divendres, 12 de febrer de 2010

CHIKITAAAAAAAAA!!!! La gosseta de les set vides

 

Hi havia una vegada una gossa india que va tenir una camada de 6 preciosos gossets al costat d’un edifici en construcció en el poble de Koilakuntla, a la India. Esgotada i prima com un secall intentava mantenir als seus afamats fillets, però les energies eren ben escasses i no sabia com els podria mantenir a tots...

Però el destí es va encarregar d’anar donant la resposta...

En pocs dies, un cadellet va morir al ser atropellat pel rickshaw que porta l’aigua a l’edifici en construcció i un altre va ser embestit per un autobús a la carretera, deixant la pobre gosseta sense poder-se moure durant una setmana, rebutjada per la mare i pels seus germans, alimentant-se dels insectes que gosaven passar per davant seu... i quedant coixa per tota la vida...

Els altres quatre van anar creixent energètics i espavilats, amb ganes de jugar i d’explorar el seu entorn, en un país on els gossos no són gaire apreciats i són tractats a cops de pedra... la vida és molt dura per ells... i els perills estan a cada racó...  Però un a un van anar morint atropellats o en circunstàncies desconegudes... i la pobre coixeta va quedar sola, petita i als ossos... però la desgràcia li va salvar la vida i es va convertir en la primera adoptada del Centre d’Acollida de Koilakuntla pels quatre catalans que hi treballaven i en la gossa més afortunada de la Índia. Aquesta és la nostra Chikita!!

La vam banyar, alimentar i va començar a dormir a dins de casa per protegir-la dels atacs d’altres gossos. Però el seu estat de salut no millorava... feia molta pudor, estava apagada i no menjava... estarà malalta?
Poc a poc la seva salud va anar empitjorant i van començar els espectacles de vòmits, crits i plors, convulsions, cagarrines, pupil·les dilatades i la “carrera cap a la llum”... wokatí finish? Quin patiment!!! I a sobre el jeep d’Haribala li va xafar la cua... Mare meva!! Si s’ha de morir, que ho faci ràpid!! Però res, encara respirava... cada dos dies hi havia espectacle...
Però les pitjors sospites es van acabar confirmant... s’estava menjant el seu últim germà mort!!!!! Vam trobar el cadàver mogut, rossegat, descomposat i feia la mateixa pudor que la Chikitaaaa!! Canivalisme!!!!!!

Vam enterrar el cadàver un altre vegada i al dia següent... estava desenterrat!!! No pot ser que una gossa tan esmirriada pugui moure unes pedres tan grans!! Què gore!!!!

Al final vam optar per cremar el cadàver i evitar que seguís menjant-se’l... quin horror...

Però... a la nit... “què és aquest soroll?” Era la mare dins el cremador!!!!!!!!! Increïbleeee!!! Aquesta gossa esta trastocada...
Els espectacles de convulsions es van anar repetint i ningú donava un duro per la pobre Chikita, però ella aguantant... “no la veurem crèixer...” – pensàvem.

Però poc a poc, s’ha anat recuperant, la seva mare (després de perdre tota la cadellada) ha acceptat la seva filla descarriada i ha progressat molt. Quines festes que es fan quan la mare ve a veure-la!!! Però aquesta gosseta s’ha acostumat ràpid a la bona vida de mimada i continua dormint a casa. Soleta no hagués durat gaire...

Ara és la mascota del CAC. Els indis ja la veuen en millors ulls i han acceptat a ella i la mare (crec que, fins i tot, se l’estimen una mica), però al principi flipaven de veure’ns rentar-la i cuidar-la tant. També s’ha convertit en el nostre primer projecte educatiu pels nens i ha donat resultats molt ràpidament. La criden, la toquen (no amb un llàpis com al principi...jeje, sinó amb les mans), l’agafen i ella ja no té por a la gent. La mare també va progressant amb la relació amb els altres, però és una perfecta guardiana. Si algú no li fa el pes no para de burdar. Ole Ama!!

Ja veieu que no ens falten distraccions ni feina. Estem ben entretinguts... ai ai ai, serà bona mare la Chikita? De moment ens deixa la casa ben neta de bitxos :)

dijous, 11 de febrer de 2010

Els NENS... l'escencia de tot


Els nens ho són tot. Per ells estem aquí, per ells existeix Haribala i per ells serà el Centre d’Acollida.

Haribala Trust és una ONG que existeix des de fa uns 9 anys, però ja compta amb 380 nens apadrinats, de Koilakuntla i pobles del voltant. Fins que no es va crear aquesta organització, al poble no havien vist mai un “blanc”. Ara s’hi comencen a acostumar i quan vas pel poble tothom et saluda amb un “Hola” o un “Hello”, es queden encantats mirant-nos fixament, els nens que ens coneixen ens criden pels noms i ens saluden amb la mà fins que ens perden de vista i els treballadors d’aquí ens tracten molt obertament i amb molt de “carinyu” familiar.

En Miquel ja és la sisena vegada que esta aquí i jo la segona, quan l’edifici començava a alçar-se. Des de llavors l’edifici ha avançat i els nens han crescut moltíssim. Però el que mai canvia és aquest somriure preciós que ens regalen cada dia.

De moment el projecte educatiu amb els nens es limita tan sols a l’hora de repàs per les tardes, quan surten de l’escola. Els ajudem una mica amb els deures (si està escrit en Telugu res de res) i els ensenyem paraules en anglès i español (i alguna coseta en català, jeje). El moment que més els hi agrada és quan els acompanyem cap a casa amb els lots (la carretera no té prou llums i els vehicles van a tota llet). T’agafen de la mà, tots volen anar al teu costat i les nenes que deixem al final són súper petoneres!!!!

Els diumenges, en Miguel (un arquitecte que va passar aquí una bona temporada no fa gaire) i l’Enric, van organitzar unes jornades esportives els diumenges a la tarda que encara mantenim. Quin progrés!!! L’esport més popular a la India és el Cricket, per herència anglesa. Un esport súper aborrit que requereix molt poc esforç físic, per això els motivem a fer altres esports més moguts... aish.... com els hi costa.... però poc a poc van fent :)

Avui, la Montse i jo els hem sorprès apareixent a la zona de jocs vestides amb sari!!!! Jajaja. Quina cara que han posat!!!

Ha sigut obra de la meva estimada Nirmala, aish, com m’estimo aquesta dona... és un veritable sol!! Hem anat a casa seva, amb la seva filla gran embaraçada de 7 mesos (la Shanti) i la neta, que és filla de la petita Rita!! Sorprenent... vaig conèixer a la Rita fa tres anys i era una nena. Ara està casada i amb una filla, la Chandana... i només té 18 anyets...

Vestir-se amb un sari és tot un ritual. Sort que és ella la que ens ha vestit perquè requereix d’una bona tècnica. No ens ha faltat el mínim detall: braçalets, collaret, ens ha pentinat i posat flors als cabells, ens ha posat els bindis al front i ens hem fet un munt de fotografies!!! Quan hem arribat a la “old office”, tots s’han quedat al•lucinats i la càmara no ha parat. Els hi encanta fer-se fotos... jejeje.

Manlika lustá!!!!

dilluns, 8 de febrer de 2010

WORKING, WORKING!!


Això comença a agafar color!!

Us escric des de la nova oficina d’Haribala-India, jeje.

Dijous al matí ben aviat ens va despertar una veu masculina amb accent de la plana: “Ja som aquí!! Que dormiu?!” “Obriu!!” ens deia una segona veu... eren l’Enric i la Montse!! Ja estem la familia al complet!!

Després d’esmorzar i de posar-nos al dia de les nostres vides, ens vam posar les piles i els hi vam fer posar als nostres amics sleeping.

Trasllats, reunions, neteja i... a suar!! Estan contents de la nostra arribada, però segur que estan maleïnt la feinada que els hi estem donant. A moure l’esquelet!! Què es guanyin l’arròs!! Va ser molt divertit veure a tothom amb les mànigues arromengades, fregant i rascant les desgràcies que han fet els paletes i pintors, quina suada!! Jajaja. Però l’esforç ha valgut molt la pena perquè ha quedat una oficina SÚPER.

Tot i que vam quedar baldats de la feinada feta, ahir vam anar de compres a Kurnool (una ciutat més gran que queda a una hora i mitja del poble). Tot i que soni molt bé us asseguro que no és gens divertit. És una ciutat caòtica, plena de cotxes, motos, rickshaus, gent, animals, sorolls, brutícia... i per trobar tot el que vols és una aventura. Vam anar a encarregar les lliteres, a triar aixetes i rajoles, a comprar el marbre de la cuina, pintura, llums, ventiladors, material d’oficina, estris de cuina per la nostra “caseta” i una nevera!! Vam acabar tots amb mal de cap i dormint tot el camí de tornada... esgotats...

Ens quedarà una caseta tan bonica que al final ens acabarem instal•lant aquí!! Jeje

Avui estem de reunions i esbroncades al constructor i a l’enginyer, sort que aquesta feina li toca al jefe Miquel. Haurieu de veure l’espectacle: en Miquel seguit d’una currua d’indis que li arriben a l’alçada de les espatlles (excepte el “Dalton”, l’enginyer), dient a tot que sí, tot i que la meitat no entenen ni una paraula d’anglès... aish... quina paciència que té...

Nosaltres tres ja tenim prou feina organitzant tot el caos administratiu, fent fitxes de nens i intentant que tot funcioni una mica millor.

Demà diumenge, festa!!! Ens espera una jornada esportiva amb els nens. Serà divertit, jejeje.

diumenge, 7 de febrer de 2010

El CAC de KOILAKUNTLA, una il·lusió que va prenent forma...


Després d’un dia de viatge des de Tailandia, ahir vam arribar al nou aeroport de Hyderabad, capital d’Andhra Pradesh. Molts records i sentiments ens han vingut a la memòria al veure el caos dels carrers, els rickshaus, les vaques blanques passives al mig del carrer, els moviment ladejats de cap i aquests somriures amplis que ens tenen el cor robat. Però el millor de tot ha estat el veure dues cares ben conegudes que ens esperaven impacients a la sortida de l’aeroport: en Push Parash i en Francis.

El trajecte fins el poble ha estat molt millor del que penssavem!! A més del nou aeroport que ens ha estalviat 22 km i el calvari d’entrar a Hyderabat, han quasi acabat (a la India mai res esta acabat del tot) l’autopista fins Koornul i només hi ha 1 hora i mitja de mala carretera fins Koilakuntla. Quin luxe!!!

Però el més emocionant ha estat quan hem obert la porta del que serà casa nostra les properes setmanes i la casa dels voluntaris d’Haribala ara i en el futur. “Què gran!!!” No és el mateix veure-ho sobre plano i en fotos, que estar-hi en directe. Tot i que vam arribar molt cansats i adormits, no ens vam poder resistir a fer una ullada a l’edifici i a tots els racons de casa.

“Buf, buf, buf, quin munt de feina”; com més miràvem, més defectes o coses mal fetes trobàvem... sobretot la instal•lació elèctrica... un munt d’interruptors, endolls a l’alçada dels ulls, unes plaques lletgíssimes que feien mal a la vista... finestres tortes, reixes per tot arreu, portes pintades de blau, el terra ple de taques... no acabaria mai la llista... Tantes emocions i idees rondant pel cap, que ens va costar molt poder dormir.
Avui ja ens hem posat les piles ben aviat i hem fet una llista (de moment portem dos fulls) de coses que s’han d’arreglar i una altre de coses que cal comprar. El fontaner ja ronda per aquí per aclarir temes i a la “sleeper class” ja els hi hem fet moure’s per netejar la seva oficina i posar-hi les taules. Quina paciència...

Com que hi ha tanta feina a fer, només col•locant la taula i els llits al seu lloc i escombrant una mica, ja sembla una altre cosa i estem més optimistes  Fins i tot ja tenim adoptat una gosseta, la Secallona, que no es separa del meu costat (més val perquè hi ha un altre que sempre l’ataca...).

Però avui sobretot ha estat un dia de retrobaments, sobretot amb la Nirmala, la nostra “mama india”. Abraçades, moltes noticies (casaments, bebés...) i alguna llagrimeta, sempre acompanyat del millor chai de la India.

Demà arribarà la Montse i l’Enric, que es passaran aquí tot l’any!! Ja serem quatre per convertir l’”sleeping class” en la “working class” i que l’orfanat funcioni el més aviat possible. Quina il•lusió :)

Espero poder-vos anar explicant com evoluciona el projecte i com va prenent forma l’edifici més “fashion” de la India.

Milers de petons

dijous, 7 de gener de 2010

CAMBODIA... en construcció

dilluns, 7 de desembre de 2009

VIETNAM... en construcció

divendres, 27 de novembre de 2009

LAOS... en construcció