dimarts, 17 de febrer del 2009

RECIFE amb el Rei de la Samba

Et presentem al Rei de la Samba
Vols conèixer més sobre Recife? CLICA!!

La capital de l’estat de Pernambuco és la més antiga de Brasil, amb quasi 3 milions de persones i atravessada per grans rius (Capibaribe, Beberibe i Jordão) i alguns diuen que és la Venècia brasilera. Bé, potser un pèl exagerat. Va ser ocupada per holandesos que van portar molts progressos a la ciutat, però finalment va passar a l’imperi portugués.

Recife no és un destí turístic gaire popular i malgrat sigui una ciutat moderna, hi ha coses que sobten quan ho compares amb la dinàmica europea. M’explico.

La gent es desplaça amb cotxe a tot arreu!!!Sigui quina sigui la distància, agafen el cotxe sempre de vidres negres (mai saps qui hi ha a dins) i amb l’aire acondicionat a tota llet!!!! La veritat, és que la calor, les voreres estretes, plenes de forats i d’arbres que t’impedeixen passar, fan que anar a peu sigui força complicat.

Els grans edificis de 25-30 plantes (sí, sí) són completament exteriors, no es toquen entre ells, rodejats de plantetes, amb pàrquing, pisos de mides considerables i tots amb aires acondicionats, un vigilant i una tanca que ho engàbia tot. Per una banda és envejable l’espai del que disposen, però per una altra et dóna una visió de la inseguretat que hi ha a les grans ciutats. Ocells dins de gàbies d’or...

Els contrastos són inceïbles. Pots trobar un gran edifici i al costat una favela del més pobre.

Una cosa sí que comprateixen rics i pobres: l’amor per la música. Aquesta gent neix amb el ritme al cos, la samba als peus i un instrument sota el braç. En Guillherme, alias Rei de la Samba, el nostre amfitrió, guia i amic inseparable, n’és un bon exemple.

Només arribar a Recife (aquest cop només van ser unes 11 horetes amb bus) vam començar a respirar aromes de carnaval i a olorar-nos que seria una estança de tots colors. Dinar de retrobament, ens instal·lem a casa en Guillherme (tot en obres!!!), passeig amb una barqueta pels rius, concert de Samba de Luxo (el grup d’en Guigui) i una gran festa de disfresses a la nit. Al abordaje!!!!

dijous, 12 de febrer del 2009

SALVADOR DE BAHIA

cal que digui el que cal fer? clica!!


Quasi 30 hores de bus!!!!!!!! Els billets d’avió tenen uns preus desorbitats i no ens ha quedat més remei...

Evitarem les ciutats grans, vam dir abans de marxar. Però algunes no ens les pode saltar. Així que aquí estem!!

Salvador de Bahía és la quarta ciutat més important de Brasil, amb una població de quasi 2 milions bahaians, blancs i sobretot negres. La religió i la música formen part de la vida quotidiana, tant com el menjar o el dormir.

El centre històric, el Pelourinho, recorda una mica a la Habana de Cuba, però de carrers empinats. En l’actualitat és considerat per la UNESCO com el conjunt arquitectònic colonial dels s. XVII i XVIII més important de tota Amèrica. Queda justificada la nostra parada J

El nostre allotjament es troba a Barra, a la platja. El centre pot resulta molt atractiu, però no hem d’oblidar que també és centre de delinqüència i prostitució. A Barra estem millor i en un Hostel on hem conegut gent molt agradable i de tots els llocs del món.

Coses que té el destí!! Ens hem retrobat amb una parella de xilens, en Mario i la Carolina!! Ens allotjavem al mateix lloc a Rio, jeje, i tenen una proposta que no ens hi podem negar: anem a Praia do Forte i al centre TAMAR!!!!!!!!!!!!!

El Projecte Tamar va nèixer el 1980 davant la necessitat de protegir les tortugues marines, incloses dins de la llista d’espècies amenaçades. A la costa de Brasil es tenen registre de 5 de les 7 espècies de tortugues marines que existeixen i vam tenir la sort de conèixer-les una mica millor i de presenciar el naixement d’unes quantes!!!

En Miquel i jo ja ens veiem mànigues amunt ajudant a aquelles petites criatures a sortir del niu. Que boniques!!!

A més de tortugues, al centre tenen una gran diversitat de fauna marina: diferents espècies de peixos, meros de més de 2 metres!! morenes verdes, estrelles de mar, eriçons, taurons i rajades (que s’apropaven juganeres per què les acariciessis!!).

Un dia fantàstic.

Esperem que gaudiu amb les fotos
Fotos de TAMAR





diumenge, 8 de febrer del 2009

RIO DE JANEIRO

clica la imatge i veuras més fotos

L’1 gener de 1502, uns exploradors portuguesos dirigits per Américo Vespucio, van arribar al que van creure la “boca d’un riu” i així la van anomenar: Rio de Janeiro (Riu de Gener). En realitat era una gran bahía de 380 km2 coneguda pels indígenes com Guanabara (“Braç de Mar”).

D’aquella primera imatge poca cosa en queda, ara és una ciutat immensa, construida entre monticles de granit que sobresurten entre grans edificis i, alguns d’ells, plens de favelas.

Quin canvi!!! Quin contrast amb el que hem vist fins ara!! Més de 10 milions de persones per una ciutat pensada per una tercera part de la gent que hi viu... i el 70% és pobre...

La primera nit l’hem passat a Urca, un barri residencial força tranquil. Vam estar buscant una casa on es va allotjar en Miquel l’altre vegada que va venir, però... ja no existeix!! Cansats i desorientats decidim passar la nit al primer lloc on trobem. Demà serà un altre dia...
El trasllat és a Copacavana, us sona? Una de les platges més conegudes del món. El Hostel és un caos, ple de guiris (bé, nosaltres també ho som...) amb ganes de molta festa i l’habitació no és cap maravella, no tenim ni finestra!!
Rio de Janeiro és una ciutat enooooorme, la millor opció és anar a la platja i passejar una mica o bé resguardar-te del gran xàfec tropical que caurà en...3...2...1... pluja!!!! Així que acabem el dia jugant al domino amb uns cariocas molt simpàtics en un bar.

El dia següent el dediquem a una sessió més cultural (pá que no se diga...) i visitem el centre, el Museu d’Art Modern per veure una exposició molt bona d’en Vik Muniz i fem un passeig amb tranvía que puja al barri de Santa Teresa, ple de mansions del s. XVIII mig ruinoses.

Una de les visites obligades a Rio és el Cristo Redentor al cim del Corcovado. Allò és una de les 7 maravelles del món??? Us assegurem que les vistes (si hi ha bona visibilitat) són impresionants, però l’escultura per si sola... de totes maneres la visita va valdre molt la pena. Vam conèixer en Fernando i la Carmen, un matrimoni peruà maquíssim!!!

Me gusta el fútbol,
Los domingos por la tarde a la mañá, eh!
Con su aficiones
Me gusta el fútbol
Con los gritos y los goles
se desatan las pasiones
Me gusta el fútbooool

Doncs com diu la cançó... cap al Maracaná!!! El camp de futbol més gran del món!!! Amb els nostres amics peruans, anem al dervi Vasco da Gama-Fluminense.
Quina afició més passional!! No van parar de cantar, tocar tambors i insultar en tot el partit. Tot va estar mooolt tranquil, malgrat que erem més de 40.000 persones al camp (hi caben més del doble!!) i eren dos equips rivals.

La veritat és que el perill es respira per Rio. La gran pobresa que existeix, la corrupció, la marginació i les desigualtats fan que et sentis insegur i no s’estan per històries, la violència i la intimidació amb armes són les seves eines. Només cal veure que a cada cantonada de la ciutat hi ha mínim un policia amb ermilla anti-bales i armat fins les dents... per alguna cosa serà...

dimecres, 4 de febrer del 2009

PARATY, el poble de les 3 P’s

Clica la imatge per veure totes les fotos

Paratí és un petit poble de l’estat de Rio de Janeiro, declarat monument nacional per la UNESCO l’any 1966.

Té un bonic casc antic de casetes blanques amb els contorns de portes i finestres de colors, a l’estil Còrdova. Va viure el seu gran moment de fama i riquesa durant el segle XVIII, sobretot degut a que era el port de conexió entre les mines d’or i diamants de l’estat veí Minas Gerais amb Rio i Portugal. Però amb la construcció de noves carreteres de conexió va perdre importància i va quedar com aturada en el temps... intacte el seu encant.

Aquest aire és el que es respira a la casa colonial on ens allotgem, en un dels carrers principals del centre històric.

A més de la bellesa del poble, la cachaça (aiguardent de canya) i la mar “sopa caldosa amb trocets” (definida així pel Miquel) ens quedem amb la definició del poble de les tres P’s: Palmera, Piripi i Pirat(a). Ens expliquem...

L’Home Palmera (tenim imatge del personatge citat) dormint la mona en un bareto de platja.
El Piripi, un alemany de certa edat que va caure d’una cadira descollonant-se i sense poder-se incorporar. Van caldre el col·lega i el cambrer per tornar-lo al seu lloc.

I finalment, l’aparició fantasmagòrica d’en Jack Sparrow!!! No és broma. Un tiarrot vestit de pirata amb rastes passejant-se pel mig del carrer (nenes, feia goig, al menys a distància...) amb tota la calma d’un bon pirat(a). Quan hi penso no puc parar de riure...
Esperem que gaudiu de les fotos
Un petó beijas flors

dimarts, 3 de febrer del 2009

ILHABELA (2) Una aventura per la selva...

Clica la imatge per veure les fotos de les Cachoeiras

Per fi el sol!! Ens posem les xiruques i preparem uns entrepans. Avui anem a les Cachoeiras do lago (unes cascades al sud de l’illa).

Després d’unes dues hores, entre anar a buscar l’önibus (bus en brasileiro, anem fent cultura) i anar fins el principi del camí, comencem l’excursió de més d’una hora pel mig de la selva (amb caminet). Però uns amables pescadors s’ofereixen a portar-nos un trocet en cotxe. Som-hi doncs!! 20 minuts que ens estalviem!! Amb la calor que fa...

Puja, baixa, vigila amb el fang, ai! Que rellisco!! Ja hi som!

Suats i plens de fang arribem al "restaurant" que també s’encarrega de gestionar el parc natural. És una família al complet!

Recuperem forces i els bitxos de la selva també. Ens ataquen!! Que cabrons!! Uns petits insectes negres oloren sang fresca... la nostra!!

El que sembla l’encarregat del lloc ens acompanya a les cachoeiras i pel camí ens va oferint un caipirinya... ai ai ai...

Quina passada!! Ens tirem per un "tobogan" i ens fem uns massatge amb la súper-força d’una de les caigudes d’aigua, amb alguna glopada d’aigua i un parell de rascades amb les pedres... quina corrent!! Sort que aquest home ens ha acompanyat, sinó jo no m’hi fico...

Oooohhh... ara un altre caipirinya (dos pel personatge tapioca que acaba ben tort), cerveseta, brindis i un recital amb guitarra de cançons brasileires.

Tot i que estem molt a gust, toca marxar que es fa fosc.

Però nit ens atrapa... dos intrèpids inconscients en mig de la selva, de nit, amb un frontal i plovent... la cosa no podia acabar d’una altra manera... què voleu? Som en Miquel i la Eve!! La velocitat a la que anem és sorprenent, ja no importa el fang, les relliscades ni les cuques de llum que ens persegueixen i volen copular amb les meves orelles... hem d’arribar abans que caigui el gran aigüat que enuncien els llamps i trons.

Per fi!!! Retornem a la civilització i... no hi ha bus fins d’aquí a dues hores i mitja!! O bé 4km més de camí on hi ha un lloc amb més freqüència de busos. Ja no ens bé d’aquí, seguim!

La pluja no para i les cames comencen a fer figa... parem un camionet mig destartalat que ens apropa un bon troç, això sí, pujats al remolc...

jejeje, imagineu en quin estat vam arribar: plens de fang, molls (tranquils papes que portavem els impermeables), cansats i plens de picades.

Aquí acaba la nostra primera aventura.
Però n’hi haurà més...

dilluns, 2 de febrer del 2009

ILHABELA

Clica la imatge per veure més fotos


L’aventura ha començat!!! Ja estem a Brasil!!!

Quina rebuda!! Calor de ple estiu i una bona tempesta tropical.

Posem rumb al nostre primer destí: Ilhabela.

Res millor després de l’estrés dels darrers dies, les festes de comiat, els contratemps d’últim moment (el portàtil se’ns ha espatllat a les 3 de la matinada de la nit abans de marxar, quasi no estem a temps de fer-nos l’assegurança de viatge perquè havien tancat 30 segons abans que piquéssim a la porta, ens dónen problemes amb els mòbils, la Eve no té veu des de fa 5 dies...), doncs això, ara toca relaxar-se.

Ilhabela és una illa força turística i de bon nivell, a prop de Sao Paulo. Ens allotgem en un petit apartament en mig d’exuberant vegetació tropical, tenim piscina i unes veïnes argentines que... bé, valoreu vosaltres mateixos a les fotos (en Miquel té la seva pròpia opinió).

De moment només plou i plou, així que poques coses podem fer. No ens extranya que tinguin tantes plantes i flors per tot arreu.

Sabeu aquelles plantes tan maques que us venen a les floristeries i que no saps perquè però s’acaben morint? Doncs aquí són de mida XL i estan per tots els carrers!!
Quines casetes! Quins jardins!