La màgia de EL BOLSÓN

Embolsonitza't!!!

Uuuuaaaaaauuuuuuu.... què escriure del poble que ha sigut casa nostre durant quasi un mes....

El Bolsón és un poblet de la Patagònia envoltat de muntanyes, rius i boscos de coníferes, que en aquesta època presenten una gran diversitat de colors càlids. Tot i que fa molt de temps era habitat per mapuches i tehuelches, actualment és un poble hippie d’artesans provinents de tot arreu, declarada “ciutat no nuclear” i “municipi ecològic”. Malgrat les bones intencions d’alguns dels seus habitants, té grans problemes relacionats amb la planificació urbanítica, falta de serveis bàsics davant el creixement demogràfic descontrolat, contaminació dels cursos d’aigua i eutrofització del Lago Puelo (excés de nutrients), continua ampliació de zones turístiques, inexistent canalització de les aigües quan hi ha fortes pluges (ho hem patit força), etc. Ja veieu, molta feina a fer... però com a tota la Argentina hi ha un ajuntament venut al millor postor i sord a les demandes dels habitants més compromesos amb les bones propostes.

Aquí vam arrivar i la seva màgia, l’artesania, les pluges, la cervesa artesana, les melmelades i, sobretot, la gent, ens van atrapar durant quasi un mes.

Durant la primera setmana vam fer el que fan els viatgers normals. Vam visitar el poblet, la fira d’artesania i vam fer excursions pels voltants.

La Evelyn va arribar una mica engripada, així que en Miquel va fer la primera expedició ciclista sol, però va tornar una mica... lesionat. Va caure i xocar contra un arbre caigut al mig del camí, li va mossegar un gos, va travessar el “Rio Azul” (o més ben dit “riu congelat”) descalç i amb la bici a l’esquena i va oblidar els guants i el gorro a l’altra banda... això sí, va arribar a temps per veure el barça-madrid. El que és capaç d’aguantar pel futbol... aish. Però va valdre la pena. Un 2-6 s’ho mereix!!!

La segona sortida amb bici va ser “missió: recuperem els guants i el gorro”, però dos dies després degut a les pluges. Evidentment, el riu havia crescut i ara les truites de riu passaran menys fred... Que hi farem.

Una de les arts més cultivades en aquest municipi és l’escultura en fusta. Fa uns 15 anys es va cremar un bosc i es van organitzar unes jornades per transformar el desastre en un bosc d’escultures. Artesans de tot arreu han repetit l’experiència diverses vegades i el resultat és “El bosque tallado”. Uns dies més tard, la casualitat ens va permetre conèixer l’escultor de les obres que més ens van agradar, Hugo F. Vázquez.

Quan estavem a punt de fer maletes per continuar la nostra ruta, una proposta inesperada ens va fer canviar de plans... teníem la nostra primera feina!!!! De 18 a 00h, fer de recepcionistes al hostel i endreçar la cuina abans de tancar, a canvi de casa gratis. A la pràctica va ser: en Miquel jugant al Civi (com sempre), l’Evelyn fent macramé, actualitzant el blog i, sense gaire estrés, atenent als clients. Ens vam embolsonar :)

Tot va canviar. No calia pensar on anar al dia següent, ni buscar hostel, ni demanar horaris de bus, ni dormir amb gent diferent cada dia, ni gastar!!

El millor de tot va ser que vam poder fer amistats. La nostra petita família del hostel amb la Maru i en Nico; els nostres amics de la fira, els encantadors Feli i Poli amb les millors melmelades del món mundial; en Martino, el músic austríac que ja vam conèixer a Formentera amb el seu Hang (el món és un mocador); els catalans Òscar i Irene, amb qui vam anar a passar la nit al “Cajón del Azul”, un refugi molt rústic i aïllat, riu amunt; i tots els viatgers que van anar passant pel hostel: el jueu moldavo, el brasiler Pedro (que porta més de 10000km sobre la moto), l’argentí Cristian (amb mil i una aventures a les espatlles, certes o no, però divertides), el francés que recòrrer la Patagonia a peu, l’estimada Kate, l’australiana d’Ushuaia!!! aprenent espanyol, etc.

Però el viatge havia de continuar, ja portàvem molt de temps aturats i l’hivern cada vegada estava més a prop.

Decidit: divendres marxem.

Però la màgia del Bolsón va començar a actuar... primer en Poli i la Feli ens van convidar a dinar a casa seva, a la chacra (granja) on fan les melmelades que ens van unir. No ens hi podíem negar, ni volíem. Bé, doncs marxem dissabte...

Des del moment que vam fer pública la decisió va començar a ploure. Va ploure i ploure i ploure i no parava. Així que el fantàstic dinar va ser una mica passat per aigua, però a l’hora de marxar... vols dir que podrem?

Els camins eren rius, els rius eren llacs, els ponts estaven tallats, esllevissades de fang bloquejaven totes les rutes, troncs al mig del pas i, per si fos poca cosa, la neu. Quin panorama!!!

Marxar de casa dels nostres amics ja va ser tota una aventura. El remis (taxi) tenia el semi-eix a punt de trencar-se (no sabem que és, però feia sorollets...), un arbre travessat al mig del camí...

Tres dies van passar fins que vam poder marxar. Una coreana i un canadenc ens van portar fins Bariloche, perquè els busos no hi havia manera de què sortissin.

Per fi!!!! Seguim en ruta, però no oblidarem el nostre particular “Triangle de les Bermudes patagònic”: la Vall del Bolsón.

ESQUEL I TREVELYN

Clica al tren que se'n va!! "Chuuu-chuuuu"

Després d’una parada tècnica al poble de Perito Moreno, el poble més avorrit que hem vist mai i a sobre car, i del frustrat intent de visitar La Cueva de las Manos (un altre abús econòmic...60€ per passar-te 8 hores en un cotxe i només poder estar 1,5h al parc... que carai!! A Atapuerca en tenim de més maques i més antigues de pintures rupestres...). Res, que no es pot encertar sempre... Marxem d’aquííííííí!!!

Sort de la cambrera de l’únic lloc que valia la pena, el bar Iturrioz, i de la seva filla. Ens han fet l’estada més amena.

Fugim d’aquí per la mítica “Ruta 40”, paral·lela a la serralada del Andes i en mig del no res... la major part de la carretera no està asfaltada i recòrre-la requereix de molta paciència. Així que... piano piano.

Arribem a Esquel a les 3 de la matinada. El nostre plan és dormir a l’estació fins que es faci de dia i buscar allotjament. Però no ens hi deixen quedar... i allí estem plantats com estaquirots davant la porta de l’estació sense saber si hem d’anar cap a la dreta o a l’esquerra... però un cotxe s’apropa a 2 km/h i finalment s’atura davant nostre. “¿Quieren algo chicos?”. Estem de sort!!! Aquell amable home ens porta fins al “Hogar del Mochilero”, d’on surt el propietari més adormit que despert i anem a fer nones :)

El poble d’Esquel és tranquil i molt acollidor, on s’hi poden fer moltes excursions interessants, però en temporada alta... ara poqueta cosa. Tot i així no vam parar de more’ns, de conèixer gent i d’actualitzar el bloc que ara teniu a la vista.

Prop d’Esquel es troba el poblet històric de Trevelyn, on encara avui es conserven les tradicions i l’ambient de la comunitat galesa pionera en aquestes terres.. Després d’una petita discusió matrimonial va ser genial poder reconciliar-nos prenent un carregadíssim “tè gal·lès”. Aquest berenar que s’acostuma a prendre cap a les cinc de la tarda consta d’innumerables plats de pastissets i coques, acompanyats d’una tetera enorme, la feina que hi ha per acabar-se-la... quin plaer!!

La segona eventura té forma de vell “expreso del oeste”, és a dir, de viatge amb un tren a vapor que porta el nom de “La TROCHITA”. És una excursioneta de 3 hores fins a un poblat Mapuche (tribu originària de la Patagònia) on es pot gaudir d’unes vistes excel.lents, del caliu dels bancs de fusta, el xiulet insistent de la locomotora i tot a bon ritme!! 40 o 50 km/h. El poblat en qüestió consta tantsols de 4 barraques sense interés, però és un bon moment per passejar-se pels raconets encantadors del tren i vistar el petit museu de la cultura “Mapuche”... que sempre va bé aprendre 4 cosetes... no?

El plat fort d’Ezquel és, sens dubte, la visita al Parque Nacional de los Alerces, on es poden observar uns fabulosos exemplars d’Alerce o lahuán (Fitzroya cupressoides) d’uns 4.000 anys d’antiguitat, 75 metres d’alçada i 3,5 de diametre... uns senyors arbres!!! Però todo nuestro gozo en un pozo perquè era impossible arribar on es troben els exemplars més interessants!!! La temporada de turisme ha passat i amb ella els viatges amb vaixell que t’hi acosten... Una pena! A veure si a Chile tenim més sort!

Tot i així val la pena una visita al parc, encara que sigui fent dit (s’ha d’estalviar) i agafant unes delicioses pomes silvestres i “hongos de pino” (mollerics pels amics!!)

Nota científica: El alerce o lahuán (“avi” en idioma mapuche) és un dels arbres més longeus del món, per aquest motiu va ser utilitzat per calibrar l’escala de datació per radiocarboni ( metòde de datació d’elements orgànics morts de menys de 60.000 anys a través de radioisòtops de carboni-14 ). Al comparar las concentracions teòricas de C14 amb les mostres de fustes d’edats ja conegudes pel comptatge d’anelles, es va descobrir que existien diferències amb els resultats esperats. aquestes diferències es deuen a que la concentració de carboni radiactiu a l’atmòsfera també ha variat al llarg del temps.