tot al nostre voltant era blanc. Seguia el misteri de què ens envoltava.

Ara només queda baixada!! Un camí pedregós i de pendent contundent que van posar a prova la resistència dels nostres genolls. Fets pols, en Miquel lesionat però encara d’una peça, vam arribar a la “playita” amb l’últim raig de llum i amb una gana voraç. Primer dia: objectiu complert.

L’endemà... aish... ja sabíem que era el dia més dur de tots, però... ens va costar una mica posar-nos en marxa.

A les 7:30 del matí vam creuar el riu i es presentava davant nostre el gran repte: 10 km de pujada sense descans, amb un desnivell de 40-45º. En Miquel anava tirant i m’esperava a cada km. Jo anava a ritme “ànima en pena”, a poc a poc, però confiada en que arribaria. A la 13h vam fer la nostra entrada triumfal al campament de Marampata. Un petit descans de 30 minuts, un mòs, aigua i seguim caminant en direcció a les ruines de Choquequirau a 1h i mitja de camí....

Preu de l’entrada: 37 soles per peluca

Pressupost total a la butxaca: 45 soles amb vint cèntims

Problema: un bitllet de 10 una mica estripat

Solució: som estudiants inocents i pobres que han deixat els carnets a Cachora per si ens robàven o els perdíem.

Resultat: tarifa estudiant (18 soles per peluca), no accepta el bitllet estripat i quedem en tornar el dia següent a tornar-li el sol que falta.

Mai més el vam tornar a veure...

La ciutadella de Choquequirau és possible que sigui més gran que el Machu Pichu, però encara queda molts feina a fer.

La part més visible és la plaça principal, amb el Temple, les fonts i les vivendes dels governants. A dalt d’un turó hi ha el Ushnu (plataforma cerimonial) i sobre un altre turó hi ha la plaça superior, també amb temples i edificis cerimonials. Canals d’aigua, portes i finestres trapezoidals a prova de terretrèmols, murs compactes i terraces per cultius conformen l’estructura d’una gran ciutat estratègicament estudiada. Fascinant.

Vam poder gaudir de la posta de sol des de la terrassa superior, però calia fer el camí de tornada al campament apurant la llum disponible.

Després de 11 h i 15 minuts caminant sense pràcticament parar, finalitza la segona jornada amb una sopa d’arròs, la més bona que hem menjat mai. Mmmmmh.

El tercer dia decidim no matinar molt, cal deixar descansar el cos per la tornada. Però el fred, els roncs del de la tenda del costat i el soroll de la gent que marxava a les 5 i les 6 del matí no ens ho posen fàcil.

Ens esperen 10 km de baixada impresionant, però ara equipats amb un parell de pals que ens ajudaran força. En 3 hores erem a baix, però la calor ja apretava. Sort que a la platgeta hi ha una font i ens vam poder refrescar i fer els 3 km de pujada fins Chiquisca, on dormiríem aquella nit.

Sembla mentida com et va canviant el cos. El primer dia quasi morim en els primers 5 kilòmetres. El segon dia, malgrat et faci mal tot el cos, treus forces per seguir caminant i afrontar més d’11 hores de dura caminata. Quan sembla que ja estas al límit de les teves energies, encara ets capaç de seguir fins arribar a l’objectiu del dia, fer el sopar, rentar plats i preparar el niu per dormir el màxim de còmode possible. Sempre et pot passar que a la tenda del costat hi hagi un “chancho” (porc, us ho juro que ho semblava) que et fa la nit eterna pels seus roncs indescriptibles i li has d’anar a fer un parell de crits.

Les 5 del matí no triguen en arribar i enllestir-ho tot per començar de nou suposen un parell d’hores. Sort d’en Jonathan, el nostre jove “arriero” de 15 anys que ens va ajudar molt. També és cert que el vam cuidar tan bé com vam saber i ens preocupàvem de que menges bé, begués aigua i del seu amic de 12 anyets que portava un altre grup bastant despreocupat del nen. Pobrets...

El quart i últim dia havíem d’afrontar 19 kilòmetres, 2/4 parts de dura pujada sota un sol de justícia, ¼ part en planet i la resta una mica de baixades i pujades. Era la recta final...

Quan vam veure el poble no ens ho podíem creure... ja faltava molt poc!!!! Però en aquell moment vam veure una furgoneta plena de turistes i vam provar sort fent dit i... van parar!!!! Ja sabem que hagués estat molt bé fer els darrers 5km que faltaven però us asseguro que les forces ja flaqueaven i en Miquel tenia el genoll força tocat, així que...cap a dins!!!!

Entrada triunfal al poble i final feliç després de 4 dies ben durs, un genoll lesionat, unes picades color carmí de no sabem quin bitxo i força cansats, però molt satisfets de l’experiència viscuda.

Quants dies de recuperació necessitarem?

PER LA SERRA PERUANA: Huancayo, Ayacucho, Andahuaylas, Abancay

Més AQUÍ

Després dels familiars dies a Lima, ens endinsem a la Serra Peruana, amb muntanyes de 3000 a 6000 metres d’alçada. El paissatge és espectacular i les carreteretes... més aviat són camins de terra amb mil i una corves. Vas a 30Km/h i esquivant els porcs, vaques, ovelles i cabres que es van creuant pel camí. Un trajecte de 290 km pots trigar entre 7 a 8 hores... i us asseguro que no és pas un viatge tranquil, menys encara quan està ple de mamitas amb els seus immensos sacs i homes parlan-te de medicina natural per tractar “el peor mal de los hombres, el mondongo (mitxelins) por mala alimentación y las infecciones vaginales”.

Huancayo no és gaire interessant, de fet no hem fet ni fotos. La ciutat és un caos absolut, plena de “moto-taxis” (els rickshaws de la India) i... res més a dir.
Ayacucho, la ciutat de les 33 esglèsies!! Les deuen omplir totes en la missa dels diumenges?

Aquesta ciutat colonial té un cert encant i va coincidir que era la fira del formatge i l’artesania a la Plaça d’Armes. Així que vam decidir allargar la nostra estada i poder visitar també les ruines de la capital de l’imperi Wari.

Els Wari van ser una civilització anterior als Inques en 500 anys. Van nèixer de la unió de diverses cultures preinques i van dominar gran part del Perú, sent aquest assentament la seva capital. Per desgràcia, no hi ha inversió de diners per part de l’Estat ni de cap entitat per continuar les excavacions i desvetllar els secrets d’una civilitació que va existir durant més de 5 segles.

Seguint els nostres plans, seguim la ruta cap a Abancay, fent una parada tècnica de tres hores a Andahuaylas. Sincerament, més del mateix: Plaça d’Armes, caos als carrers i mooooolt de soroll. A Abancay hi havia una fira agropequària que va omplir tots els “hospedajes” i al que vam anar a parar estava just al costat d’una disco amb la “fantàstica” música tradicional andina (la pitjor que hem sentit mai) a tot volum fins les 5:45 del matí... a les 6 ha sonat el despertador...

Tot i que el temps no acompanya seguim amb el planejat: cap Choquequirau!!!!

LIMA amb la millor companyia, Carmen i Fernando

Lima limón, AQUÍ

Lima, una ciutat no especialment bonica, amb el cel sempre cobert de núvols en aquesta època de l’any, de distàncies enormes i bulliciosa com tota capital sud-americana, però nosaltres estem com a casa.

Us enrecordeu de la parella peruana que vam conèixer a Rio de Janeiro? Només ens coneixíem de compartir dos dies a la gran ciutat brasilera, ells celebrant anys de casats i nosaltres de “pendoneo viatger”. Però entre nosaltres es va crear un vincle d’afecte i amistat que ha perdurat i ha crescut amb el temps. El carinyu que ens ha mostrat aquesta parella és increïble i ens han acollit a casa seva com dos més de la família.

Amb la seva companyia, la ciutat ha tingut per nosaltres un aire especial. Ens han portat al nou Parc de les Aigües, a passejar pel centre del ciutat, a provar els menjars típics peruans i, segons ells, el veritable pisco (un alcohol d’origen disputat entre Xile i Perú). Hem ballat en una festa de barri i, per molt que costi de creure, vam guanyar un premi de ball!!!! Hem estat a la seva casa de la platja, a la seva academia de natació, on hem fet una llargs que ens han sentat de maravella... vaja, que ens han mimat moltíssim, ells i tota la seva família.

Estem molt feliços d’haver compartit amb ells aquests dies i poder dir que en aquest viatge estem fent grans amics.... com els trobarem a faltar!!

No hem pogut passar més temps amb ells perquè se’n van de vacances a Europa!! Sí sí, nosaltres a Lima i ells a Barcelona!! Jeje, però el pare de la Carmen fa 80 anys i es un enamorat d’Espanya i li han fet aquest regal abans que sigui massa vellet. Quin munt de preguntes que ens han fet!! Jeje, estan molt emocionats.

Amb grans abraçades i petons, i també alguna llagrimeta, ens hem acomiadat d’aquesta família. Queda demostrat que l’amistat no entén d’edats, ni de cultures, ni de nacionalitats.

Molts petons a la nostra família peruana

UNA NOVA HISTÒRIA PER NO DORMIR: Transportes Peruanos, una prova de resistència per la paciència

Ja estavem previnguts de com funcionen (o no funcionen) els transports peruans, però això ha sigut massa...

De 9 o 10 hores que havia de durar el trajecte Arequipa-Lima, han estat 18!!!!!!!!!

Com que havíem de passar tota la nit al bus i eren moltes hores, vam decidir agafar un bus-llit i una mica bo... això pensàvem...

El bus tenia previst sortir a les 21:30, però venia de no sé on i anava amb una hora de retard. Aquesta va ser la única notícia que ens van donar...

A mesura que anàven passant les hores i l’estació s’anava buidant, ens va començar a pujar la mosca al nas.

Per atendre les nostres preguntes només hi havia un peruanito que no s’enterava de res, que només deia que la noia dels tiquets ara venia. “¿A las doze de la noche va a venir?” “Sí, sí, ahorita viene” ens contestava, però no venia ningú.

Van passar més de tres hores fins que una dona va sortir d’un despatx de darrera del mostrador. La pocasolta havia estat tot el temps a dins!! Ens havia sentit escridassar al peruanito i no s’havia dignat a donar la cara!!! La cosa va anar a pitjor... que si “me está faltando el respeto”, que “no me alce la voz”, ara et giro la cara i et deixo parlant sol... una mentida rera l’altre i cada cop l’ambient més caldejat... ni un got d’aigua ens van donar!!! Això que ens havien dit que teníem sopar inclòs...

Per fi el nostre bus va fer la seva aparició triunfal a la una i mitja de la matinada, però després de 20 minuts esperant ens van dir que el motor es recalentava i el bus no sortia. La que es va liar!!!

Havíem d’esperar un altre bus que arribaria en una hora. Però no erem els únics amb problemes. Gent de tres busos diferents estàvem esperant... una vergonya!!

A les dues i mitja va arribar per fi el bus que ens portaria a Lima, però quan vam pujar....sorpresa!!! El bus no era llit, tenia més seients del que ens havien dit (per tant era súper estret), un gos s’havia pixat i no es podia respirar de la pudor, i no funcionava la calefacció!!!!!! Revolucioooooó!!!!

La noia que estava al pis de baix, com nosaltres (es suposa que és més luxós) estava morta de fred, fastiguejada per la pudor, la incomoditat, el retard i súper enfadada perquè li havíen cobrat més que a altres passatgers. Ja erem tres guerrilleros....

Vam decidir pujar al pis de dalt, com a mínim s’estava calentó, però els ànims de la gent també ho estaven. Tothom escridassant a la hostesa, al de les maletes, al vigilant de l’estació, al peruanito “ahorita viene” i a la mentidera nº1 ... tothom es sentia enganyat.

A les tres de la matinada els motors del bus es van encendre i els ànims es va apagar... Bona nit... de moment.

Bon dia? No sé, es va punxar una roda pel matí i la ressaca d’una nit mogudeta es feia notar.

Quan creiem que el pitjor havia passat... apareix la pobre hostessa amb cara de “cordero degollao”:

- un poco de atención por favor... vamos a parar en el siguiente pueblo para cambiar de autobús.

- Grrrrr, buuuuuu, nya nya nya, grrrrr, nononono!!! (rebombori general)

- Le pasa algo al autobus?

- Buenoooo, no. Uno que venia de Lima se ha estropeado y la gente se ha quedado tirada en ese pueblo. Nosotros bajaremos y esperaremos a uno que nos sigue una hora por detràs y ellos tomaran el nuestro que darà la vuelta.

- Quuueeeeee!!!!!? ¿Y porquè el nuestro? Nosotros ya vamos con retraso!! Que tomen el otro!!

Per moltes protestes que vam fer, l’autobús va parar a l’estació del poble on hi havia el nou percal. Però ens va donar prou temps per organitzar-nos i anar tots a una, sota el lema: “No nos moveran” liderat, evidentment, pels presents.

- del autobús no nos va a bajar nadie, es nuestro autobús y va a seguir hasta Lima. Señor conductor, vamonos o nos lo llevamos nosotros.

- Tienen que bajar señores...

- Nada de eso, no vamos a bajar.

Els passatgers de l’altre bus, al•lucinant.

Crits, amenaces de denúncia, dient a la gent de l’estació que aquella companyia estava plena d’estafadors, trucades a la suposada gerent de l’empresa, uns estrangers desesperats perquè tenien un vol aquell mateix vespre i no arribaven... i tothom atrinxerat dins del bus sense baixar.

Al cap d’una bona estona, marxem!! Però va ser un engany, un més... el bus va fer que sortia de l’estació, va fer un parell de maniobres i va tornar a entrar!!!!! Tot això per fer temps a què arribés el bus que venia darrera... No van aconseguir fer-nos baixar del bus, però sí de fer-nos perdre una hora més... la mare que els va p....!!!! en Miquel tirant els papers del conductor per terra, trepitjant-li el “llit” i jo dient de tot a qualsevol que se’m dirigia.

El final del trajecte va ser d’estrés. Tothom trucant i enviant missatges als parents i coneguts (o a les companyies aèrees), avisant de la nostra arribada. Nosaltres també.

Amb més de vuit hores de retard, per fi vam arribar a Lima i uns braços ben oberts ens van donar la benvinguda amb una forta abraçada, somriures, regals i petons.

“Bienvenidos a nuestra casa, a vuestra casa” – Carmen i Fernando.

FIN

AREQUIPA, primera parada en terres peruanes

Més Arequipa AQUÍ

Per fi hem pogut posar els peus en territori peruano!!!

No ha sigut fàcil... després de tornar de la Senda Verde, ens vam trobar que el hostel no ens havia fet la reserva que els hi vam dir i estava ple!!!! Les onze de la nit, amb mal d’alçada i cansats... i sense un lloc on dormir!!! El to de la discussió no va ser pas suau, però va servir perquè aconseguíssim un llit per un i uns quans matalassos a terra per l’altre, pagant només per una persona.

El dia següent preteníem marxar cap a Perú, però tenim “la negra”!!! no hi bitllets fins l’endemà....

Però per fi estem a PERÚ, concretament a Arequipa.

Només podem fer una visita “relàmpago” a aquesta bonica ciutat del sud perquè ens esperen els nostres amics a Lima, però l’hem aprofitat tant com hem pogut :)

El Museo Santuarios Andinos de la Universidad Católica de Santa Maria és de visita obligada pels seguidors dels descobriments publicats al Nathional Geographic. Allí es troba Juanita, la momia més ben conservada d’Amèrica, però per un procés de momificació natural: està congelada!!! La van trobar al volcà nevat Ampato, i segons indiquen els estudis realitzats, pertany a la civilització dels inques i va ser sacrificada com a ofrena als deus (té un bon cop al cap). Les condicions climàtiques del lloc on la van sacrificar, han permès que es conservés congelada fins avui en dia. Quines coses!!!

Les investigacions als cims dels volcans i muntanyes de la zona dominada per l’imperi Inca no han parat i s’han trobat més momies de nens sacrificats, però la Juanita és la més famosa i la coneguda revista li van dedicar un gran article.

Però el que més ens ha agradat d’aquesta ciutat és el Monestir de Santa Catalina. Ha sigut com un salt en l’espai, ja que semblava que estiguéssim passejant per carrerons andalusos, de colors vius i blanc, ple de geranis per tot arreu. Carai amb les monges!!! Aquest monestir està obert al públic des de fa pocs anys i és una autèntica maravella. Encara hi viuen monges de clausura, però en unes dependències noves que res tenen a veure amb la part visitable, però imaginem que amb unes comoditats més actuals que deuen compensar la bellesa del monestir complet.

Poc temps li hem dedicat a Arequipa, però en Fernando i la Carmen ens esperen a Lima i això és més important :)

TÍPICS i TÒPICS: Bolívia

 Han estat 20 dies ben intensos en aquest país d’extrems, patint temperatures gèlides, mirant els núvols des de dalt, ballant i patinant sobre llacs glaçats entre llames i guanacos!!! Marxem carregats d’impressions i d’experiències!!! (i de regals!! Jeje):

• És un país sense mar, l’únic de Sud-amèrica juntament amb Paraguay

• Simón Bolívar, el gran llibertador de sud-amèrica, dóna nom al país. “Si de Rómulo, Roma; de Bolívar, Bolivia"

• És el país amb el major percentatge de població indígena d’amèrica. (62%)

• Evo Morales, el president actual, és el primer representant índigena que ocupa el càrrec. La seva política de defensa dels drets històrics i culturals de les ètnies indigenes és molt accentuada.

• S’ensenya, des de fa poquet, Aymara i Quetchua a les escoles.

• El país està dividit en 2; Les terres baixes, catòliques, ordenades i colonials (Sucre, Santa Cruz...) i la bolívia andina i indigena.... de tradicions ancestrals, on la Pachamama (deesa mare de la terra) perdura com a divinitat hegemònica!

• És el país de les alçades. Tenen diversos rècords amb l’etiqueta de “més alt del món”, com per exemple: El llac navegable (Llac Titicaca) o La capital (La Paz).

• Tanta i tanta alçada, povoca el popular “mal d’alçada”... però tenim un remei infalible: “Camina lentito, come poquito.... y duerme solito!!”.... o mejor, ponte hasta el tope de Coca!

• Les “mamites” són l’hòstia: si t’han de trepitjar, empènyer o donar-te un cop de cul.. ho faran.... sempre traginant enormes sacs d’un costat cap a l’altre

• Els bolivians són, sens dubte, els pitjors comerciants que hem conegut fins el moment. No li posen massa ganes. Si venen una bossa amb 10 manderines i tu només en vols 2, no te les volen vendre!! O tot o res!

• Totes les llibreries estan juntes, una al costat de l’altre. I això mateix passa amb la resta de comerços!!! La competència funciona diferent en aquestes terres!

• La música Andina és insuportable! De les pitjors que hi ha!!! Els amplificadors atrotinats dels busos no ajuden gaire.

• En els busos s’aplica la màxima de: “on n’hi caben 20 n’hi caben 40... i tantes altres gallines”

• Els sucs de fruita són boníssims (ja era hora d’un comentari positiu, que son molt macos)... nosaltres recomanem el suc de Taronja amb maduixa!! Mmmmh...

• El menjar és un punt a favor... es pot menjar per 1 Euro i boníssim... sobretot les sopes.

• Són els cracs en teixir llana! Ens n’hem enamorat tantes vegades....

LA SENDA VERDE: un refugi per una segona oportunitat

Clica clica clica!!!

Nota informativa: Els indígenes peruans de la regió del Llac Titicaca estan de revolta i a cops de pedra contra qualsevol que se li acudeixi creuar les seves terres...

Conseqüència: no podem entrar a Perú fins que la cosa es calmi si no volem rebre un pedrot al cap com a rebuda al País dels Inques.

Mentres esperem que les aigües tornin tranquil·les al llac... caldrà fer temps a la Paz, bufff, quina mandraaaaa!!

Però tot passa per algun motiu i, en aquest cas, l’espera ha servit per conèixer un raconet de Bolivia que ens haguéssim perdut: La Senda Verde, un refugi d’animals maltractats o recuperats del mercat negre, un petit trocet de jungla no gaire lluny de La Paz (abans d’arribar a Coroico, desviament a Yolosa) on hem descansat de sorolls, de mal d’alçada i hem gaudit de la natura.

La Senda Verde es va construir inicialment com un hotel rural, format per casetes en mig de la jungla. Però la manera de ser dels propietaris i el seu respecte per la natura, va fer que la gent anés portant animals que trobava en males condicions, perduts o en mercats de contraband. Així va acabant-se creant aquest santuari d’animals recuperats, alguns una mica o molt traumats per les condicions en que han viscut, sota la cura i vigilància dels propietaris, els cuidadors i els voluntaris.

Nosaltres hi vam arribar per la tarda, moment que també arriben els turistes que han fet el descens en bici per la Carretera de la Muerte, la que diuen “més perillosa del món”. El primer que vam fer va ser anar a veure els monos caputxins. Només veure’ns se’ns van enfilar en un segon fins al cap, estirant els cabells a en Miquel i penjant-se de les meves orelles com un gronxador!!! P.... caputxins!!! Ara un et posa el dit dins la orella, un altre et posa la mà a la butxaca i et pren les claus mentre un tercer et revisa la bossa i et pren el que sigui. Què lladres!!!!! A sobre, no se t’acudeixi prendre-li el que t’ha robat... vaig voler recuperar les claus quan les va deixar tirades i se’m va llençar al braç clavant-me les dents. Encara ara tinc un parell de blaus com a marca dels seus ullals!!! Què mono el mono......

Els caputxins no són gaire fàcils de tractar, però els monos aranya... aish.... ens van robar el cor... que tendres!! Amb aquells braços tan llargs t’agafen com un bebé i enrotllen la seva cua al voltant del teu canell... allí es queden mig adormits i no pots evitar acariciar-los...

En Miquel es va enamorar de la ossa Aruma, o la ossa d’ell, perquè el seguia a tot arreu i li feia més cas que al voluntari que se n’encarregava. Una ossa andina que et mirava amb uns ullets preciosos i que ràpidament passaves a ser el seu millor amic si li donaves un cacahuet. Molt llesta :)

El refugi també tenia cotorres, lloros y guacamayos, un d’ells era un “macarrilla”!! havia fet casa seva just al costat del camí més transitat i el “tiu” et venia a agredir si hi passaves!! A mi m’atacava picotejant-me els peus!! Feia una mica de por!!!

En canvi, un lloro amb ben poques plomes em va captivar dient-me: “We love it”. No només pel que deia sinó perquè al mateix temps es posava de costat amb la cua “en pompa” i aixecava una ala ensenyant el costat. Era boníssim!!!!!! No us perdeu la foto!!!!

Us podria estar explicant milers de coses d’aquests pobres animals que han trobat una segona oportunitat en aquest refugi. Malauradament, mai podran ser alliberats ni retornats al seu estat salvatge perquè el govern no destina prous diners per fer un bon seguiment de l’evolució d’aquests animals i ni poder complir amb els protocols de reintroducció al seu hàbitat natural. És per això que molts dels animals són allunyats el màxim possible del contacte amb els humans (per la tarda, quan hi ha més visitants, alguns animals són tancats en el seu recinte), preservant una mica la seva independència, però deixant que siguin el màxim de lliures possibles en la vida que els ha tocat viure.

Nota: degut a problemes del món de les telecomunicacions o de les conexions elèctriques o del món que sigui però que no tinc ni idea de com funciona.... o bé, error meu.... moltes imatges d’aquesta experiència s’han volatilitzat....
Si en algun moment es recuperen, us ho farem saber.
Eren tan boniques.... snif, snif