ILHA MARAJÓ, illa dels búfals

si tens curiositat... clica!!!

Belem, ni han sonat campanes ni ha calgut dormir en un portal, sinó que hem anat a un hotel!!!!

Hem arribat tan escarmentats de la ronyositat del hostel de Sao Luis, que se’ns ha refinat el gust i volem dormir sobre llençols blancs, nets, que facin bona olor, que no s’enganxin, poder posar la cara sobre el coixí sense mania... per decisió unànime ens quedem en un hotel i fem sessió de reflexió per analitzar la continuïtat del viatge.

La nostra idea era anar cap a Manaos i fer una estada a la selva Amazònica, però veient els preus dels vols i fent comptes... canvi de plans!! Proper destí: Ilha Marajó.

Aquesta illa, de la mida de Suïssa i amb una població de búfals superior a la d’habitants, es troba a la desenvocadura del riu Amazones. Totes les seves platges són d’aigua dolça!! Sembla que tinguis el mar al davant, però es deu a la immensitat de l’amplada del riu.

Gran part de la illa no és accessible i menys encara en època de pluges com ara. Però hem tingut força sort amb el temps i amb les possades...

La primera nit va ser... un espectacle. La noia que ens va rebre ens va oferir un preu pels quatre més que acceptable, dues casetes de fusta davant del “mar” per 90 reias!!! (30€ els quatre).
Però a les tantes de la nit el iaio propietari va incrementar la cosa a 140 reias!!!
On anem ara a buscar algo barato?
Eren 90 si dormíem tots en una habitació, tres en llit i un en una hamaca.
No hi cabíem!!! L’hamaca estava mig sobre un llit o bé tocaves de cul a terra... ni de conya dormim així!!
Solució: corredisses nocturnes per evitar el guarda i matinar més que el sol per simular que havíem dormit junts... no va colar... tan d’esforç i tant de teatre... però al final va baixar del burro (o del búfal) i va respectar el que havia dit la noia. Bufff...

Els búfals que hi ha a l’illa van ser introduits fa molt de temps i es van adaptar tan bé que són més nombrosos que els habitants. Vam menjar carn de búfal, formatge, llet i vam muntar a búfal!!! Quins animalots més grans!! Quines banyes!!! Una cosa així s’havia de provar, jeje. Va ser part de l’excursió que vam fer per una fazenda, a més d’anar amb canoa, caminar per un pont de bambú pel mangui, anar a una platja deserta... un complet.

No hi ha res com trobar llocs fantàstics sense proposar-t’ho. Un bon lloc per passar els últims dies amb els nostres amics Jorge i Diego. Com els trobarem a faltar...

SÂO LUIS, un patrimoni de la humanitat oblidat

Toc Toc

La capital del Reagge brasiler, antiga colònia portuguesa, una de les ciutats més grans del nord del Brasil i declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997. Pinta bé, oi?

Saô Luis va ser una ciutat molt important durant el segle XVIII, gràcies a l’exportació de cotó, però a finals del segle XIX les coses van canviar i va haver de buscar altres maneres per mantenir-se... ara mostra un centre històric ple d’edificis i carrers que ens fan imaginar l’esplendor que van viure en un passat que ja no recorden. Una llàstima... si es pogués restaurar...

Aquí hem arribat els quatre mosqueters, cansats i amb una baixa. La Eve s’ha posat malalta i ha passat dos dies al llit. Podria haver estat pitjor considerant el menú “Pastis de gambes amb fricandó de PÈLS” que vam degustar per dinar, ecs!!!!!
Si com a mínim el hostel fos decent... ple d’humitat, fa pudor, les habitacions no tenen finestra, l’esmorçar és mínim i ja ens han intentat timar!!!

Quan et venen amb “irmaaaaano, yo soy buena gente, ayudo a los que no tienen nada, soy tal, soy cual, bla bla bla...” MALAMENT. Segur que volen alguna cosa. I així a sigut. Nosaltres dos som una mica desconfiats dels “irmanos” i no ens barrufen certes coses, però els nostres amics van confiar en el mestre de les paraules i li van “deixar” 10 reais (uns 4€, poquet però fa ràbia). Evidentment no van ser tornats i van haver paraules sèries. Aish... com se les saben de llargues!!

Bé, siguem una mica positius...mmmmmh.... a veure.... mmmmmh... podríem dir que la ciutat té molt d’encant. Tot el centre històric està format de cases d’estil colonial de dos o tres plantes amb les façanes molt regulars on les portes i les finestres s’agrupen formant un conjunt equilibrat (tot això és molt aburrit, bé, tècnic... són paraules d’en Miquel per si no us n’heu adonat...). Resumint, un centre molt bonic, però fet caldo i ronyós.

Ja veieu que ens les trobem de tots colors.

Cap a Belem hi falta gent!!!

LENÇOIS MARANHENSES, Com un oasis verd en un desert extrany...

més Lençois aquí

Això de viatjar quatre és un luxe, ens repartim la feina de cercar allotjament i guardar les motxilles. Així ha estat com hem conegut a Madoro, el guia que ens acompanyarà en la travessia de dos dies pels Lençois i també ens farà perdre una mica la paciència...

Dos dies caminant sota un sol que ens ha deixat ben morenets i sobre una sorra blanca que ens enlluerna. Primer vam refrescar-nos als llacs més propers (Lagôa perezosa, la Azul, la Dos Peixes, etc.) i després vam caminar durant unes 6 hores, remullant-nos en les lagoas, fent la croqueta per les dunes, travessant vegetació pantanosa, fent moltíssimes fotos i menjant castanyes de cajú (anacardos) per sobreviure!!

Vam fer nit en una fazenda a la platja on vam sopar com a reis i vam dormir com angelets en unes hamaques.

El dia següent no va ser tan dur, però quina calor!!! Sort que el paissatge compensa.

No va faltar un rali amb 4x4 entre vegetació, entrant i sortint de petits llacs que ens mullaven fins al cul, amb unes oques sota el seient i fent les parades de rigor que van fer el trajecte moooooolt més llarg.

De tot plegat ens quedem amb la imatge dels llacs d’aigües cristal:lines, blaves, verdes o vermelloses, donant el toc de color en aquest desert de dunes blanques... indescriptible amb paraules, esperem que les imatges en facin justícia.

Què està fent en Miquel?

Perquè han penjat aquestes imatges?

Com és que es donen la mà?

No esperis més i clica les dues imatges per esbrinar què amaguen...

DE JERI A LENÇOIS, quin viatget

Clica, clica

El viatge continua i ara som més!! Hem fet molt bones migues amb en Jorge i en Diego, els dos andalusos, i continuarem viatjant juntets, que guay!!!!

Tot i que no tenim molt clar com, sabem que el proper destí són els Lençois Maranhenses.

A les 6:30 del matí ens passa a recollir un 4x4 que ens duu fins a Camocín, un petit poble pescador. Quin trajecte!! Com si fossim refugiats, col·locats uns a sobre dels altres al darrera de la pick-up, anem a tota velocitat per la platja, atravessant rius i bassalts. Quins bots!! Aixequeu les bosses que anem a l’aigua!!

Per fi arribem a Camocín, el poblet on fem parada abans d’agafar un altre ônibus fins Parnaíba, on farem nit.
Visitem la plaça principal, el mercat, dinem a l’estil brasiler i fem una visita a una illa que hi ha just al davant. Quina sorpresa!! És preciosa, un petit desert de dunes blanques amb un llac, manguis (manglars) i algun animaló, sobretot els “machos ibéricos”, en Diego enfangat fins als genolls, en Jorge ensorrat com una croqueta i el senyor Miquel perdent una xancla per les dunes... quina paciència...

Camocín, Parnaíba, Tutoia, Paulino Neves i finalment Barreirines, punt de partida per visitar els Lençois Maranhenses.

Com ha costat arribar-hi!!! Però el paissatge, l’entorn i veure el motorista (conductor) com mesura la profunditat dels bassalts possant-s’hi de peus a dins, no té preu...

JERICOACOARA, "no em trepitgis que porto xancles..."

Jericoacoara no és com res que hagim vist fins ara, és de postal!!! Poblet petit, amb carrers de sorra, platges immenses que canvien completament amb les marees, dunes enormes de sorra blanca i unes postes de sol de vius colors ataronjats i vermells que tenyeixen el cel cada vespre.

Les distàncies a Brasil són molt grans i desplaçar-te pel nord del país encara les fa més llargues per la falta d’infraestructures i l’estat de les carreteres.

De Natal vam agafar un bus fins Fortaleza (8 horetes), on vam fer nit en un alberg on l’habitació feia una pudor insoportable a humitat i tot se’t quedava enganxat, ecs! Sort que només era una nit! Però vam provar el millor caputxino del viatge al Centre Cultural Dragâo do Mar.

L’endemà va ser una nova sessió de 6h de bus fins Jijoca, on l’hostesa de la companyia es va dedicar a torturar-nos amb el DVD d’un grup de música nyonyíssim. Primer CD1, després CD2 i, per si no era suficient, CD1 un altre vegada!!!! Vinga corasao i voçé!!!

De Jijoca a Jeri vam anar amb un “bus 4x4”, durant una horeta més per uns caminets de terra inundats i per la platja, és l’única manera d’arribar-hi, sort que el lloc s’ho val :)
Allí vam conèixer a Jorge i Diego, dos estudiants almerienses mu majos amb els qui hem compartit aquests dies.

Aquí la vida transcórrer a un altre ritme. La gent es lleva d’hora (surt el sol vora les 4:30), moltes botigues obren a mitja tarda, camines descalç pels carrers, hi ha cavalls, ases, bous, gats i gossos per tot arreu, no hi ha cap lloc on treure diners (en Miquel ha fet una excursió de quatre hores i mitja per poder pagar la pousada) i el dia acaba una increïble posta de sol que tothom contempla des de dalt de la duna, donant pas a la vida nocturna (18h.) molt més activa. Capoeira, música, tothom al carrer i alguna que altra pluja tropical per acabar de refrescar l’ambient i netejar els carrers, que es coverteixen en rius de fang intransitables.

Es pot demanar més? Doncs sí, anar a cavall per aquest petit paradís. Experiència que recomanem especialment.

Esperem que gaudiu de les fotos que tant han costat de seleccionar, totes eren espectaculars!!!

N'hi ha més aquí

NATAL, com a casa...

Més fotos aquí o al nas del tití

Natal, destí turístic, el edén del surf i el negoci dels buggys. Posat així no és gens atractiu, però de dues nits que ens hi havíem d’estar s’han convertit en 6!!! El motiu: l’alberg, la gent i el futbol.

La ciutat de Natal no té res espectacular, així que només hi vam anar per visitar el Parque das Dunas i el Parque dos Namorados, on la Eve va fer de “crítica culinaria” per un programa de la tele!!! És que les càmares ens estimen...

La resta de dies els hem destinat a... descansar! Sí, sí. En Miquel ha fet un parell de classes de surf, tot i que encara no ha aconseguit aixecar-se de la taula i té el pit ben irritat. Sembla fàcil quan ho veus, però és mooolt complicat. Ho aconseguirà algun dia?

Hem anat a la platja, a la piscina, em provat l’açaí (una mena de gelat d’aquesta fruita amb cereals, mmmh), hem vist pelis (en V.O. o portugués), el futbol (quin barça!!!), em fet gazpacho!! I hem tingut un comiat a l’estil brasiler: churrasco, caipirinya i música en directe. Quin bon rotllo!!!! Quina gent més maca!!!!

Fins ara el viatge ha estat a contra-rellotge, estressant i amb algun que altre contratemps desafortunat, que han fet que no siguéssim conscients del que estem vivint i sense poder gaudir completament del que ens envolta. Natal, com el seu nom deixa ben clar, ha estat un tornar a nèixer, l’inici d’una nova etapa del viatge, on sembla que tot comença a posicionar-se i nosaltres ens sentim amb ganes de menjar-nos el món, però amb calma.

Beijos a tudo mundo!!

FERNANDO DE NORONHA, un paradís en mig de l'Atlàntic

Més maravelles aquí

Després de més de dues setmanes de sedentarisme, tornem a carregar les motxilles a l’esquena i posar rumb a Fernando de Noronha: maravella natural, paissatges de revista, aigües plenes de vida marina, platges desertes i respecte pel medi ambient.

Quin desastre, si no és un és l’altre... en Miquel ha perdut la gorra!! Després de rumiar i un parell de trucades deduïm que s’ha quedat a l’aeroport o a l’avió. La recuperarem? Agafem un buggy-taxi cap a l’aeroport. No ens ho podem creure!!! Missió complerta, l’hem recuperat!!! Se l’havia deixat a l’avió i la companyia l’ha deixat a l’aeroport. Al dia següent el viatget amb buggy passa factura, la Evelyn s’aixeca amb els ulls inflats com un gripau!! Dos dies amb coliri per treure la terreta dels ulls...

Els dos primers dies que hem passat a la illa el temps no ha acompanyat gaire, però no ens ha impedit equipar-nos amb ulleres, tub i aletes i centrar la nostra atenció a sota l’aigua.
La primera platja que hem visitat ha estat la Praia de Sueste. Aquesta platja és zona d’alimentació de tortugues i només et deixen fer mergulho per una zona concreta i amb una ermilla que et fa surar, per evitar que facis malbé el fons i molestis als animals. Tot i que la visibilitat no era gaire bona... vam veure una cria de tubaraô bico fino, rajades, peixos de molts colors i 4 tartarugues!!!!

El tercer dia és esgotador però molt productiu. Fa solet!!! Punt a favor per una bona immersió. Després de rumiar-ho una mica pel descontrol que suposa estar aquí pel nostre pressupost... no podem deixar escapar l’oportunitat de veure que més hi ha en aquestes aigües.
La primera de les immersions en Miquel té problemes amb les ulleres, però en la segona... una tortugueta de pente es deixa observar per tots nosaltres que nedem al seu voltant tan tranquilament com la forta corrent ens permet. Infinitat de peixos de tots colors i tamanys, morenes verdes, rajades, una llagosta de mig metre!!! Tot un espectacle submarí que culmina amb l’aparició a tota velocitat d’un grup de dofins a pocs metres. Vam nedar tan ràpid com vam poder però no els vam aconseguir veure per sota l’aigua.

Estem cansats però amb un somriure de satisfacció que encara ara es conserva al recordar-ho.

fotos aquàtiques aquí

Després de tantes emocions, encara tenim tot el dia per davant. Cap a la Praia da Atalaya!! En aquesta platja, quan la marea baixa es forma una piscina natural d’aigües cristal·lines i d’uns dos pams de profunditat on queden atrapats molts peixets fins que no torna a pujar la marea. Només hi pots accedir amb un guia i en un horari concret que fixen els agents del parc natural. L’entrada és de grups de 25 persones com a màxim i a l’aigua només hi pots estar 30 minuts, sense aletes i sense posar-te dret en cap moment. Et sents una mica guiry però el lloc és increïble i es conserva gràcies a tantes restriccions. El segon tubarao!!! Milers de peixets, falses morenes i una de pigada blanca i negra!!! Sort que és una cria...

Quin estrés!! A les 15h tenim una visita històrica per la illa (molt guiry, ho sabem, però venia inclòs en el preu del pacote de l’estada a la illa). Però... som en Miquel i la Evelyn, no ho oblideu... fem tard i marxen sense nosaltres!! Al cap de poc un altre minibus de la mateixa companyia passa per davant nostre i els hi expliquem el que ens ha passat. Fan la mateixa visita però amb un altre grup, així que ens hi acoplem, jeje. Però això d’anar com un ramat no està fet per nosaltres i després de 30 minuts ja hem perdut el grup i continuem per lliure. Molt millor.

El temps s’ha d’aprofitar!! Així que l’últim dia senser que estem a l’illa lloguem un buggy per anar a tots els llocs que ens falten. Bé, un buggy destartalat amb forats al terra per on entra el fang dels camins... com a mínim en tenim un, perquè ha arribat un creuer amb 600 guirys que han arrassat amb tots els de la illa!!

Praia Conceicâo, dos americanos, Cachimba do padre, dois Irmanos, dos Porcos, do Sancho... bé, mireu les fotos que parlen per si mateixes.

Ara toca cenyir-se el cinturó, ens hem de recuperar de tanta maravella i dels calers que ha costat, per sort, ben invertits.

TAMANDARÉ al galop!!!

Tamandaré en imatges

Que bé que ens tracten!!! Per acabar d’arrodonir la nostra estada a Recife, en Guiguí ens porta a passar el cap de setmana a la caseta que té a Tamandaré, una mica més al sud.

Tot i que aquesta petita ciutat és força turística, la ressaca del carnaval i les pluges constants fan que no tinguem gaire companyia. Que bé!!

L’endemà tots a la casa es preparen per una jornada de pesca. En Guiguí amb el kayak i la resta amb tot l’equip necessari, amb l’esperança de dinar peix a la brasa... hi haurà sort?

Quina platja!! Quines aigües!! A uns metres de la sorra sobresurt una barrera natural de roques que impedeix el pas a les onades, creant una piscina natural d’aigües super tranquil·les. La màgia només dura unes hores, quan la marea puja (períodes de 6 hores) el paissatge canvia totalment i quasi no queda platja. És genial!!

Nedem fins la barrera i ens instal·lem amb tot l’equip de pesca. Després de tot un matí de paciència i espera... crec que canviarem el menú. Churrasco!!!!!!! Segon intent de pesca en la foscor i sessió de Risk al vespre. Qui va guanyar? Que penseu? en Miqueló.

El més increïble de tot ha estat el passeig a cavall per la platja, quina passada!!! Una experiència al·lucinant! Anar a galop per la sorra, gotetes de mar salada esquitxant-he la cara i el vent embolicant-he els cabells.

En dues paraules: BRU-TAL.

CARNAVAL, “Olinda, cuanta ladera”!!!

Carnaval aquí

Una setmana sencera!!!!!!!

La mateixa nit que vam arribar a Recife ja vam anar a una festa de disfresses (no vam durar gaire, estavem rebentats), però el ritme de festes va ser frenètic!!! Cada dia hi havia alguna cosa, quina marxa que tenen!!! Els Gringos (com ens deien) van ser perfectament integrats dins la colla formada per en Guiguí i la Luciana (ja sabeu qui són), la Marilla i Bruno (una delicia de nena i una altre sambista de pura sang), la Manu i la July (les cosines que en Miquel diu que eren com la Patri i la Cate), la germana d’en Guiguí i en Walter (ens demostraven carinyu constantment) i molts altres.

El carnaval és la festa més important de l’any, el país es paralitza aquells dies, la gent no treballa, la música sona per tots els racons i els taxis fan l’agost.

En Guiguí ens va portar a tots els concerts i esdeveniments del programa de carnaval, sempre a ritme de samba, pero el plat fort començava una setmana després de la nostra arribada, el dissabte 21 de febrer.

La primera gran diferència amb el nostre carnaval és, evidentment, la temperatura (28º), però també ho és que aquí el climax del carnaval comença a les 10 del matí!!! Així que allí estavem, de bon matí a Olinda, la petita ciutat annexe a Recife i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Quina gentada!!! Quasi un milió de persones en aquells carrerons, saltant, ballant, bebent, cantant... quasi no et podies ni moure. Això que deien que era el dia de menys gent i que Recife Antic era pitjor...

Tothom va disfressat, encara que només siguin unes antenes d’insecte, van per lliure o organitzats en blocos (les comparses). Aquests estan formats per una banda de Maracatú (com una batucada), a ritme de samba o frevo (ball típic de la zona, de moviments ràpids de peus i fent malabars amb un petit paraigües de colors, ultracomplicat!!).

Després de passar tot el dia sota el sol, toca baixar la gran ladera seguint un dels blocos més grans, agafats com si balléssim la conga i suant com porquets pell contra pell.

Mmmmmmm...

quin patiment!!! Pensàvem que no s’acabava mai!!!

Per acabar-ho d’arrodonir no hi havia taxis lliures i uns simpàtics núvols i una brisa humida amenaçava amb descarregar en breus instants a sobre nostre. Així va ser...

4 km caminant sota la pluja... anàvem tan xops, que un taxi que va parar no ens va voler portar, el següent no va tenir temps a dir res que ja erem tots dins, jaja.

El diumenge va ser molt més tranquil i vam poder veure molt millor els blocos i respirar més aire. Vam acabar la jornada pel Recife Antic.

Tot i que el Carnaval oficialment dura fins el dimarts (terça feira) el nostre va acabar aquí... el dilluns (segunda feira) la Eve es va posar malaltona i va haver de fer llit. Ens vam perdre Porto de Galinhas, on Samba de Luxo tocava. La salut és el primer.

Sentim molt la qualitat de les fotos, però per raons de seguretat... és el que hi ha.

Un petit regal.... a veure si coneixeu a l’última parella que surt en aquest video.
http://www.carnavaldorecife.com.br/videos.php