El Calafate i "El Perito Moreno"

més gel aquí

El Calafate deu el seu nom a un arbust espinós de fruits blau fosc típic del Sud de la Patagonia (si en menges diuen que sempre tornes) i és la porta d’accés al Parc Nacional dels Glaciars on hi ha el conegut glaciar Perito Moreno.

A la una de la matinada vam posar els peus en aquest tranquil poblet, sort que teníem lloc on dormir...

El ritme de viatge que portem és realment mooooolt relaxat. Així que mentre tothom s’estressa en aixecar-sa a hores tempestuoses i exprimir el dia, nosaltres ens ho prenem amb calma. Ens adaptem al nou lloc, coneixem el poble i passem la tarda a la vora de la Laguna Nimes, observant les aus i pintant. Hi ha flamencs!!! Quina felicitat...

L’endemà a veure el “Peret Morenet”.

Fa milers d’anys, gran part del Parc Nacional va estar cobert per glaciars. Avançaven i erosionaven el terreny donant forma al paissatge, però un canvi climàtic va incrementar les temperatures i va reduir els glaciars a l’estat actual.
Però és igualment impressionant!!!

El Perito Moreno no és el més gran. El seu front té 5km de longitud i 60 metres d’alçada que no és poca cosa, però és l’únic glaciar que està en moviment, d’aquí la seva popularitat. Avança uns 2 metres a l’any, fins que el gel bloqueja el pas de les aigües del Brazo Rico al Lago Argentino dividint el llac en dos. Això fa que el nivell de les aigües del Brazo Rico augmenti en 30 metres, exgercint una gran pressió sobre el gel. Al final es trenca tot i les aigües tenen pas lliure. Però el Perito segueix avançant, tornarà a tancar el pas, pujarà el nivell, etc. És un cicle i un espectacle increïble.

L’última ruptura es va donar el juliol del 2008 i trigarà uns 4 anys en tornar-se a produir, però constantment es desprenen grans blocs de gel i sents com tot cruix.

veure animació

Ja sabeu que som catalanets, així que no vam triar cap excursió organitzada ni guia ni res de res. Vam anar-hi amb el bus de linia regular (80 pesos, tampoc barato) amb una dona super reivindicativa, jeje. Als conductors d’aquests busos els tenen acossats: no els deixen aturar per veure el paissatge, ni parar més de cinc minuts en la zona d’aparcament, els hi han asfaltat el camí i ara els seus busos rellisquen... però la nostra “motorista” feia la “pua” tant com podia, jeje, i anava a favor del turista. Ole!!

Hagués estat fantàstic anar en vaixell fins al Glaciar Upsala, el més gran de tots, i navegar entre icebergs, però ens costava el mateix que gastem en cinc dies els dos... Com es passen!!!

Un planeta i les seves maravelles ens espera i cal ser formigueta.

Qui va ser en "Perito Moreno"???

El nom real és Francisco Pascasio Moreno, nascut a Buenos Aires el 1852. Científic, naturalista i explorador argentí, era un gran amant de la natura i del seu país.

A mesura que anem recorrent Argentina veiem el seu nom per tot arreu. Per què?

“Perito Moreno” va fer diverses exploracions per territori patagònic, abans de passar a sobirania Argentina. En aquella època (a finals del segle XIX) eren terres ocupades per indígenes de la Patagònia (tehuelches, mapuches, ...). Va poder estudiar els origens i la cultura d’aquelles ètnies, i va quedar impressionat pel drama que vivia aquella gent esclavitzada i expropiada de les seves terres ancestrals. Va tractar d’humanitzar les relacions entre el Govern Argentí i les ètnies indígenes exigint terres i escoles i protestant pels mètodes emprats en “civilitzar-les” ("La conquista del desierto" sota les ordres del General Roca, un genocidi en tota regla...)

Va fer més expedicions per la Patagònia, registrant tot el que anava descobrint, com el famós glaciar que porta el seu nom.

Designat pèrit de l’estat (d’aquí el nom de Perito Moreno) va recòrrer la zona fronterera amb xile, prenent nota de tots els accidents geogràfics, llacs i rius, per establir els límits entre els dos països. Els xilens volien que fossin els rius qui designessin els límits, però en Perito Moreno va demostrar que els rius no són la millor opció per establir fronteres, donat que poden canviar el seu curs, crèixer o, fins i tot, desaparèixer amb el temps. Va obrir passos al costat del riu Fènix i aquest va modificar el seu curs. La seva obra Frontera argentino-chilena defensava l’opció de prendre la unió dels pics més alts dels Andes com a frontera. Evidentment, Argentina en va sortir molt beneficiada en aquesta repartició, guanyant molt més territori. Londres (qui manava en el pastís) va aprovar la proposta.

El 1902, el Govern Argentí va recompensar els seus esforços donant-li uns terrenys a la vora del llac Nahuel Huapi (Bariloche) en concepte d’homenatge nacional. Unes quantes d’aquestes terres les va vendre per finançar menjadors per pobres i la resta les va donar a l’Estat amb la condició de preservar-les intactes. No va ser fins uns 12 anys més tard que es va designar un guarda-parcs, creant el primer Parc Nacional a Argentina, amb el nom de Parc nacional del Sur i actualment conegut com Parc Nacional Nahuel Huapi.

És fàcil entendre perquè hi ha tants llocs amb el seu nom i perquè la gent el té tan ben considerat. Va ser un personatge clau en la història d’Argentina.

Per què no existeix més gent així?

Hi havia una vegada dos tomàquets...

... dins una bossa de supermercat (no direm marques perquè no ens paguen per fer publicitat) amb un ampolla d’oli d’oliva, un paquet de torradetes obert i una aigua. Viatjaven tranquil·lament sota el seient d’un autobús de Ushuaia a Calafate.

Estaven aquest simpàtics companys de viatge gaudint d’un mate quan de sobte l’autobús es va aturar.

Era la frontera Argentina-Xile, on tothom va baixar per fer els tràmits necessaris, però els seus propietaris no es van enrecordar d’ells. Uns minuts més tard unes mans desonegudes els va agafar de mala manera i remugava amb un accent foraster. “Què serà de nosaltres?” es deien.

Els pobres ingredients no entenien perquè els seus amos no estaven amb ells i perquè estaven rodejats d’altres “viatgers” en bosses.

El desconegut malcarat els va agafar de nou i es va tornar a dirigir al bus...


Els dos propietaris de la bossa no responien, ja sabien el que els havia passat a uns francesos per dues pomes... 100 dòlars!!!

Ningú contestava... però el poli sabia quin era el seu objectiu i tot decidit es va plantar davant de la parella...

Però el policia malcarat encara no es donava per vençut. Va trobar una nova prova contra els “delinqüents alimenticis”.

El policia s'apropa amenaçador ...

com se les gasten aquests "chilenos"!!!!

Però si no posarem els peus en terra xilena!!!

L'única menera de sortir d'Ushuaia per terra és passant per Xile, no hi ha amenaça d'introducció de mosques, bacteris, virus o el que sigui si no surts de l'autocar!!!

A què ha vingut tanta amenaça?

Tot i que tots els del bus sabien que la bossa era nostra (inclòs el conductor), ningú ens va delatar i vam estalviar-nos 100 dòlars i una rabieta...

Aquesta nit ens hem quedat sense pa amb tomàquet...

USHUAIA, la fi del món i el principi del fred.

Voleu veure bones fotos? CLICA!! (són força fotos, potser tarden una mica en carregar-se)

La ciutat més austral del planeta, la Fi del Món, la Terra del Foc. Molts noms per una mateixa ciutat, Ushuaia.

Quin canvi!! S’ha acabat anar amb xancles i roba lleugera, ha arribat el moment de l’operació ceba, és a dir, posar-nos tantes capes de roba com sigui necessari perquè estem vora els 7ºC.

No podíem enrederir més el baixar fins aquí. La tardor ja ha arribat i amb ella el fred austral, però també els colors ocres i vermells que tenyeixen les muntanyes ja nevades, regalant als nostres ullets un paissatge d’una bellesa increïble. No deixem de sorprendre’ns de les maravelles que té el nostre planeta...

Ushuaia és una ciutat de 60000 habitants, de casetes de colorins i enmarcada per les muntanyes nevades per un costat i el canal Beagle per l’altre. Va començar a crèixer a partir del 2001, de forma molt ràpida i poc meditada. Això es reflecteix en preus cars, ofertes turístiques principalment a l’estiu i problemes en el subministrament d’energia i en sistema de clavegueram. Paraules textuals d’un dels seus habitants: “flota en mierda”. Les canonades són de fusta!!! No s’ha reformat mai i està tot podrit. Ai com un dia rebenti tot...

La nostra estada a Ushuaia ha estat del tot relaxada, aprofitant per cuinar, rentar roba, llegir, treballar amb l’ordinador i gaudir de la natura i dels lleons marins!!!

Dos dies els hem dedicat a visitar el Parc Nacional Tierra del Fuego gràcies a poder entrar sense pagar. Es podia matinar molt i entrar abans que hi hagués ningú, però... ja sabeu que som uns dormilegues i vam optar pel plan B.

El primer dia vam entrar per la via del Tren del Fin del Mundo, que era el que agafaven els presos per anar al bosc a treballar i ara només té ús turístic. D’aquells temps, a més del tren, en queda una gran extensió d’arbres talats que només conserven la base de color gris, degut al pas del temps. Vam agafar un camí que s’endinsava pel bosc, però de sobte el camí va desaparèixer... que fem ara?! Camina i camina... vam trobar un altre camí però es va acabar a dalt d’un turó... s’anava fent tard i havíem de trobar la carretera!!

La veritat és que ens vam posar una mica nerviosos quan veiem que s’anava fent fosc, que el camí es feia complicat i estavem perduuuuuts!!! Però... sentíem els cotxes!! No podíem estar lluny, però el camí més curt baixava en vertical i si tornàvem enrera ens agafava la nit. Doncs cap a baix!!

Una amable família ens va recollir i ens va dur al poble...Sort que va ser un final feliç :)

La segona visita al parc va ser més tranquil·la. Ens vam colar vorejant l’entrada, pel bosc i passant un parell de valles ja doblegades per persones que havien passat abans. A més, unes noies australianes es van oferir a dur-nos amb el cotxe tot el dia. Sense demanar-ho!! Tot un luxe.

Per què tantes molèsties? Feu càlculs:
- bus al parc o, més ben dit, “a-bus”: 50 pesos/persona (12€ p/p)
- taxi fins el parc o la parada del tren. 20 pesos (4,5€)
- tren Fin del Mundo: 80 pesos/persona (20€ p/p)
- entrada al Parc: 50 pesos/persona (argentins 15!!)

Nosaltres només vam pagar el taxi, ueeeeeee!!!

Bons aires a BUENOS AIRES

Lamentem la poca diversitat d'imatges, però malgrat ser una ciutat encantadora, és una gran urbe i treure la càmara en determinats llocs... Us tenim mal acostumats, jeje

Però de totes maneres, CLICA!!

Buenos Aires, capital de la República Argentina i centre cultural del país, ple de teatres, museus, biblioteques, galeries d’art i edificis preciosos que li donen un aire senyorial.

És una ciutat enorme, amb 3 milions d’habitants, però més de 13 milions si tenim en compte tota la urbe i se’ls anomena porteños. Pel que anem escoltant de gent que anem coneixent, els porteños no són molt apreciats per la resta d’argentins, fa molta gràcia escoltar-los.

Tot i que, com ja sabeu, no som gaire amants de grans ciutats, Buenos Aires ens ha encantat. Ens hem allotjat a Sant Telmo, un barri bohemi del centre, tranquil i ple de paradetes d'artesania!!!

Hem pogut anar amb metro i passejar pels animats carrers de la ciutat (us assegurem que ho enyoravem), fer cafetons en boniques cafeteries, gaudir de la milonga i el tango, de l’artesania, del cine!! Per cert, us recomanem Slumdog millionaire (¿Quien quiere ser millonario? millor en VO, sempre)

Veure trailer en castellà

Veure trailer en VO subtitulat

Hem visitat el pintoresc barri de La Boca (gens recomanable per la nit on ni la policia entra en el laberint de carrerons que s’amaga darrera de les façanes de colors), el camp del Boca Juniors (La Bombonera), la llibreria El Ateneo que es troba dins d’un teatre, el cementiri de La Recolta on es troba Evita Perón entre d’altres il·lustres de la història o adinerats...

Ens recorda molt a Barcelona i estem molt còmodes... estem encantats, la veritat és que ens hi haguéssim quedat més dies. En un futur, hi tornarem.

Acá las CATARATAS DE IGUAZÚ, Argentina!!

Iguazú a la Argentina

Apurant fins l’últim moment la part brasilera del parc , per poc no podem travessar la frontera cap a Argentina!!
L’opció d’anar a peu no ens la recomanen i amb taxi queda completament descartat perquè només ens queden 15 reais (uns 5€) i no ens arriba. Sempre al límit...aish...

De camí a la frontera preparem els documents perquè el bus diu que ens espera, però... La Eve no té la visa!!!! La va llençar!!! Com es pot ser tan desastre... sense diners, en mig del no res i no sabem si queden busos... el conductor diu que ens posaran una multa de 90 dòlars!!
Però com diuen: “No hay mal que por bien no venga”. El robatori de Rio ens serveix com excusa i... funciona!! Buf... però... queden busos per passar la frontera? Sí!!! Només un!!

La part Argentina del parc és més cara que la banda brasilera, però val molt la pena. Estas a sobre de la caiguda de l’aigua i les vistes són espectaculars. Vam seguir fent el catàleg de papallones i no vam veure 4 coatís sinó més de 20!!! I per acabar d’acomiadar la visita tan intensa, caminant amunt i avall... dos tucans!! Un dia rodó.

FOZ DO IGUAZÚ, últim dia a Brasil

Més AQUÍ

275 cascades amb una alçada de 80 metres, no deixen indiferents als ullets que ho contemplen. Quin espectacle de la natura!!

Foz do Iguazú és la cascada amb més nombre de salts del món i és punt fronterer entre tres països: Brasil, Paraguay i Argentina.

El Parc Nacional do Iguazú va ser creat l’any 1939 i declarat Patrimoni Mundial Natural per la UNESCO el 1986. Amb les seves quasi 200 mil ha, el Parc protegeix una gran biodiversitat tant de flora com de fauna, com ara jaguars, pumes, caimans, papagais... Però, tot i que ens hagués agradat molt, no en vam veure cap. Oooooooh! Però amb la gran quantitat de papallones i els quatre coatís vam quedar molt satisfets :)

El Parc Nacional Iguazú és la nostra darrera parada en aquest país que ens ha acollit durant 2 mesos i mig. Després d’uns 9000 kilòmetres recorreguts, posem punt i final al primer país del nostre gran viatge i mirem amb il·lusió la continuïtat de la nostra aventura.

Que venim Argentina!!

TÍPICS i TÒPICS

Després de 70 dies al país més gran de Sud-Amèrica, us presentem un breu recull dels típics i tòpics que més ens han sobtat, fet riure, desesperat, impresions, etc.

- El 5è país més gran del món té 188,6 milions d’habitants, però contè una gran quantitat de terreny deshabitat contrastada amb ciutats gegants.

- La ciutat més poblada és Saô Paulo amb 10.927.985 habitants. La regió metropolitana o Gran São Paulo té aproximadament 19.500.000 habitants. Convertint-la en una de les més grans del món.

- El sud del país és més car que el nord, on també es troba una població majoritàriament d’origen africà (descendents d’esclaus).

- A les grans ciutats s’ha d’anar amb molt de compte, l’inseguretat es respira per molt racons.

- Hi ha molta diferència de classes socials. La gent de color segueix sent la més pobre i són la majoria d’habitants de les fabelas.

- Políticament tenen iniciatives molt positives i progressistes, però l’alt nivell d’analfabetisme i el desinterès de la gent alenteix la posada en pràctica de les seves propostes.

- El transport de mitja i llarga distància és força car, fa mil parades, és lent i es fa amb omnibus (busos), no hi ha tren...

- Posen l’aire acondicionat a tope!!! Et mors de fred als busos, als shoppings, als cotxes i has de dormir amb manta!! Tot i que a fora fa uns 32º.

- La forma més popular de restaurant és la de “menjar al kilo”. Un selfservice on t’omples el plat i pagues el que pesa. Miquel: 400gr – Evelyn: 300gr.

- Tot menú o “plat executiu” va acompanyat d’arròs, una amanida bàsica i feijoâ. Amb un plat en mengen dos!!

- Els sucs són molt variats i bonissims. El millor el de limaô.

- El carnaval és la festa més important de l’any i paralitza tot el país durant una setmana!!

- La música, el ball, la platja i el futbol són bàsics en la vida de tot brasiler.

- Ballen el reagge per parelles!!!!

- Els biquinis hi són en la mínima expressió però ningú fa topless ni nudisme.

- Si vas a Brasil...prepara’t per gaudir d’un país immens ple de maravelles, però ves amb compte.

EL PANTANAL amb els cinc sentits

entra al Pantanal

El Pantanal és l’aiguamoll més gran del món, majoritàriament brasiler, però també te una zona a Paraguay i Bolivia. Té una extensió de 200 000 km2 i en ell hi viu una gran biodiversitat de fauna i flora. Està ubicat en una depressió de l’escorça terrestre formada en el mateix procés que va donar origen als Andes. Allí hi desenvoquen diversos rius, principalment el riu Paraguay, formant un immens delta intern on hi deixen els seus sediments. Juntament amb una elevada pluviometria... es crea el Pantanal.

Allí vam anar la parella més ditxaratxera...

Primer ens vam allotjar a Cuiabà, la ciutat “punt de partida”, on vam contractar la fazenda, el guia i el transport fins allà. La veritat és que Cuiabà ens va sorprendre positivament, és una ciutat on s’hi pot viure.

El trasllat fins al Pantanal va trigar tres hores!!! Però un cop dins de la Transpantaneira (camí que s’endinsa al Pantanal) ja vam començar a veure moltíssims ocells i capivares!!! Quina il·lusió!!! Això promet...

Els tres dies que vam passar en plena natura pantanosa van ser ben intensos.

Vam muntar a cavall cada dia. Els millors cavalls que hem tingut mai!! Quina passada!! El del Miquel, blanc i negre, era una bala. Galopava a gran velocitat i es deixava dominar sense problemes. El de la Eve... tot un caràcter. Tenia molta personalitat, tossut, espavilat i competitiu. Si sentia que algun es posava a galopar, ell encara més, li encantava fer carreres (sobretot amb el d’en Miquel) i, tot i que acabava fent cas, ell deia la seva en dir per on anar. A més, res de mal de cul al dia següent!!!

Vam gaudir de fantàstiques postes de sol de milers de colors des de dalt d’una torre construïda sobre un gran arbre, escoltant com els animals es preparaven per passar la nit i com d’altres es despertaven per anar de cacera nocturna. Era el moment ideal per anar a buscar jacarés (caimans)... i els vam trobar a pocs metres de la casa!!!! Il·luminant amb un lot les vores dels canals d’aigua apareixien puntets brillants vermells... els ulls dels jacarés!!!

Vam anar en barca a rem un parell de vegades, a fer avistament d’animals, sobretot en busca de llúdrigues gegants, sense sort, i a pescar piranyes!!! Hi ha moltes espècies de piranyes i no totes són tan perilloses “como lu-pintan”. Les grogues i les vermelles (les que van picar l’ham de l’Alex, el guia) són les més voraces. Va quedar ben clar que la pesca no és lo nostre, tot i que mossegaven i anaven esmicolant la carn de l’esquer... res de res. Però vam veure mones aulladores, martinets pescadors, gavians, caranchos, un tucan, una parella de guacamayos blaus i altres ocells que no recordo el nom.

El dia començava ben aviat. Ens aixecavem a les 4:30 del matí i, caminant per la foscor ben juntets i en silenci (per no espantar les bestioletes) ens dirigíem a la torre per contemplar l’albada i escoltar el despertar del pantanal i dels seus habitants. Primer els mosquits empipadors que es convertien en l’esmorzar de les estimades libèl·lules que no tardaven en aparèixer. Però ells tampoc perdien el temps i preferien morir amb la panxa ben plena de la nostra sang... travessaven la roba!!!

A poc a poc el sol tenyia de colors càlids el cel i la primera cotorra feia els crits matiners que despertaven a la comunitat... Per parelles, les cotorres abandonaven el seu arbre i volaven en busca d’aliment. Les mones aulladores feien crits greus que podies escoltar des de la llunyania. Milers d’ocells aixecaven el vol en grups per començar un nou dia. Dalt de la torre, senties que en formaves part...

Tot i que ho desitjavem molt, cap jaguar, ni llúdriga gegant, ni tapir, ni sucurí (anaconda) va aparèixer davant nostre. Vam trobar rastres (petjades) de la seva presència recent per la zona, però res més.

Ha estat una experiència increïble que hem gaudit amb els cinc sentits. El gust del bon menjar, la olor a natura en estat pur (podors en algun cas), l’observació d’un dels ecosistemes més rics del món, els sons dels seus habitants i les picades dels milers de mosquits que hem sentit en la nostra pell sota un sol intens...

PD: més d’un centenar de picades, bruts, “garrapates” enganxades, es van oblidar de venir-nos a recollir (unes tres hores esperant...) i unes quantes fotos perdudes per un descuït... però amb un somriure d’orella a orella. Ha valgut la pena!!

Ananá ("Espejos" de Eduardo Galeano)

El ananá, o abacaxi, que los españoles llamaron piña, tuvo mejor suerte que el maíz y la papa.

(el maíz, blat de moro, moresc...., era una planta sagrada pels mayas, i va ser batejada amb diversos noms per salvar-lo de la desconfiança i del despreci per venir d'on venia. El van destinar als porcs, tot i que era més rentable que el blat, creixia més ràpid i aguantava la sequera, no era digne de les boques cristianes.

La papa, la patata, també va ser prohibida a Europa, condemnada també pel seu origen americà. Criada sota terra, on l'infern té les seves coves, provocava sífilis i lepra, entre d'altres. La donaven als presoners, als bojos y als moribunds. Aquesta arrel maleïda va salvar de la fam al europeus...)

Aunque venía de América, este manjar de la alta finura fue cultivado en los invernaderos del rey de Inglaterra y del rey de Francia, y fue celerado por todas las bocas que tuviero el privilegio de probarlo.

Y siglos después, cuando ya las máquinas lo despojaban de su penacho y lo desnudaban y le arrancaban los ojos y el corazón y lo despedazaban para meterlo en latas a un ritmo de cien frutas por minuto, Oscar Niemeyer le ofreció, a Brasilia, el homenaje que merecía.

El ananá se convirtió en catedral.

BRASILIA, una ciutat disenyada des de l'aire

No cal gaires imatges per reflectir Brasilia però... més d'una sí

CLICA

La capital de Brasil és una de les ciutats més noves del món, juntament amb Putrajaya (la capital administrativa de Malasia) i Naypyidaw (la nova capital de Birmania). Es va començar a construir el 1956 i el 1960 es va convertir en la capital oficial del país.

Brasil és un país molt gran, on les distàncies es fan eternes i ha canviat moltes vegades de capital al llarg de la seva història. Què van decidir? Crear una capital nova, moderna, al centre geogràfic del país on hi hagués la mateixa distància per arribar a qualsevol punt del país. Així va nèixer Brasilia, disenyada des de l’aire per Lucio Costa (principal urbanista i guanyador del concurs pel disseny de la ciutat) i Oscar Niemeyer com a arquitecte dels principals edificis.

Sincerament... si viatgeu a Brasil, no perdeu temps en visitar-la.

És una ciutat enorme, pensada per cotxes i desbordant des del punt de vista humà. No es pot viure en una ciutat on tot està distribuït en seccions...
M’explico:

La ciutat són dos eixos que es creuen.

L’eix vertical format per una GRAN avinguda de 500m d’amplada (Explanada de los Ministerios) on es troben els ministeris ordenats a banda i banda, la Catedral i la Plaza de los Tres Poderes (Poder Executiu, Legislatiu i Judicial, i ni un trist arbret!!) a l’extrem est. Són edificis, des del punt de vista arquitectònic, molt singulars i espectaculars.

L’eix horitzontal són els dos barris, el Nord i el Sud, formats pels habitatges i seccions comercials, però tot separat.
El punt on es creuen els dos eixos és la zona d’oci i l’estació d’autobusos.
Tot seccionat, repartit en superquadres i gens apte per anar a peu...

Només ens hi vam quedar dues nits (una més de la que volíem...) en una casa que havíem d’entrar i sortir per la porta del darrera, amagar-nos de les veïnes, en una habitació sense ventilació i amb una mestressa que es va menjar part del nostre primer sopar, ens retenia davant de l’ordinador perquè li ensenyessim com enviar fotos d’ella als seus “ligues” del xat i a traduïr mails a l’anglès i, a sobre, amb un preu bastant caret... Volem marxar!!!!

Pel que ens va explicar la senyora, sembla que el nou alcalde de la ciutat volia fer desaparèixer l’allotjament econòmic fent pagar uns impostos molt elevats a les petites possades i fer que els visitants (turistes comptats, solen ser homes de negocis) anessin als hotels, que són de la seva propietat i així enriquir les seves arques. Ella ens acollia de forma clandestina i fora de les veïnes xafarderes que la podien delatar. Tot un culebrón.

La veritat... creiem que deu ser la capital menys turística del planeta i camí de ser la única que no visitarà ningú per plaer.

La comptarem com una parada tècnica.

Fins aviat!!