dilluns, 7 de desembre de 2009

VIETNAM... en construcció

divendres, 27 de novembre de 2009

LAOS... en construcció

dissabte, 7 de novembre de 2009

THAILAND... en construcció

divendres, 16 d’octubre de 2009

AVENTURES YANKIS... en construcció

dilluns, 10 d’agost de 2009

MÉS MEXICO... en construcció

divendres, 7 d’agost de 2009

Comencen les vacances... A CANCÚN!!!



Sí, sí, pot fer molta ràbia parlar-vos de vacances quan portem tant de temps voltant d’un lloc a l’altre... però són les nostres vacances d’agost al CARIBE!!!

Fa un parell de mesos en Luke i l’Ester ens van dir que venien a passar les seves vacances d’estiu a Mèxic i ens va faltar temps per reorganitzar el nostre calendari per poder passar el mes d’agost amb ells. Quina il•lusió!!!!!!

Un retrobament amb la gent de casa ens ha motivat moltíssim i, a més, canviar el fred “andino” pel calor tropical de la Rivera Maya, ole!!!!!!

Serà un mes mogudet i calurós, però serem cinc!!!!! En Luke, l’Ester, la Patri!!!! (que viu a Guadalajara i també ve a l’aventura mexicana) i els dos rodamons “felicianos” :)

Viva Mexico Lindo!!!

dimarts, 4 d’agost de 2009

MACHU PICCHU, la ciutat perduda dels Inques


Durant molts i molts anys, aquesta maravella de la humanitat va estar secretament amagada sota una densa vegetació i no va ser fins el 1911, que un americà va redescobrir la “ciutat perduda del Inques”, el Machu Picchu.

De fet no estava perduda del tot. La gent local en tenia coneixement, un home d’allí n’havia extret forces antiguitats que anava revenent i hi havia dues famílies que hi vivien al costat i utilitzaven les terraces dels inques pels seus propis cultius. Quan l’explorador americà va arribar a la zona va parlar amb una de les famílies i va ser el nen que, per unes poques monedes, li va mostrar el camí i les runes del Machu Picchu.

Com passa molt sovint, van haver de venir de fora per obrir els ulls als peruans i fer-los-hi adonar de la maravella que teníen sota la jungla. Però la falta de recursos econòmics i d’experiència en estudis d’aquest nivell, van fer que cedíssin molts drets als americans, que no van perdre l’oportunitat i, encara avui en dia, moltes de les antiguitats que es van agafar per estudiar, no han estat retornades, com s’havia acordat.

El Machu Picchu (“Muntanya Vella”) mai va ser conquerit ni tan sols trobat per les tropes colonitadores espanyoles en el segle XV (tot i que res es sap del cert). Quan la civilització Inca es va veure perseguida i desplaçada pels colonitzadors del Vell Món, va haver de fugir terres endins, però van saber com protegir un dels seus llocs més sagrats. La ubicació dalt de tot de les muntanyes, la jungla i la boira que hi ha gran part de l’any, l’han mantingut ben amagada, però la seva conservació és gràcies al fantàstic sistema de drenatge que van crear.

La ciutat es divideix clarament en dues parts: la zona de cultius, on hi ha les terraces que sembla que desafiïn la llei de la gravetat, i la zona urbana, amb els edificis religiosos, residències de les castes més altes i la zona residencial vulgar. Tot molt ordenat i organitzat.

Quins artistes!! Quina maravella de lloc!! Tot l’esforç que hem hagut de fer per arribar i els calers que costa, realment valen molt la pena.

Diuen que el Machu Pichu és un dels punts del planeta on conflueixen més energies... no en tenim ni idea d’aiò, però us podem ben assegurar que et deixa sense paraules...

Les pedres de granit blanquinós curosament pulides, l’orientació dels edificis segons els punts cardinals, l’alineament dels diferents elements de la ciutat amb les muntanyes i amb els aconteixements astronòmics...

Pura harmonia...

dijous, 30 de juliol de 2009

CUZCO i EL VALLE SAGRADO, Pisaq i Ollantaytambo



Cuzco, Cusco o Qosqo, segons qui l’anomeni, va ser la gran capital de l’imperi Inca. Va ser fundada per una població que va emigrar de Tihuanaco (la regió boliviana del Llac Titicaca) degut al seu colapse. Va ser la capital i sede de govern del Regne dels Inques i va acabar convertint-se en la ciutat més important dels Andes i d’Amèrica del Sud.

Amb tot això i moltíssimes coses més, com no ha de ser una de les ciutats més boniques que hem vist fins ara? És fantàstica, però també s’ha de reonèixer que molt turística (i cara!).

Els nostres trasllats d’un lloc a l’altre no poden ser tranquils i sense aventuretes... això mai!! Per no perdre el costum, per poder arribar a Cuzco vam suar allò que no hi ha... Un viatget amb una pick-up amb el vidre del davant completament trencat i amb més anys que jo, lluites perdudes per agafar un taxi compartit i un bon patiment per aquelles carreteres de mil dimonis a mil per hora ( a l’estil rali...)... però hem arribat sans i estalvis :)

Tot i que en Miquel encara passeja el seu aspecte de Gandalf-hermità amb les crosses rurals, hem seguit descobrint més maravelles de l’Imperi dels Inques al Valle Sagrado.

Per visitar les ruines Inques que hi pels voltants t’obliguen a comprar en una oficina, un tiquet que permet l’accés a tots els llocs o bé, compres un de parcial que inclou només alguns llocs pre-fixats per ells (hi ha diferents opcions). Són tan espavilats, que les més interessants te les posen en packs diferents, per fer que compris el pack complet que costa més del doble... et valen per tres dies, però han de ser consecutius!! Que “listillos”!!! Que hi farem... ja tenim data pel proper vol i no disposem de molt de temps i hem hagut de triar i conformar-nos-hi.

Pisaq i Ollantaytambo ens han encantat. Seguint amb la costum Inca, estan a bona alçada i tenen una gran quantitat de terraces de cultius. Una maravella!! A més, Ollantaytambo es considera l’única ciutat Inca encara en ús, donat que les restes de l’antiga ciutat formen part de les noves cases i es conserven els carrers i l’organització de la ciutat. Aquest poblet encantador va ser, a més, un fort militar i de vigilància per possibles invasions d’enemics al Valle Sagrado, ja que es va contruir estratègicament en un dels seus punts d’accés. Quins cracks aquests Inques!!

Com sempre ens passa, se’ns ha fet molt tard i no hem pogut estar-nos-hi tot el temps que ens hagués agradat (som una mica lents però els transports tampoc ajuden...) i la visita a Ollantaytambo ha sigut una mica “relámpago”... una llàstima.

Ara toca esperar un bus (suposadament arribarà a les 22h) que ens durà al poble de Santa Maria (3 de la matinada), allí farem transbord a una furgoneta que ens portarà a Santa Teresa (5 de la matinada) on esperarem que a les 6 del matí apareguin taxis que ens portaran a una hidroelèctrica on comença la nostra pelegrinació, seguint la via del tren, fins a Aguas Calientes, la base per arribar al MACHU PICHU!!

El que s’ha de fer per estalviar alguns duros... i en Gàndal-hermità amb la pota xunga!!

dimecres, 29 de juliol de 2009

CHOQUEQUIRAU, el germà petit del Machu Pichu



Cada passa un repte, cada corba una meta, cada pedra un obstacle a superar, a cada mirada un paissatge increïble i al final del camí... una recompensa de pedra en un entorn inigualable.


Els Inques només van existir durant uns 150 anys aproximadament, però quan els conquistadors espanyols van arribar al Nou Món, eren l’Imperi dominant i, per tant, el que van documentar i del que més informació se’n té.

La Història dels Inques està plena de mites i llegendes, degut a la versió colonitzadora que poc entenia de la visió del món d’aquells habitants a qui no podien comprendre i a qui van destruir. De tan curta, però intensa, existència, van deixar bons exemples de la seva cultura que poc a poc es va descobrint i es va comprenent. Una cosa és segura: els hi encantaven les bones vistes i els llocs escarpats.

Un bon exemple d’això és la ciutadella de Choquequirau, a 3026 metres d’alçada, al costat del riu Apurrimac (Riu que Parla), posterior al Machu Pichu, només visible el 30% (la resta està enterrat o cobert per la vegetació) i on només s’hi pot arribar a peu.

Cachora és la vila que fa de punt de partida pel trekking de 4 dies que ens esperava. Allà es pot contractar un “arriero” i una mula que carrega amb l’equipatge mínim pels 4 dies, la tenda i el menjar. Es pot anar amb moltes més comoditats: cuiner, ajudants, guies, etc. Però el pressupost va pujant fins a 150€ per persona. Als pobretons com nosaltres ens va sortir per 70€ els dos :)

L’objectiu del primer dia era arribar a “Playa Rosalina” a 1550m, al fons de la vall on passa el riu, a 21 km del poble de Cachora (2980m). Però els preparatius del trekking van fer que sortíssim una mica tard i calia anar ràpid perquè a les 6 de la tarda ja és fosc.

Eren les 12:30 del matí quan vam començar la caminata sota un cel ben cobert i rodejats d’una boira densa que no ens deixava veure que hi havia més enllà de 10 metres. Tot era un misteri.

Els primers 5 kilòmetres van ser pujades i baixades, sempre una mica costoses per la falta de preparació i que et fan dubtar de la teva capacitat. Fins al km 11 vam seguir pujant però de forma molt més suau fins al punt més alt del dia, un mirador a 2880 m d’alçada. Evidentment tot al nostre voltant era blanc. Seguia el misteri de què ens envoltava.

Ara només queda baixada!! Un camí pedregós i de pendent contundent que van posar a prova la resistència dels nostres genolls. Fets pols, en Miquel lesionat però encara d’una peça, vam arribar a la “playita” amb l’últim raig de llum i amb una gana voraç. Primer dia: objectiu complert.

L’endemà... aish... ja sabíem que era el dia més dur de tots, però... ens va costar una mica posar-nos en marxa.

A les 7:30 del matí vam creuar el riu i es presentava davant nostre el gran repte: 10 km de pujada sense descans, amb un desnivell de 40-45º. En Miquel anava tirant i m’esperava a cada km. Jo anava a ritme “ànima en pena”, a poc a poc, però confiada en que arribaria. A la 13h vam fer la nostra entrada triumfal al campament de Marampata. Un petit descans de 30 minuts, un mòs, aigua i seguim caminant en direcció a les ruines de Choquequirau a 1h i mitja de camí....

Preu de l’entrada: 37 soles per peluca
Pressupost total a la butxaca: 45 soles amb vint cèntims
Problema: un bitllet de 10 una mica estripat
Solució: som estudiants inocents i pobres que han deixat els carnets a Cachora per si ens robàven o els perdíem.
Resultat: tarifa estudiant (18 soles per peluca), no accepta el bitllet estripat i quedem en tornar el dia següent a tornar-li el sol que falta.
Mai més el vam tornar a veure...

La ciutadella de Choquequirau és possible que sigui més gran que el Machu Pichu, però encara queda molts feina a fer.

La part més visible és la plaça principal, amb el Temple, les fonts i les vivendes dels governants. A dalt d’un turó hi ha el Ushnu (plataforma cerimonial) i sobre un altre turó hi ha la plaça superior, també amb temples i edificis cerimonials. Canals d’aigua, portes i finestres trapezoidals a prova de terretrèmols, murs compactes i terraces per cultius conformen l’estructura d’una gran ciutat estratègicament estudiada. Fascinant.

Vam poder gaudir de la posta de sol des de la terrassa superior, però calia fer el camí de tornada al campament apurant la llum disponible.

Després de 11 h i 15 minuts caminant sense pràcticament parar, finalitza la segona jornada amb una sopa d’arròs, la més bona que hem menjat mai. Mmmmmh.

El tercer dia decidim no matinar molt, cal deixar descansar el cos per la tornada. Però el fred, els roncs del de la tenda del costat i el soroll de la gent que marxava a les 5 i les 6 del matí no ens ho posen fàcil.

Ens esperen 10 km de baixada impresionant, però ara equipats amb un parell de pals que ens ajudaran força. En 3 hores erem a baix, però la calor ja apretava. Sort que a la platgeta hi ha una font i ens vam poder refrescar i fer els 3 km de pujada fins Chiquisca, on dormiríem aquella nit.

Sembla mentida com et va canviant el cos. El primer dia quasi morim en els primers 5 kilòmetres. El segon dia, malgrat et faci mal tot el cos, treus forces per seguir caminant i afrontar més d’11 hores de dura caminata. Quan sembla que ja estas al límit de les teves energies, encara ets capaç de seguir fins arribar a l’objectiu del dia, fer el sopar, rentar plats i preparar el niu per dormir el màxim de còmode possible. Sempre et pot passar que a la tenda del costat hi hagi un “chancho” (porc, us ho juro que ho semblava) que et fa la nit eterna pels seus roncs indescriptibles i li has d’anar a fer un parell de crits.

Les 5 del matí no triguen en arribar i enllestir-ho tot per començar de nou suposen un parell d’hores. Sort d’en Jonathan, el nostre jove “arriero” de 15 anys que ens va ajudar molt. També és cert que el vam cuidar tan bé com vam saber i ens preocupàvem de que menges bé, begués aigua i del seu amic de 12 anyets que portava un altre grup bastant despreocupat del nen. Pobrets...

El quart i últim dia havíem d’afrontar 19 kilòmetres, 2/4 parts de dura pujada sota un sol de justícia, ¼ part en planet i la resta una mica de baixades i pujades. Era la recta final...

Quan vam veure el poble no ens ho podíem creure... ja faltava molt poc!!!! Però en aquell moment vam veure una furgoneta plena de turistes i vam provar sort fent dit i... van parar!!!! Ja sabem que hagués estat molt bé fer els darrers 5km que faltaven però us asseguro que les forces ja flaqueaven i en Miquel tenia el genoll força tocat, així que...cap a dins!!!!

Entrada triunfal al poble i final feliç després de 4 dies ben durs, un genoll lesionat, unes picades color carmí de no sabem quin bitxo i força cansats, però molt satisfets de l’experiència viscuda.

Quants dies de recuperació necessitarem?

PER LA SERRA PERUANA: Huancayo, Ayacucho, Andahuaylas, Abancay



Després dels familiars dies a Lima, ens endinsem a la Serra Peruana, amb muntanyes de 3000 a 6000 metres d’alçada. El paissatge és espectacular i les carreteretes... més aviat són camins de terra amb mil i una corves. Vas a 30Km/h i esquivant els porcs, vaques, ovelles i cabres que es van creuant pel camí. Un trajecte de 290 km pots trigar entre 7 a 8 hores... i us asseguro que no és pas un viatge tranquil, menys encara quan està ple de mamitas amb els seus immensos sacs i homes parlan-te de medicina natural per tractar “el peor mal de los hombres, el mondongo (mitxelins) por mala alimentación y las infecciones vaginales”.

Huancayo no és gaire interessant, de fet no hem fet ni fotos. La ciutat és un caos absolut, plena de “moto-taxis” (els rickshaws de la India) i... res més a dir.
Ayacucho, la ciutat de les 33 esglèsies!! Les deuen omplir totes en la missa dels diumenges?

Aquesta ciutat colonial té un cert encant i va coincidir que era la fira del formatge i l’artesania a la Plaça d’Armes. Així que vam decidir allargar la nostra estada i poder visitar també les ruines de la capital de l’imperi Wari.

Els Wari van ser una civilització anterior als Inques en 500 anys. Van nèixer de la unió de diverses cultures preinques i van dominar gran part del Perú, sent aquest assentament la seva capital. Per desgràcia, no hi ha inversió de diners per part de l’Estat ni de cap entitat per continuar les excavacions i desvetllar els secrets d’una civilitació que va existir durant més de 5 segles.

Seguint els nostres plans, seguim la ruta cap a Abancay, fent una parada tècnica de tres hores a Andahuaylas. Sincerament, més del mateix: Plaça d’Armes, caos als carrers i mooooolt de soroll. A Abancay hi havia una fira agropequària que va omplir tots els “hospedajes” i al que vam anar a parar estava just al costat d’una disco amb la “fantàstica” música tradicional andina (la pitjor que hem sentit mai) a tot volum fins les 5:45 del matí... a les 6 ha sonat el despertador...

Tot i que el temps no acompanya seguim amb el planejat: cap Choquequirau!!!!

dimarts, 28 de juliol de 2009

LIMA amb la millor companyia, Carmen i Fernando



Lima, una ciutat no especialment bonica, amb el cel sempre cobert de núvols en aquesta època de l’any, de distàncies enormes i bulliciosa com tota capital sud-americana, però nosaltres estem com a casa.

Us enrecordeu de la parella peruana que vam conèixer a Rio de Janeiro? Només ens coneixíem de compartir dos dies a la gran ciutat brasilera, ells celebrant anys de casats i nosaltres de “pendoneo viatger”. Però entre nosaltres es va crear un vincle d’afecte i amistat que ha perdurat i ha crescut amb el temps. El carinyu que ens ha mostrat aquesta parella és increïble i ens han acollit a casa seva com dos més de la família.

Amb la seva companyia, la ciutat ha tingut per nosaltres un aire especial. Ens han portat al nou Parc de les Aigües, a passejar pel centre del ciutat, a provar els menjars típics peruans i, segons ells, el veritable pisco (un alcohol d’origen disputat entre Xile i Perú). Hem ballat en una festa de barri i, per molt que costi de creure, vam guanyar un premi de ball!!!! Hem estat a la seva casa de la platja, a la seva academia de natació, on hem fet una llargs que ens han sentat de maravella... vaja, que ens han mimat moltíssim, ells i tota la seva família.

Estem molt feliços d’haver compartit amb ells aquests dies i poder dir que en aquest viatge estem fent grans amics.... com els trobarem a faltar!!

No hem pogut passar més temps amb ells perquè se’n van de vacances a Europa!! Sí sí, nosaltres a Lima i ells a Barcelona!! Jeje, però el pare de la Carmen fa 80 anys i es un enamorat d’Espanya i li han fet aquest regal abans que sigui massa vellet. Quin munt de preguntes que ens han fet!! Jeje, estan molt emocionats.

Amb grans abraçades i petons, i també alguna llagrimeta, ens hem acomiadat d’aquesta família. Queda demostrat que l’amistat no entén d’edats, ni de cultures, ni de nacionalitats.

Molts petons a la nostra família peruana

dilluns, 27 de juliol de 2009

UNA NOVA HISTÒRIA PER NO DORMIR: Transportes Peruanos, una prova de resistència per la paciència

Ja estavem previnguts de com funcionen (o no funcionen) els transports peruans, però això ha sigut massa...

De 9 o 10 hores que havia de durar el trajecte Arequipa-Lima, han estat 18!!!!!!!!!
Com que havíem de passar tota la nit al bus i eren moltes hores, vam decidir agafar un bus-llit i una mica bo... això pensàvem...

El bus tenia previst sortir a les 21:30, però venia de no sé on i anava amb una hora de retard. Aquesta va ser la única notícia que ens van donar...

A mesura que anàven passant les hores i l’estació s’anava buidant, ens va començar a pujar la mosca al nas.

Per atendre les nostres preguntes només hi havia un peruanito que no s’enterava de res, que només deia que la noia dels tiquets ara venia. “¿A las doze de la noche va a venir?” “Sí, sí, ahorita viene” ens contestava, però no venia ningú.

Van passar més de tres hores fins que una dona va sortir d’un despatx de darrera del mostrador. La pocasolta havia estat tot el temps a dins!! Ens havia sentit escridassar al peruanito i no s’havia dignat a donar la cara!!! La cosa va anar a pitjor... que si “me está faltando el respeto”, que “no me alce la voz”, ara et giro la cara i et deixo parlant sol... una mentida rera l’altre i cada cop l’ambient més caldejat... ni un got d’aigua ens van donar!!! Això que ens havien dit que teníem sopar inclòs...

Per fi el nostre bus va fer la seva aparició triunfal a la una i mitja de la matinada, però després de 20 minuts esperant ens van dir que el motor es recalentava i el bus no sortia. La que es va liar!!!

Havíem d’esperar un altre bus que arribaria en una hora. Però no erem els únics amb problemes. Gent de tres busos diferents estàvem esperant... una vergonya!!

A les dues i mitja va arribar per fi el bus que ens portaria a Lima, però quan vam pujar....sorpresa!!! El bus no era llit, tenia més seients del que ens havien dit (per tant era súper estret), un gos s’havia pixat i no es podia respirar de la pudor, i no funcionava la calefacció!!!!!! Revolucioooooó!!!!

La noia que estava al pis de baix, com nosaltres (es suposa que és més luxós) estava morta de fred, fastiguejada per la pudor, la incomoditat, el retard i súper enfadada perquè li havíen cobrat més que a altres passatgers. Ja erem tres guerrilleros....

Vam decidir pujar al pis de dalt, com a mínim s’estava calentó, però els ànims de la gent també ho estaven. Tothom escridassant a la hostesa, al de les maletes, al vigilant de l’estació, al peruanito “ahorita viene” i a la mentidera nº1 ... tothom es sentia enganyat.

A les tres de la matinada els motors del bus es van encendre i els ànims es va apagar... Bona nit... de moment.

Bon dia? No sé, es va punxar una roda pel matí i la ressaca d’una nit mogudeta es feia notar.

Quan creiem que el pitjor havia passat... apareix la pobre hostessa amb cara de “cordero degollao”:

- un poco de atención por favor... vamos a parar en el siguiente pueblo para cambiar de autobús.
- Grrrrr, buuuuuu, nya nya nya, grrrrr, nononono!!! (rebombori general)
- Le pasa algo al autobus?
- Buenoooo, no. Uno que venia de Lima se ha estropeado y la gente se ha quedado tirada en ese pueblo. Nosotros bajaremos y esperaremos a uno que nos sigue una hora por detràs y ellos tomaran el nuestro que darà la vuelta.
- Quuueeeeee!!!!!? ¿Y porquè el nuestro? Nosotros ya vamos con retraso!! Que tomen el otro!!
Per moltes protestes que vam fer, l’autobús va parar a l’estació del poble on hi havia el nou percal. Però ens va donar prou temps per organitzar-nos i anar tots a una, sota el lema: “No nos moveran” liderat, evidentment, pels presents.
- del autobús no nos va a bajar nadie, es nuestro autobús y va a seguir hasta Lima. Señor conductor, vamonos o nos lo llevamos nosotros.
- Tienen que bajar señores...
- Nada de eso, no vamos a bajar.

Els passatgers de l’altre bus, al•lucinant.

Crits, amenaces de denúncia, dient a la gent de l’estació que aquella companyia estava plena d’estafadors, trucades a la suposada gerent de l’empresa, uns estrangers desesperats perquè tenien un vol aquell mateix vespre i no arribaven... i tothom atrinxerat dins del bus sense baixar.

Al cap d’una bona estona, marxem!! Però va ser un engany, un més... el bus va fer que sortia de l’estació, va fer un parell de maniobres i va tornar a entrar!!!!! Tot això per fer temps a què arribés el bus que venia darrera... No van aconseguir fer-nos baixar del bus, però sí de fer-nos perdre una hora més... la mare que els va p....!!!! en Miquel tirant els papers del conductor per terra, trepitjant-li el “llit” i jo dient de tot a qualsevol que se’m dirigia.

El final del trajecte va ser d’estrés. Tothom trucant i enviant missatges als parents i coneguts (o a les companyies aèrees), avisant de la nostra arribada. Nosaltres també.

Amb més de vuit hores de retard, per fi vam arribar a Lima i uns braços ben oberts ens van donar la benvinguda amb una forta abraçada, somriures, regals i petons.

“Bienvenidos a nuestra casa, a vuestra casa” – Carmen i Fernando.

FIN

divendres, 24 de juliol de 2009

AREQUIPA, primera parada en terres peruanes



Per fi hem pogut posar els peus en territori peruano!!!

No ha sigut fàcil... després de tornar de la Senda Verde, ens vam trobar que el hostel no ens havia fet la reserva que els hi vam dir i estava ple!!!! Les onze de la nit, amb mal d’alçada i cansats... i sense un lloc on dormir!!! El to de la discussió no va ser pas suau, però va servir perquè aconseguíssim un llit per un i uns quans matalassos a terra per l’altre, pagant només per una persona.

El dia següent preteníem marxar cap a Perú, però tenim “la negra”!!! no hi bitllets fins l’endemà....
Però per fi estem a PERÚ, concretament a Arequipa.
Només podem fer una visita “relàmpago” a aquesta bonica ciutat del sud perquè ens esperen els nostres amics a Lima, però l’hem aprofitat tant com hem pogut :)

El Museo Santuarios Andinos de la Universidad Católica de Santa Maria és de visita obligada pels seguidors dels descobriments publicats al Nathional Geographic. Allí es troba Juanita, la momia més ben conservada d’Amèrica, però per un procés de momificació natural: està congelada!!! La van trobar al volcà nevat Ampato, i segons indiquen els estudis realitzats, pertany a la civilització dels inques i va ser sacrificada com a ofrena als deus (té un bon cop al cap). Les condicions climàtiques del lloc on la van sacrificar, han permès que es conservés congelada fins avui en dia. Quines coses!!!

Les investigacions als cims dels volcans i muntanyes de la zona dominada per l’imperi Inca no han parat i s’han trobat més momies de nens sacrificats, però la Juanita és la més famosa i la coneguda revista li van dedicar un gran article.

Però el que més ens ha agradat d’aquesta ciutat és el Monestir de Santa Catalina. Ha sigut com un salt en l’espai, ja que semblava que estiguéssim passejant per carrerons andalusos, de colors vius i blanc, ple de geranis per tot arreu. Carai amb les monges!!! Aquest monestir està obert al públic des de fa pocs anys i és una autèntica maravella. Encara hi viuen monges de clausura, però en unes dependències noves que res tenen a veure amb la part visitable, però imaginem que amb unes comoditats més actuals que deuen compensar la bellesa del monestir complet.

Poc temps li hem dedicat a Arequipa, però en Fernando i la Carmen ens esperen a Lima i això és més important :)

dimecres, 22 de juliol de 2009

TÍPICS i TÒPICS: Bolívia


 Han estat 20 dies ben intensos en aquest país d’extrems, patint temperatures gèlides, mirant els núvols des de dalt, ballant i patinant sobre llacs glaçats entre llames i guanacos!!! Marxem carregats d’impressions i d’experiències!!! (i de regals!! Jeje):




• És un país sense mar, l’únic de Sud-amèrica juntament amb Paraguay

• Simón Bolívar, el gran llibertador de sud-amèrica, dóna nom al país. “Si de Rómulo, Roma; de Bolívar, Bolivia"

• És el país amb el major percentatge de població indígena d’amèrica. (62%)

• Evo Morales, el president actual, és el primer representant índigena que ocupa el càrrec. La seva política de defensa dels drets històrics i culturals de les ètnies indigenes és molt accentuada.

• S’ensenya, des de fa poquet, Aymara i Quetchua a les escoles.

• El país està dividit en 2; Les terres baixes, catòliques, ordenades i colonials (Sucre, Santa Cruz...) i la bolívia andina i indigena.... de tradicions ancestrals, on la Pachamama (deesa mare de la terra) perdura com a divinitat hegemònica!

• És el país de les alçades. Tenen diversos rècords amb l’etiqueta de “més alt del món”, com per exemple: El llac navegable (Llac Titicaca) o La capital (La Paz).

• Tanta i tanta alçada, povoca el popular “mal d’alçada”... però tenim un remei infalible: “Camina lentito, come poquito.... y duerme solito!!”.... o mejor, ponte hasta el tope de Coca!

• Les “mamites” són l’hòstia: si t’han de trepitjar, empènyer o donar-te un cop de cul.. ho faran.... sempre traginant enormes sacs d’un costat cap a l’altre

• Els bolivians són, sens dubte, els pitjors comerciants que hem conegut fins el moment. No li posen massa ganes. Si venen una bossa amb 10 manderines i tu només en vols 2, no te les volen vendre!! O tot o res!

• Totes les llibreries estan juntes, una al costat de l’altre. I això mateix passa amb la resta de comerços!!! La competència funciona diferent en aquestes terres!

• La música Andina és insuportable! De les pitjors que hi ha!!! Els amplificadors atrotinats dels busos no ajuden gaire.

• En els busos s’aplica la màxima de: “on n’hi caben 20 n’hi caben 40... i tantes altres gallines

• Els sucs de fruita són boníssims (ja era hora d’un comentari positiu, que son molt macos)... nosaltres recomanem el suc de Taronja amb maduixa!! Mmmmh...

• El menjar és un punt a favor... es pot menjar per 1 Euro i boníssim... sobretot les sopes.

• Són els cracs en teixir llana! Ens n’hem enamorat tantes vegades....

dilluns, 20 de juliol de 2009

LA SENDA VERDE: un refugi per una segona oportunitat



Nota informativa: Els indígenes peruans de la regió del Llac Titicaca estan de revolta i a cops de pedra contra qualsevol que se li acudeixi creuar les seves terres...

Conseqüència: no podem entrar a Perú fins que la cosa es calmi si no volem rebre un pedrot al cap com a rebuda al País dels Inques.

Mentres esperem que les aigües tornin tranquil·les al llac... caldrà fer temps a la Paz, bufff, quina mandraaaaa!!

Però tot passa per algun motiu i, en aquest cas, l’espera ha servit per conèixer un raconet de Bolivia que ens haguéssim perdut: La Senda Verde, un refugi d’animals maltractats o recuperats del mercat negre, un petit trocet de jungla no gaire lluny de La Paz (abans d’arribar a Coroico, desviament a Yolosa) on hem descansat de sorolls, de mal d’alçada i hem gaudit de la natura.

La Senda Verde es va construir inicialment com un hotel rural, format per casetes en mig de la jungla. Però la manera de ser dels propietaris i el seu respecte per la natura, va fer que la gent anés portant animals que trobava en males condicions, perduts o en mercats de contraband. Així va acabant-se creant aquest santuari d’animals recuperats, alguns una mica o molt traumats per les condicions en que han viscut, sota la cura i vigilància dels propietaris, els cuidadors i els voluntaris.

Nosaltres hi vam arribar per la tarda, moment que també arriben els turistes que han fet el descens en bici per la Carretera de la Muerte, la que diuen “més perillosa del món”. El primer que vam fer va ser anar a veure els monos caputxins. Només veure’ns se’ns van enfilar en un segon fins al cap, estirant els cabells a en Miquel i penjant-se de les meves orelles com un gronxador!!! P.... caputxins!!! Ara un et posa el dit dins la orella, un altre et posa la mà a la butxaca i et pren les claus mentre un tercer et revisa la bossa i et pren el que sigui. Què lladres!!!!! A sobre, no se t’acudeixi prendre-li el que t’ha robat... vaig voler recuperar les claus quan les va deixar tirades i se’m va llençar al braç clavant-me les dents. Encara ara tinc un parell de blaus com a marca dels seus ullals!!! Què mono el mono......

Els caputxins no són gaire fàcils de tractar, però els monos aranya... aish.... ens van robar el cor... que tendres!! Amb aquells braços tan llargs t’agafen com un bebé i enrotllen la seva cua al voltant del teu canell... allí es queden mig adormits i no pots evitar acariciar-los...

En Miquel es va enamorar de la ossa Aruma, o la ossa d’ell, perquè el seguia a tot arreu i li feia més cas que al voluntari que se n’encarregava. Una ossa andina que et mirava amb uns ullets preciosos i que ràpidament passaves a ser el seu millor amic si li donaves un cacahuet. Molt llesta :)

El refugi també tenia cotorres, lloros y guacamayos, un d’ells era un “macarrilla”!! havia fet casa seva just al costat del camí més transitat i el “tiu” et venia a agredir si hi passaves!! A mi m’atacava picotejant-me els peus!! Feia una mica de por!!!

En canvi, un lloro amb ben poques plomes em va captivar dient-me: “We love it”. No només pel que deia sinó perquè al mateix temps es posava de costat amb la cua “en pompa” i aixecava una ala ensenyant el costat. Era boníssim!!!!!! No us perdeu la foto!!!!

Us podria estar explicant milers de coses d’aquests pobres animals que han trobat una segona oportunitat en aquest refugi. Malauradament, mai podran ser alliberats ni retornats al seu estat salvatge perquè el govern no destina prous diners per fer un bon seguiment de l’evolució d’aquests animals i ni poder complir amb els protocols de reintroducció al seu hàbitat natural. És per això que molts dels animals són allunyats el màxim possible del contacte amb els humans (per la tarda, quan hi ha més visitants, alguns animals són tancats en el seu recinte), preservant una mica la seva independència, però deixant que siguin el màxim de lliures possibles en la vida que els ha tocat viure.

Nota: degut a problemes del món de les telecomunicacions o de les conexions elèctriques o del món que sigui però que no tinc ni idea de com funciona.... o bé, error meu.... moltes imatges d’aquesta experiència s’han volatilitzat....
Si en algun moment es recuperen, us ho farem saber.
Eren tan boniques.... snif, snif

dissabte, 18 de juliol de 2009

HISTÒRIES PER NO DORMIR: El Mafiós

...5:45pm. Mercado de hechiceria, La Paz

L'Evelyn va fent compres en les parades de bruixeria i en Miquel seu a la vorera a pintar a una venedora. Ràpidament es torna l’atracció de tots els vianants del carrer i un bon grup de gent el rodeja embadalida.

Uns nens li xafardegen el que porta a l’estoig, altres venedores riuen i li van fent senyals a la “model” que no sap on mirar, però que no perd l’ocasió per demanar que li comprin algo. La gent que va de pas treu el nas entre els espectadors per veure que és allò tan interessant que tothom mira... i un home “que fa pudor” demana insistentment que ell també vol que li facin un retrat i que el pagarà.


El senyor pintor Canal li diu: “cuando acabe te pinto a ti”.
A la Eve se li posen ulls desorbitats al sentir aquelles paraules, quasi se’l menja...

...6:10pm. El mateix lloc

L’home “que fa pudor” no deixa d’insistir:
- “vamos, vamos, que yo tambien quiero que me pintes...”.
- “si si, primero acabo esta” – li diu en Miquel.
Pero l’home “que fa pudor” ja começa a ser també “l’home pesat” i reconeix que porta un parell de cerveses i que vol convidar-los a ells també...
- “Aish, Miquel, diguem-li un preu alt i ens el treiem de sobre”, li diu en català ben tancat l'Evelyn.
- “El retrato seran 80 bolivianos” – intenten pactar els pobres il·lusos.
- “ok, no hay problema, y les quiero invitar a cerveza!”


...6:25pm. No ens hem mogut encara...

En Miquel acaba l’aquarel·la de la venedora i “l’home pesat que fa pudor” se’ls hi enganxa com una lapa i insisteix en convidar a la parella a un bar per fer-li el retrat...

Però... el bar esta tancat!!

- Ui, pues nada. No tenemos mucho tiempo- diu en Miquel -y tenemos que ir buscar una chaqueta al sastre, lo dejamos para otro dia – bon intent, però no funciona...
- Conozco otro bar, les espero allí – contesta l’home, i es separen.

- Miquel, i si aprofitem per marxar?
- No passarà res, el pinto ràpid i marxem. –respon tranquil·lament el pintor.


...6:40pm. Bar de mala mort ple d’homes de mirades dubtoses que veuen sense massa control (es recomana seguir llegint amb aquesta música de fons, prem el botó dret del ratolí sobre l'nllaç i obre-ho com una nova pestanya o finestra)

La parella de catalans entra al bar i seu a la taula de “l’home pesat que fa pudor” que ja té un parell d’ampolles de cervesa sobre la taula.
- ¿que quieres para beber, mamita? – li pregunta a l’Evelyn.
- Nada, nada – li respon, amb la ment massa ocupada pensant com sortir d’allí.

Mentre el pintor Canal va fent la seva obra, la personalitat del “l’home pesat que fa pudor” va agafant cos i una certa tonalitat fosca. Parla i parla, es mou i es gira de costat, explica l’origen de les 9 cicatrius que li marquen la cara i cada vegada la conversa té menys sentit, acollona més i pudeix més a cervesa...

- mamita, tu no tengas miedo – li diu a la Evelyn –yo te protejo, soy de los Joguins. ¿tu has visto El Padrino? Pues eso, yo soy de la mafia de aquí. Soy de los más buscados por la policia. Estas cicatrices que ves, no han sido un accidente...

Ups, la cosa es posa lletja...


...6:50pm. El mateix bar y la mateixa gent

- No me digas estas cosas o nos vamos. – li respon la Evelyn amb un tò entre espantat i ferm.
- No te muevas tanto!! –li adverteix en Miquel
- Ja no puc més Miquel, et queda molt?
- Ja acabo.

Com a mesura de prevenció i donada la tensió que envoltava l’escena, l’Evelyn parla amb el cambrer que promet no treure ull de la nostra taula.

Al tornar a la taula, l’Evelyn es carrega de valor i reclama el deute:
- Por cierto, eran 80 bolivianos por el retrato.
- Te lo doy fuera, no quiero que esta gente vea que tengo dinero... ya me entiendes, mamita. –li diu agafant-li una mà.
- No, no, me pagas ahora y no me llames mamita.
- No te muevas tanto! Y dejala tranquil·la o me voy a tener que poner serio. – li escridassa en Miquel.

Fent una mica de teatre alcoholitzat li deixa uns bitllets sobre la taula que l'Evelyn es posa ràpidament a la butxaca.
“Serà .......,” – faltan 20 bolivianos – li diu ben seria.
No hi ha resposta, ni ara ni en les dues següents reclamacions. “Millor ho deixem córrer...” -pensa.

... 7:05pm. Mateix escenari

- ja està! ¿No quieres un poco de color? – diu l’artista.
- No, lo quiero así. Que nariz más grande tengo! Parece un cartel "se busca" – respòn el Mafiós amb un gest que sembla ser d’aprovació, seguit d’una simulació d’una baralla a cops de puny entre ell i el seu retrat. Tot un espectacle... serà esquizofrènia?

Com a totes les obres que en Miquel va fent al llarg del viatge, cal fer una foto del dibuix i del model, que decideix sortir acompanyat dels de la taula del costat. La sorpresa més gran i detonadora de la història és que el company es tapa la cara al disparar-se el flash... serà veritat que són els més buscats??


No ens quedarem per esbrinar-ho.

Correeeeeeem!!!

FI


Mai havíem corregut tant ni havíem estat tan àgils pels carrers de La Paz, però el sol fet de pensar que ens podria seguir, ens feia quasi volar!!!

Una vegada dins del hostel, ens mirem, agafem aire, riem de nerviosisme i de saber que estem bé i.... Pedritoooo!!! El nostre amic brasiler que viatja amb la seva moto estava allí!!!! Quina il·lusió!!!

Ara sí que podem fer un beure tranquils, davant una llar de foc a l’aire lliure i en bona companyia.

Una bona manera d’alliberar tensions i poder dir que ha estat un final feliç.

divendres, 17 de juliol de 2009

LA PAZ i el caos en un mateix lloc

Clica'm!!!

Després de 7 hores per carreteres bolivianes, entre bosses, mamites i nens dormint al corredor del bus, arribem de nit a la Capital del país. Entrem per la zona de “El Alto” que, obviament, és la zona alta de la ciutat, i un espectacle de llumetes apareix davant nostre.

La Paz és una ciutat construida en una vall molt estreta a 3660 metres d’alçada. Ha crescut tant que allà on mires hi ha cases i carrers que s’enfilen per les muntanyes amb una pendent considerable, plens de cotxes i amb un ambient bulliciós i carregat de soroll. Un autèntic caos...

Només arribar ja tenim les primeres sorpreses: la reserva no ens l’han fet i ens hem oblidat les tovalloles a Cochabamba!!!!! Per sort la primera es va resoldre sense gaires problemes i la segona va costar tot un matí de trucades a l’Hotel on ens vam allotjar. El guardia deia que no estaven, però una noia una mica més competent ens va confirmar que les tovalloles estaven al mateix lloc on les havíem deixat... Al final les he recuperat i no ens ha costat ni un cèntim!! vam contactar amb una empresa de transport de paquets que es va oblidar de cobrar!!! Són aquelles coses inexplicables però que tan s’agraeïxen.

La veritat és que la ciutat no té molt d’interès cultural ni arquitectònic i atabala bastant anar d’un lloc a l’altre, a més de ser força arriscat creuar un carrer.

La zona més atractiva és al voltant de l’Esglèsia San Francisco, on es concentren centenars botigues de tot tipus d’artesania i el Mercado de hechiceria on pots trobar des de fetus de llama que porten bona sort, amulets protectors, pocions màgiques, llibres de bruixeria... Un lloc ideal per deixar anar el consumisme contigut durant tant de temps. Visca les compreeeeeeees!!!!!

Hem dedicat 3 dies a aquesta feina tan trafegosa: un per fer la llista de coses que ens interessen, un altre per començar a preguntar preus i iniciar el regateig, i el tercer per comprar al millor postor (el truc és comprar tot el que puguis al mateix lloc i aconseguir millors ofertes). S’ha de dir que els bolivians són els pitjors comerciants del món... quina poca sang!!!

Per si fossin poques les emocions que vivim cada dia... a sobre ens les busquem!!

No us perdeu el proper post!!!!!

diumenge, 12 de juliol de 2009

COCHABAMBA en un pim-pam


A vegades encertes i a vegades no. Cochabamba no ha estat una inversió de temps gaire encertada. Pot ser completament prescindible si teniu intenció de viatjar per Bolivia.

Hem passat dues nits, aprofitant per descansar, comprar les mascarilles per la grip, per passejar, passar tota la tarda en un cafè de la plaça d’armes, pintar i ANAR AL TEATRE!!! Com que no teníem molta cosa a fer, vam comprar un parell d’entrades per anar a veure un espectacle de dança tradicional boliviana, que va resultar ser un festival de nens que ballaven davant d’un públic de papes i mames que s’ho miraven il·lusionats. La veritat és que ens ha agradat molt, els més petitons eren súper graciosos i es perdien tot el temps i, els grans, eren fantàstics. Quin vestuari!!!

Doncs això, ni una sola foto tenim d’aquesta ciutat...
Pim pam pum, Cochabamba ha fet fum.

divendres, 10 de juliol de 2009

La SUCRE actual o La Plata, l'antiga capital

Les fotos més dolces de Bolivia AQUí
Casetes blanques, carrerons empedrats, racons encantadors, una ciutat colonial de nivell i, sense cap dubte, la ciutat més bonica de Bolivia (1991 declarada Patrimoni Cultural per la UNESCO).

Als seus habitants no els hi agrada gens que La Paz els hi hagi près el títol de Capital de l’Estat, però encara mantenen el poder judicial, la cort suprema i altres competències. Molts d’ells defensen amb força que el cor de Bolivia batega en aquesta ciutat.

Seguim ben acompanyats de la Miriam i el Jaume, que bé!!! Són una parella molt maca i ens va molt bé poder compartir el dia a dia amb altre gent i amb ells ens entenem molt bé. Ole!!!

Un dels llocs que mai es pot deixar de visitar són els mercats i Sucre en té un de molt gran i pintoresc. És molt curiós veure com paradetes exactament iguals estan col·locades una al costat de l’altre. Què no saben el que és la competència? Jo no hi entenc molt d’estratègies comercials, però diria que aquesta distribució no ajuda gaire... però fotogràficament és molt divertit.

Bolívia és sorprenentment barat. Pots menjar perfectament per 1€!! Això sí, amb certs riscos. De fet, jo he estat un dia sencer amb vòmits... coses que passen... Per sort l’hotel on estàvem era força decent, malgrat les lluites per aconseguir aigua calenta (batalla mig perduda) i les baralles amb les “mamites” que es menjaven el nostre esmorzar.
M’explico:
Nosaltres teníem l’esmorzar pagat i aquest era fins les 10 del matí. Ens presentàvem a tres quarts de 10 ben desperts gràcies a la dutxa fresca i a la força, però les punyeteres mamites ens posàven una merdeta de mantega i mermelada, el cafè no valia res (ens vam comprar un nosaltres) i tenien la barra de dir-nos que no quedava llet. Va colar el primer dia, el segon vam protestar i analitzar els moviments de l’enemic i el tercer va estallar la batalla. Les llestes... s’ho menjaven elles!!!! Amb tan poca picardia que ho feien davant nostre i sense dissimular gens!!! Així estaven de “toneletes”!!! Elles menjaven abans que ho haguessin fet tots els clients i sense limit de quantitat. Seran bacones!!!!! Com ens vam posar al descobrir-les... quina ràbia fa que et prenguin per tonto...

En fi... seguim...

A més de gaudir de passejos agradables pels carrerons de la ciutat vam enriquir la nostra cultura i vam anar a visitar el Museo de Arte Indígena, on vam poder admirar les teles de la tribu Tarabuco (de colorins i amb motius que conserven una simetria) i Talq’s (de color vermell i negre, on domina un caos ordenat que fascina), un art que s’havia perdut i, gràcies a tallers de capacitació i a la feina que fan les organitzacions, noves generacions aprenen les tècniques dels seus avantpassats i creen veritables maravelles. Quan veus en primera persona la feina que porta la confecció de les teles, valores molt més aquelles maravelles tèxtils i entens els preus tan elevats. Ens en vam enamorar i vam decidir que no podíem marxar de Bolivia sense una tela d’aquelles... i amb moltes altres coseteeeeesss!!!!

Aquí el consumisme està permès :)

Però totes les boniques històries tenen un final. Sucre ha estat l’escenari de comiat amb la Miriam i en Jaume, amb qui hem compartit fantàtics moments... snif snif. Però sabem que ens retrobarem en un futur. Molts petons parella!!!

El final definitiu de l’estada a Sucre...es va fer esperar. Després de córrer (com sempre) en busca del bus per anar al proper destí, carregats amb les motxilles i amb un “ai” al cor per la velocitat del taxi: NO quedaven billets fins l’endemà!!!! Han començat les vacances d’hivern i a tots els bolivians els hi ha donat per moure’s... no queda més remei que passar una nit més a la dolça ciutat.

Sort que sabem d’un hostel a prop de l’estació que resulta ser una casa “Sisí emperatriu” barrejada amb “Alicia en el país de les maravelles”. Teníem xemeneia a l’habitació!!!!!! No us perdeu les fotos.

Salut i molta dolçor per tots

PD: en el moment de deixar el primer Hotel, la noia de recepció tenia posat un CD... eren Zezé di Camargo & Luciano!!!! Els vam descobrir a Brasil en una peli que ens va agradar molt i ens va fer plorar... “2 filhos de Francisco”. Ara ja tenim la BSO, je je

dimecres, 1 de juliol de 2009

Buscant plata a les mines de POTOSÍ

"Una nit de l’any 1545, un pastor quechua anomenat Diego Huallpa, es va perdre quan tornava a casa amb el seu ramat de “llamas” i va decidir acampar al peu del Cerro i fer una foguera per protegir-se del fred de la nit. Quan va despertar pel matí, entre les brases fumejants, brillaven fils de plata que s’havien fos amb la calor del foc. La muntanya era tan rica en plata que fins i tot abundava a flor de terra. No va passar gaire temps per a què la notícia s’estengués i arribés a oïdes dels conqueridors espanyols, que en van prendre possessió tan aviat com van poder i van establir-hi un poblat per explotar el que van anomenar Cerro Rico (Sumaq Orcko, en quechua)."

Aquesta és una de les llegendes del Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que va crèixer de forma exponencial amb les oportunitats de fer-se ric amb la mina. L’any 1625 comptava amb una població superior a la de Londres i París. La riquesa de la ciutat era tan gran que en l’obra “Don Quijote de la Manxa”, Miguel de Cervantes va acunyà l’expresió vale un Potosí, per dir que una cosa val una fortuna.

Mentre els espanyols vivíen envoltats de tot tipus de luxes (diuen que els carrers estaven pavimentats amb plata i que els cavalls portaven ferradures del preuat metall), milers d’indígenes esclavitzats eren obligats a treballar a les mines sota unes condicions infrahumanes i cada dia es registraven morts en l’interior dels seus túnels.

L’esplendor va caure quan les vetes de plata van començar a esgotar-se, i Potosí va entrar en un declivi del que mai s’ha recuperat. Actualment, la ciutat mostra restes de l’esplendor del passat, però la realitat és ben trista.

Quan Bolívia va aconseguir la independència, les mines eren competència del govern. Els treballadors comptaven amb allotjament, educació pels fills i els hi facilitaven les eines que necessitaven. Però... van fer protestes, reclamant el poder d’explotació de la mina, és a dir, quedar-se amb el que extreuen, organitzar-se ells mateixos i només pagar un petit impost (1%) al govern. Així va ser.

Els miners de Potosí s’organitzen en “cooperatives” (es registren i prou), però cadascú es compra les seves eines i la seva dinamita, treballa el que vol i quan vol, no hi ha cap enginyer que controli les explosions, no hi ha inspeccions, ni seguretat... el Cerro Rico és un Cerro Gruyere i una bomba de rellotgeria...

Com podíem imaginar que després de tants dies i en un altre país, ens retrobaíem amb en Jaume i la Miriam!!! Una parella d’aventurers que vam conèixer a San Pedro d’Atacama. Com s’agraeix la bona companyia i ser quatre per fer bones partides de la botifarra!!!!

Ens vam trobar a la Casa Nacional de Moneda (on feien les monedes), vam passar un fantàstic dia de diumenge en una fira i vam planejar la visita a les mines. Anem a fer de ratolinets mineros!!!

Després de vestir-nos amb un “glamurós” mono blau, ple de pols i terra, posar-nos unes fantàstiques botes de goma i un casc “ultra-protector”, vam anar a fer unes compres al mercat dels miners, allí on ells s’abasteixen del material per treballar. Podríem dir que és obligat comprar certes coses que vas regalant als miners que estan treballant, diuen que per alegrar-los una mica. Aquests presents són: cigarrets, fulles de coca, llipta (una substancia alcalina similar al lleixiu), alcohol de 96º i dinamita!!!! FLIPA!!!!!

L’entrada a les mines ja feia por. Un forat de poc més de metre i mig de diàmetre d’on baixava una escala de fusta cap a les profundes entranyes de la muntanya i esquitxada de sang de “llama” en una cerimònia de benedicció... en Jaume va fer un “visto i no visto”. La sensació de claustrofòvia i ofec per la falta de circulació de l’aire no el van emocionar gens i va decidir esperar-nos a fora. Ja només erem tres, el guia i l’acompanyant.

Com que era dilluns, la quantitat de miners treballant no era molta, ja que tots estaven de ressaca del cap de setmana. La quantitat de diners que guanyen a les mines no els hi dura gaire... Divendres a la nit comencen a beure l’infernal alcohol de 96º, fins caure borratxos. El cap de setmana alternen la ressaca amb la borratxera, dilluns encara no s’han recuperat del tot (només alguns van a treballar), dimarts s’incorporen alguns més i dimecres és el dia de màxima assitència de miners. El dijous alguns ja comencen la Festa 96º i es tanca el cicle. Una vida dominada per la foscor, pel silenci interrumput per les explosions puntuals, per la soledat, la falta d’aire pur i una obsessió per trobar “la gran veta” que els farà rics... però, com diu la gent de per aquí: “son muertos en vida”.

Un laberint de galeries, túnels i vies amb carretons que els miners empenyen sense gaire entusiasme, amb les galtes abultades per les boles de coca, que els ajuda a aguantar les dures condicions de feina, però els hi menja les dents. Tenen la pell tallada per la deshidratació i la pols, que els fa semblar molt més vells del que són.

Mirades perdudes ens observen sense gaire interès, simplement un cop de cap en senyal d’agraïment pels petits obsequis que els hi anem donant. Alguns d’ells són molt joves, però la vida minera ja els hi ha començat a buidar l’esperit. D’altres porten anys treballant a la mina, ho pots endevinar per la quantitat de dents que els hi falta o per les poques paraules que et diuen. Als pocs minuts de ser allí dins, la Miriam decideix tornar enrera. Ja només quedem el guia i els dos valents. Volem conèixer el Tio!!!

El Tio és el dimoni protector de les mines. Li posem un cigarret encès a la boca, li tirem fulles de coca per sobre i una mica d’alcohol de 96º a les mans, quina ofrena!!!!

En alguns llocs la falta d’aire net és sofocant, la calor és intensa i la pols et cala fins els pulmons. Però com a bons miners ens fem amb una pedra que té Zinc i Plata!! Ole!!! Ja podem sortir!!

Quina il·lusió tornar a veure la llum del sol i respirar amb els narius ben oberts... En Jaume i la Miriam ens reben amb un aplaudiment i una obació que fan que sortir sigui molt més reconfortant. Per sort, no hi hem de tornar demà i no hem sigut testimonis de cap explosió ni accident, però cada dia, hi ha molta gent que posa en joc la seva vida quan entra allí dins, i alguns ja no en surten mai més.

dimarts, 30 de juny de 2009

Tres dies al SALAR D'UYUNI, la porta d'entrada a Bolivia

Que fem? On anem? Agafem un bus cap al nord d’Argentina? I d’allí entrem a Bolivia? Mmmmmmh....

Després de fer números i de rumiar-ho amb el coixí i amb la Severine... i el JOSE!!!!! El Bombero de la Rioja que vam conèixer a Valdivia!!!!!! Sí sí, el món és així de petit...
Hem decidit... brrrrrrrrr (so de tambors) que fem el tour del Salar d’Uyuni!!!!

Dia 1:

Fotos del dia 1

Ben aviat ens presentem a l’oficina de l’agència, impacients per començar l’aventura pel Salar més gran del món.

La primera parada no es fa esperar i és la frontera de Bolivia. Un local en mig del no res, amb dos militars amb mascarilla i acompanyats d’un autobús que deu fer segles que no es mou, calculat a partir de lo enfonsades que té les rodes en la sorra.
Nota: Fa un fred considerable.

La propera parada és per esmorzar i començar a conèixer una mica més els components de l’”Equip Salar”. Som sis: els anglesos Tom i l’amic de cabells afro (us mentiria si us dic que recordo el nom), els alemanys, Simon i Irina, i els dos catalanets que ja coneixeu. El jefe de l’expedició ens proposa un canvi de vehicle, del 4x4 a una mena de camió-bus que ens sembla molt millor opció. Així que hi ha canvi de cotxe, de maletes i de guia: Macedonio Flores, toma nom!!!

A mesura que va avançant el dia el fred és més suau i les maravelles comencen a aparèixer. La primera: la Laguna blanca i la Laguna verde, les dues parcialment congelades i amb muntanyes d’apareça avellutada que creen una imatge de postal.

El Desert de Dalí, les Termes de Polques (30º dins de l’aigua, però vora els 5º a fora) i els geysers Sol de mañana, tot entre els 4000 i els 5000 metres sobre el nivell del mar. El mal d’alçada no és cap tonteria i, per poder gaudir sense problemes de tot el tour... COCA!!! Ens hem passat tots els dies mascant fulles de coca i deixant una bola entre la geniva i la galta. No patiu, ni enganxa ni col·loca, però va perfecte per disminuir la fatiga, la gana, l’efecte del fred i no patir mal d’alçada (mal de cap migranyós, nàusees, i malestar general). En Simon, pobret, ni coca ni res, estava blanc com la neu i es va trobar fatal tot el viatge... aish... en Miquel i jo semblavem traficants: “tens més coca? Sí? passa-me’n una mica que se m’ha acabat”.

El més fascinant del dia va ser la Laguna Colorada. Una maravella de llacuna de color salmonat, degut a la presència d’unes algues vermelles, que li dónen aquesta tonalitat a l’aigua i als flamencs que hi viuen i se n’alimenten. Una passada...

La nit la vam passar a un poblet polsós, sense electricitat ni dutxes, on els nens-grans van jugar a futbol amb els nens del poble i després ens van deleitar amb un concert de música tradicional boliviana amb una bona sopa calentona entre les mans, abans de passar una de les nits més fredes de la nostra vida... a -15ºC!!!! Sort que els sacs es poden unir, portàvem una manta robada de l’avió i en Miquel genera força calor... quin patiment...

Dia 2:


A les 6 del matí vam aixecar el vol. El dia va passar tranquil, recorrent kilòmetres i kilòmetres de desert, admirant les formes curioses de les roques que el vent ha anat esculpint amb el pas del temps, descobrint pobles fantasma en mig d’aquest terreny tan poc agraït per la vida humana i, al mateix temps, tan fascinant.

Quan faltava ben poc per amagar-se el sol, en Macedonio ens va dir pel walki: “lo que teneis a vuestra derecha es el Salar”. Aquella extensió blanca i immesa era el Salar més gran del món... però fins l’endemà no hi posaríem els peus.

Vam dormir en un “hotel” just davant del Salar. No estava gens malament, com a mínim ens vam poder dutxar amb aigua calenta a partir de les 18h i teníem llum fins les 21h. Tot un luxe que vam celebrar amb cerveseta, xocolata suïssa i partideta de cartes.

Dia 3:


El gran dia!!! Tots dins el camió-bus i preparats per entrar al Salar a les 7 del matí.
Tots teníem el nas enganxat a les finestres admirant el paissatge blanc, mooooolt blanc, que ens rodejava. Era sal!!!!!

La primera parada va ser un dels punts d’extracció de blocs de sal que després vènen i, sobretot, exporten a països estrangers. Com si tallessis un pastís de fa uns dies, perquè ho fas amb serra....

Però la gran quantitat de moviments de les plaques terrestres genera tensions a la gruixuda capa de sal que, com per art de màgia, es trenca en hexàgons quasi perfectes... Lloc ideal per lluïr-nos fent piruetes i fotos tontes. Tothom porta un nen a l’interior :)

Al bell mig del Salar s’eleva la Isla Pescadores poblada de càctus milenaris de fins a 12 metres d’alçada. Des del punt més alt es pot observar una panoràmica de 360º del Salar que et deixa amb la boca ben oberta.

Però en Macedonio (ji ji ji) ens reclama per mostrar-nos una nova obra d’art: forats d’uns 40 cm de diàmetre i de profunditat indescriptible, plens d’aigua congelada i de cristalls de sal que semblen pedres precioses. Mmmmmmh, ja els veig com bonics penjolls....

Un hotel fet de blocs de sal i una zona d’extracció de sal en pols són les darreres parades abans de passar a terra ferma i deixar enrera el Salar més gran del món, que ens ha deixat ben enlluernats.

El viatget arriba a la seva fi... poc abans d’arribar a la ciutat d’Uyuni, visitem un curiós cementiri de trens, mostra de l’esplendor d’un temps passat i de l’abandonament actual d’un país amb un gran potencial.

Esperem que gaudiu amb les fotografies!!

dilluns, 29 de juny de 2009

TíPICS I TòPICS DE XILE




La nostra estada en aquest país no ha estat molt llarga, així com tampoc ho pot ser el llistat de tips i tops, però hi ha certes cosetes que ens han calat fons. Aquí van:

          • és un país mooooolt allargat, amb més de 4000 km de longitud i 440km l’amplada màxima.
          • Es divideix en 15 regions denominades amb números romans de nort a sud, molt original... excepte la regió de la capital que és la Región Santiago de Chile. Però el 2007 es van crear dues regions noves i ara no saben com anomenar-les, si les han de tornar a renumerar per mantenir l’ordre, si posar noms o si utilitzar les lletres de l’abecedari grec...
          • Tenen una diversitat de climes brutal: deserts, zones d’alta muntanya, glaciars, costa, rius, llacs, volcans, geysers, estepa...
          • És un país força civilitzat dins de l’Amèrica del Sud i amb un nivell més baix d’analfabetisme, però n’hi ha.
          • És un país ric en recursos naturals i amb un elevat sector miner. A veure si resisteixen la temptació de caure en l’energia nuclear i aposten per les renovables...
          • Per calcular la conversió en euros...és un merder!! Tot val milers de pesos!!!
          • Tenen molt bon peix i marisc!! En Miquel s’ha tornat a posar les botes.
          • Un menjar típic i guarro és el “completo”, un hotdog amb guacamole. Està força bo.
          • els allotjaments baratos es diuen "Residencias"
          • Tot i que són força agradables, tenen una forma de parlar que desespera. No vocabulitzen gens, no se’ls entén i el tò és com... arrogant? És l’accent que, de moment, menys ens ha agradat.
          • Molt sovint posen l’expressió “pó” al final de totes les frases, com a “coletilla”.
          • Diuen que aquí la policia no és corrupte, però els polis de les fronteres... bé, ja coneixeu les nostres aventures i desventures amb aquests individus...”cazurros”.
          • Són molt creients, catòlics o evangelistes. No farem comentaris.
          • Si el voleu visitar, pugeu el pressupost, però prepareu-vos per veure paissatges espectaculars.

          diumenge, 28 de juny de 2009

          SAN PEDRO DE ATACAMA, el desert més sec del món


          Un espectacle, CLICA JAAAAA!!!

          Feia 8 mesos que no plovia a Santiago de Xile i, just ara que hi som nosaltres... arriba un temporal de pluja i neu a les muntanyes. Conseqüències: dies grisos, carreteres tallades i canvi de plans.

          La nostra idea era tornar a Argentina, anar a Mendoza (regió de vins i bon raïm) i seguir la ruta cap al nord del país per veure la zona de Salta, Jujui, etc. Però la neu ha bloquejat el pas de muntanyes i hem decidit anar al nord de Xile. Anem a Sant Pedro d’Atacama!!!

          Després d’una llarga nit al bus, despertem i obrim la cortineta de la finestra... quina passada!!! El desert d’Atacama, un cel blau intens que contrasta amb una terra vermellosa que omple tot el paissatge, fins allà on arriba la nostra mirada.

          El poble de San Pedro d’Atacama no s’assembla a res del que hem vist fins ara. Totes les construccions són d’adobe, una barreja de fang, palla i excrements pintades, o no, amb cal. És força turístic, amb molts cafès, bars i agències que t’ofereixen milers de tours. Però no li fan perdre encant. Està a 2440 metres d’alçada i hi ha una diferència tèrmica entre el dia i la nit brutal. D’anar amb tirants durant el dia, passes a dur tota la roba que tens durant la nit, i et congeles!!

          Acabem allotjats en un hostel que, al principi, sembla força decent, però acaba sent un malsón. Té una cuina molt petita, que només pots fer servir quan no la necessites, és a dir, tancada a l’hora d’esmorzar, dinar i sopar (perquè l’utilitzen els treballadors del hostel!!!) i a l’habitació no hi ha endolls... Et tanquen l’internet a les set del vespre, quan no pots fer res perquè ja és fosc i fora fa un fred que no convida a sortir. No pots veure la tele perquè sempre hi ha la chilenita veient xorrades, no et deixa canviar de canal ni repenjar-te a l’únic sofà de dues places que hi ha. No hi ha un espai on puguis estar amb el teu ordinador i si parles a la mini sala d’entrada, on està recepció, PC’s, la tele, el sofà, la cuina i el mostrador dels tours (total: 15m2!!!!) et fan baixar la veu!!!!!!!!! No hi ha calefacció i tot està obert com si estiguessis al carib, quan la realitat és que per la nit arribes a -5ºC!! Cada dia hi ha alguna baralla o conflicte.... Aish, deixo de parlar de l’horrible hostel o no us explicarem res més... Per cert, es diu Corvatsch, NO HI ANEU.

          El desert d’Atacama té infinitat de coses a fer, però els tours que ofereixen són caríssims i llogar un cotxe per nosaltres sols és una fortuna. Cal aconseguir gent amb qui compartir-lo. Així que ens convertim en “cazaturistes” de “buena onda” amb qui fer les excursions. No va ser tan difícil.

          Vam llogar un 4x4 petitet (m’atreviria a dir que 2x2...) a Calama, a dues hores del poble, perquè era molt més barat. Aquella mateixa tarda vam fer la primera parada: el Valle Arcoiris, una zona de roques de múltiples colors, d’aquí el seu nom.

          El dia següent, vam aconseguir tres companyes d’aventura. Mare, filla i tieta, a quina més boja de les tres... la tieta soltera super-fiestera, la mare separada enamorada del seu gos (deien que parlava i no feia més “imitar-lo”, les dues germanes eren les úniques que reien) i la nena, a l’inici de la pavera adolescent, però més sensata. Tres chilenes i dos catalans a les 4 del matí rumb als Gueysers del Tatio. Dues hores de cotxe, pujant sense parar fins els 4320 metres d’alçada i amb una temperatura que va arribar als -17ºC (increïble!!!) per veure un espectacle matiner impresionant. Violents fluxes de vapor d’aigua que s’eleven fins els 10 metres d’alçada a una temperatura de 85ºC, fumaroles que fan olor a ous pudrits i formacions de sals esculpides lentament i cobertes d’algues de colors que resisteixen aquestes condicions tan extremes. Per completar el quadre, hi ha una piscina natural d’aigües termals on només els més atrevits gosen banyar-se, metre fora encara es manté la fresqueta temperatura de -8ºC. Endevineu qui hi havia dins l’aigua?? Jeje. Us assegurem, que es podia aguantar :)

          A “toc de pito”, els ramats de turistes van marxant i nosaltres aprofitem el privilegi de tenir cotxe propi. Això no té preu...

          De camí a les Termes de Puritama, oficialment de pagament, trobem un desviament que ens porta a la Quebrada de Guatin, un canó rocós rodejat de cactus milenaris, per on també baixen aigües calentes i sense gastar ni un pesso. Uuuuuueeeeeee!!

          Una de les activitats més típiques és contemplar la posta de sol des de la Gran Duna del Valle de la Luna, així que no podem perdre molt de temps.

          Fa 22 milions d’anys la zona coneguda com a Valle de la Luna, estava coberta per un antic salar. Aquest va desaparèixer, es van produir moviments i plegaments de l’escorça terrestre, activitat volcànica i una erosió per part del vent i altres agents atmosfèrics que van tallar formes escultòriques a les roques, moldejant un paissatge únic, sense vida ni aigua... Realment sembla un altre planeta...


          Aquell mateix vespre se’ns va presentar la Severine, una noia francesa que viu als Pirineus. Quina sort que hem tingut!! Serà la nostra companya per la propera excursió: el Salar de Tara.

          Tot i que ens marquem un lloc en el mapa, tota la ruta fins arribar al destí marcat és sorprenent. Guanacos, vicuñas, llamas, ocells com la tagua cornuda, la guallata andina o el caití, llacunes congelades on poder fer el ballarí, muntanyes que sembla que puguis acaronar o roques punxegudes que s’eleven cap a un cel blau intens, i vent, molt de vent...

          El Salar de Tara en sí crec que no hi vam arribar. Vam veure formacions de roques impresionants, salars, ramats de llames i, fins i tot, una guineu!!!! Però aquí el cotxet va deixar clar que era un 2x2. El camí anava pel mig de la sorra no gaire compactada i entre les dunes... ai ai ai... no les teníem totes. El cotxe no tenia prou potència per les pujades i les rodes s’enfonsaven, els camins desapareixien i les marques de rodes d’altres cotxes no eren molt de fiar... ens quedaria prou gasolina? Acabarem empenyent? Sort que en Miquel ha vist per la tele el “Rali París-Dakar” i... que carai!! Estàvem acollonits!!!!! El truc és agafar velocitat en pla, rodes dins de les marques d’altres cotxes i pujar a tota llet la duna en segona. El més important de tot: anar fent saltironets amb el cul i parlar amb el cotxe dient-li totes les paraules mimoses que se t’acudeixen i acabar fent un crit quan t’apropes a la cresta de la duna.... FUNCIONA!!!

          Hi ha coses que més val no repetir... però ara que hi pensem... ens agafa el riure tonto.

          Fins aviat!!!

          dilluns, 15 de juny de 2009

          SANTIAGO DE XILE, la capital de cel blanc



          Després d’un bon viatget nocturn amb bus, arribem a la Capital de Xile, Santiago, on ens espera l’Anna i la seva família, l’Alejandro i el petit Tomàs.

          Des del taxi ja veiem que es tracta d’una ciutat immensa, però amb edificis interessants, gent moderna i metro!!

          La casa de l’Anna està a un barri residencial dels afores, en una caseta dins del que ells anomenen “condominio”. No ens extranya gens la decisió de l’Anna de viure aquí :) Una preciosa casa amb jardí, rodejada de tranquil·litat, segura, amb dona de fer feines i jardiner. Quins luxes, eh? La gent amb titulació està molt ben reconeguda perquè hi ha molta feina a fer i poca gent qualificada per dur-la a terme. En canvi, la gent de feines més humils, tenen sous unes vuit vegades inferior.

          Tot i que Santiago no és una de les ciutats més contaminants del món, us asseguro que les muntanyes de 6000 metres que la rodegen són impossibles de distingir. El dia pot ser tan assolellat com vulguis, però de cel blau... res de res. No hi ha ni una fina brisa que renovi l’aire de tant en tant. És per això que hi ha restriccions en la circulació de vehicles (els vells) segons la matrícula. Un dia uns, un altre dia els altres, sinó multa al canto!! El dia que cauen quatre gotes és el millor moment per pujar als cerros per veure una bona panoràmica de la ciutat, qualsevol altre dia pots contemplar el “fantàstic “ núvol marronós de contaminació, quin horror!!

          Passejar pel barri Bellavista, de boniques cases de colors, visitar la casa de Pablo Neruda, La Chascona, anar a la Plaza de Armas, el Palacio de la Moneda, els carrers comercials... fins hi tot hem anat a un gran centre comercial a fer un intent de comprar unes botes a en Miquel perquè les seves se li estan desintegrant. No ens podem queixar d’estrés, jeje.

          A més, hem tingut cotxe el cap de setmana!!! L’Alejandro ens va deixar el seu per poder anar a dos poblets de la costa: Valparaíso, amb un preciós centre històric de boniques cases colonials de colors vius, i Viña del Mar, on vam provar sort en un casino... i vam perdre 9 lucas (uns 11 euros!!). Una vegada i mai més... això no és per nosaltres...

          El diumenge el vam invertir en una idea una mica descabellada. El "Senyor Arquitecte Miquel" va trobar una casa de diseny, ecològica i de molt baix pressupost, en una revista. L’objectiu del dia va ser trobar-la. Només sabíem com era la casa, el barri on estava i que hi havia arbres al voltant. Sí sí, podeu riure el que volgueu, però... la vam trobar!!!! Va resultar que la casa estava en una zona residencial ecologista amb un guarda que ens va donar el telèfon del propietari de la casa i obtenir permís per entrar. La mala notícia és que no hi havia ningú, la bona és que ens va deixar entrar igualment i ens va explicar com arribar-hi a través de la casa del veí. A més, li va dir a en Miquel que el truqués per donar-li la seva opinió del projecte... increïble, però cert.

          Som un parell d’afortunats sense fortuna en els casinos, sinó rics en oportunitats i en bones companyies. La veritable sort és la de trobar-nos amb gent com l’Anna i la seva família, que ens ha acollit a casa seva i ens ha fet sentir tan còmodes. No saps mai com pots agrair tanta amabilitat. Anna, te’n debem una!!