dijous, 30 de juliol del 2009
CUZCO i EL VALLE SAGRADO, Pisaq i Ollantaytambo
dimecres, 29 de juliol del 2009
CHOQUEQUIRAU, el germà petit del Machu Pichu
Cada passa un repte, cada corba una meta, cada pedra un obstacle a superar, a cada mirada un paissatge increïble i al final del camí... una recompensa de pedra en un entorn inigualable.
A les 7:30 del matí vam creuar el riu i es presentava davant nostre el gran repte: 10 km de pujada sense descans, amb un desnivell de 40-45º. En Miquel anava tirant i m’esperava a cada km. Jo anava a ritme “ànima en pena”, a poc a poc, però confiada en que arribaria. A la 13h vam fer la nostra entrada triumfal al campament de Marampata. Un petit descans de 30 minuts, un mòs, aigua i seguim caminant en direcció a les ruines de Choquequirau a 1h i mitja de camí....
La ciutadella de Choquequirau és possible que sigui més gran que el Machu Pichu, però encara queda molts feina a fer.
Després de 11 h i 15 minuts caminant sense pràcticament parar, finalitza la segona jornada amb una sopa d’arròs, la més bona que hem menjat mai. Mmmmmh.
El tercer dia decidim no matinar molt, cal deixar descansar el cos per la tornada. Però el fred, els roncs del de la tenda del costat i el soroll de la gent que marxava a les 5 i les 6 del matí no ens ho posen fàcil.
Quan vam veure el poble no ens ho podíem creure... ja faltava molt poc!!!! Però en aquell moment vam veure una furgoneta plena de turistes i vam provar sort fent dit i... van parar!!!! Ja sabem que hagués estat molt bé fer els darrers 5km que faltaven però us asseguro que les forces ja flaqueaven i en Miquel tenia el genoll força tocat, així que...cap a dins!!!!
Quants dies de recuperació necessitarem?
PER LA SERRA PERUANA: Huancayo, Ayacucho, Andahuaylas, Abancay
Huancayo no és gaire interessant, de fet no hem fet ni fotos. La ciutat és un caos absolut, plena de “moto-taxis” (els rickshaws de la India) i... res més a dir.
Ayacucho, la ciutat de les 33 esglèsies!! Les deuen omplir totes en la missa dels diumenges?
Aquesta ciutat colonial té un cert encant i va coincidir que era la fira del formatge i l’artesania a la Plaça d’Armes. Així que vam decidir allargar la nostra estada i poder visitar també les ruines de la capital de l’imperi Wari.
Els Wari van ser una civilització anterior als Inques en 500 anys. Van nèixer de la unió de diverses cultures preinques i van dominar gran part del Perú, sent aquest assentament la seva capital. Per desgràcia, no hi ha inversió de diners per part de l’Estat ni de cap entitat per continuar les excavacions i desvetllar els secrets d’una civilitació que va existir durant més de 5 segles.
Seguint els nostres plans, seguim la ruta cap a Abancay, fent una parada tècnica de tres hores a Andahuaylas. Sincerament, més del mateix: Plaça d’Armes, caos als carrers i mooooolt de soroll. A Abancay hi havia una fira agropequària que va omplir tots els “hospedajes” i al que vam anar a parar estava just al costat d’una disco amb la “fantàstica” música tradicional andina (la pitjor que hem sentit mai) a tot volum fins les 5:45 del matí... a les 6 ha sonat el despertador...
Tot i que el temps no acompanya seguim amb el planejat: cap Choquequirau!!!!
dimarts, 28 de juliol del 2009
LIMA amb la millor companyia, Carmen i Fernando
dilluns, 27 de juliol del 2009
UNA NOVA HISTÒRIA PER NO DORMIR: Transportes Peruanos, una prova de resistència per la paciència
divendres, 24 de juliol del 2009
AREQUIPA, primera parada en terres peruanes
dimecres, 22 de juliol del 2009
TÍPICS i TÒPICS: Bolívia
dilluns, 20 de juliol del 2009
LA SENDA VERDE: un refugi per una segona oportunitat
Conseqüència: no podem entrar a Perú fins que la cosa es calmi si no volem rebre un pedrot al cap com a rebuda al País dels Inques.
Mentres esperem que les aigües tornin tranquil·les al llac... caldrà fer temps a la Paz, bufff, quina mandraaaaa!!
Però tot passa per algun motiu i, en aquest cas, l’espera ha servit per conèixer un raconet de Bolivia que ens haguéssim perdut: La Senda Verde, un refugi d’animals maltractats o recuperats del mercat negre, un petit trocet de jungla no gaire lluny de La Paz (abans d’arribar a Coroico, desviament a Yolosa) on hem descansat de sorolls, de mal d’alçada i hem gaudit de la natura.
La Senda Verde es va construir inicialment com un hotel rural, format per casetes en mig de la jungla. Però la manera de ser dels propietaris i el seu respecte per la natura, va fer que la gent anés portant animals que trobava en males condicions, perduts o en mercats de contraband. Així va acabant-se creant aquest santuari d’animals recuperats, alguns una mica o molt traumats per les condicions en que han viscut, sota la cura i vigilància dels propietaris, els cuidadors i els voluntaris.
Nosaltres hi vam arribar per la tarda, moment que també arriben els turistes que han fet el descens en bici per la Carretera de la Muerte, la que diuen “més perillosa del món”. El primer que vam fer va ser anar a veure els monos caputxins. Només veure’ns se’ns van enfilar en un segon fins al cap, estirant els cabells a en Miquel i penjant-se de les meves orelles com un gronxador!!! P.... caputxins!!! Ara un et posa el dit dins la orella, un altre et posa la mà a la butxaca i et pren les claus mentre un tercer et revisa la bossa i et pren el que sigui. Què lladres!!!!! A sobre, no se t’acudeixi prendre-li el que t’ha robat... vaig voler recuperar les claus quan les va deixar tirades i se’m va llençar al braç clavant-me les dents. Encara ara tinc un parell de blaus com a marca dels seus ullals!!! Què mono el mono......
Els caputxins no són gaire fàcils de tractar, però els monos aranya... aish.... ens van robar el cor... que tendres!! Amb aquells braços tan llargs t’agafen com un bebé i enrotllen la seva cua al voltant del teu canell... allí es queden mig adormits i no pots evitar acariciar-los...
En Miquel es va enamorar de la ossa Aruma, o la ossa d’ell, perquè el seguia a tot arreu i li feia més cas que al voluntari que se n’encarregava. Una ossa andina que et mirava amb uns ullets preciosos i que ràpidament passaves a ser el seu millor amic si li donaves un cacahuet. Molt llesta :)
El refugi també tenia cotorres, lloros y guacamayos, un d’ells era un “macarrilla”!! havia fet casa seva just al costat del camí més transitat i el “tiu” et venia a agredir si hi passaves!! A mi m’atacava picotejant-me els peus!! Feia una mica de por!!!
En canvi, un lloro amb ben poques plomes em va captivar dient-me: “We love it”. No només pel que deia sinó perquè al mateix temps es posava de costat amb la cua “en pompa” i aixecava una ala ensenyant el costat. Era boníssim!!!!!! No us perdeu la foto!!!!
Us podria estar explicant milers de coses d’aquests pobres animals que han trobat una segona oportunitat en aquest refugi. Malauradament, mai podran ser alliberats ni retornats al seu estat salvatge perquè el govern no destina prous diners per fer un bon seguiment de l’evolució d’aquests animals i ni poder complir amb els protocols de reintroducció al seu hàbitat natural. És per això que molts dels animals són allunyats el màxim possible del contacte amb els humans (per la tarda, quan hi ha més visitants, alguns animals són tancats en el seu recinte), preservant una mica la seva independència, però deixant que siguin el màxim de lliures possibles en la vida que els ha tocat viure.
Nota: degut a problemes del món de les telecomunicacions o de les conexions elèctriques o del món que sigui però que no tinc ni idea de com funciona.... o bé, error meu.... moltes imatges d’aquesta experiència s’han volatilitzat....
Si en algun moment es recuperen, us ho farem saber.
Eren tan boniques.... snif, snif
dissabte, 18 de juliol del 2009
HISTÒRIES PER NO DORMIR: El Mafiós
L'Evelyn va fent compres en les parades de bruixeria i en Miquel seu a la vorera a pintar a una venedora. Ràpidament es torna l’atracció de tots els vianants del carrer i un bon grup de gent el rodeja embadalida.
Uns nens li xafardegen el que porta a l’estoig, altres venedores riuen i li van fent senyals a la “model” que no sap on mirar, però que no perd l’ocasió per demanar que li comprin algo. La gent que va de pas treu el nas entre els espectadors per veure que és allò tan interessant que tothom mira... i un home “que fa pudor” demana insistentment que ell també vol que li facin un retrat i que el pagarà.
El senyor pintor Canal li diu: “cuando acabe te pinto a ti”.
A la Eve se li posen ulls desorbitats al sentir aquelles paraules, quasi se’l menja...
...6:10pm. El mateix lloc
L’home “que fa pudor” no deixa d’insistir:
- “vamos, vamos, que yo tambien quiero que me pintes...”.
- “si si, primero acabo esta” – li diu en Miquel.
Pero l’home “que fa pudor” ja começa a ser també “l’home pesat” i reconeix que porta un parell de cerveses i que vol convidar-los a ells també...
- “Aish, Miquel, diguem-li un preu alt i ens el treiem de sobre”, li diu en català ben tancat l'Evelyn.
- “El retrato seran 80 bolivianos” – intenten pactar els pobres il·lusos.
- “ok, no hay problema, y les quiero invitar a cerveza!”
...6:25pm. No ens hem mogut encara...
En Miquel acaba l’aquarel·la de la venedora i “l’home pesat que fa pudor” se’ls hi enganxa com una lapa i insisteix en convidar a la parella a un bar per fer-li el retrat...
Però... el bar esta tancat!!
- Ui, pues nada. No tenemos mucho tiempo- diu en Miquel -y tenemos que ir buscar una chaqueta al sastre, lo dejamos para otro dia – bon intent, però no funciona...
- Conozco otro bar, les espero allí – contesta l’home, i es separen.
- Miquel, i si aprofitem per marxar?
- No passarà res, el pinto ràpid i marxem. –respon tranquil·lament el pintor.
...6:40pm. Bar de mala mort ple d’homes de mirades dubtoses que veuen sense massa control (es recomana seguir llegint amb aquesta música de fons, prem el botó dret del ratolí sobre l'nllaç i obre-ho com una nova pestanya o finestra)
La parella de catalans entra al bar i seu a la taula de “l’home pesat que fa pudor” que ja té un parell d’ampolles de cervesa sobre la taula.
- ¿que quieres para beber, mamita? – li pregunta a l’Evelyn.
- Nada, nada – li respon, amb la ment massa ocupada pensant com sortir d’allí.
Mentre el pintor Canal va fent la seva obra, la personalitat del “l’home pesat que fa pudor” va agafant cos i una certa tonalitat fosca. Parla i parla, es mou i es gira de costat, explica l’origen de les 9 cicatrius que li marquen la cara i cada vegada la conversa té menys sentit, acollona més i pudeix més a cervesa...
- mamita, tu no tengas miedo – li diu a la Evelyn –yo te protejo, soy de los Joguins. ¿tu has visto El Padrino? Pues eso, yo soy de la mafia de aquí. Soy de los más buscados por la policia. Estas cicatrices que ves, no han sido un accidente...
Ups, la cosa es posa lletja...
...6:50pm. El mateix bar y la mateixa gent
- No me digas estas cosas o nos vamos. – li respon la Evelyn amb un tò entre espantat i ferm.
- No te muevas tanto!! –li adverteix en Miquel
- Ja no puc més Miquel, et queda molt?
- Ja acabo.
Com a mesura de prevenció i donada la tensió que envoltava l’escena, l’Evelyn parla amb el cambrer que promet no treure ull de la nostra taula.
Al tornar a la taula, l’Evelyn es carrega de valor i reclama el deute:
- Por cierto, eran 80 bolivianos por el retrato.
- Te lo doy fuera, no quiero que esta gente vea que tengo dinero... ya me entiendes, mamita. –li diu agafant-li una mà.
- No, no, me pagas ahora y no me llames mamita.
- No te muevas tanto! Y dejala tranquil·la o me voy a tener que poner serio. – li escridassa en Miquel.
Fent una mica de teatre alcoholitzat li deixa uns bitllets sobre la taula que l'Evelyn es posa ràpidament a la butxaca.
“Serà .......,” – faltan 20 bolivianos – li diu ben seria.
No hi ha resposta, ni ara ni en les dues següents reclamacions. “Millor ho deixem córrer...” -pensa.
... 7:05pm. Mateix escenari
- ja està! ¿No quieres un poco de color? – diu l’artista.
- No, lo quiero así. Que nariz más grande tengo! Parece un cartel "se busca" – respòn el Mafiós amb un gest que sembla ser d’aprovació, seguit d’una simulació d’una baralla a cops de puny entre ell i el seu retrat. Tot un espectacle... serà esquizofrènia?
Com a totes les obres que en Miquel va fent al llarg del viatge, cal fer una foto del dibuix i del model, que decideix sortir acompanyat dels de la taula del costat. La sorpresa més gran i detonadora de la història és que el company es tapa la cara al disparar-se el flash... serà veritat que són els més buscats??
No ens quedarem per esbrinar-ho.
Correeeeeeem!!!
FI
Mai havíem corregut tant ni havíem estat tan àgils pels carrers de La Paz, però el sol fet de pensar que ens podria seguir, ens feia quasi volar!!!
Una vegada dins del hostel, ens mirem, agafem aire, riem de nerviosisme i de saber que estem bé i.... Pedritoooo!!! El nostre amic brasiler que viatja amb la seva moto estava allí!!!! Quina il·lusió!!!
Ara sí que podem fer un beure tranquils, davant una llar de foc a l’aire lliure i en bona companyia.
Una bona manera d’alliberar tensions i poder dir que ha estat un final feliç.
divendres, 17 de juliol del 2009
LA PAZ i el caos en un mateix lloc
La Paz és una ciutat construida en una vall molt estreta a 3660 metres d’alçada. Ha crescut tant que allà on mires hi ha cases i carrers que s’enfilen per les muntanyes amb una pendent considerable, plens de cotxes i amb un ambient bulliciós i carregat de soroll. Un autèntic caos...
Només arribar ja tenim les primeres sorpreses: la reserva no ens l’han fet i ens hem oblidat les tovalloles a Cochabamba!!!!! Per sort la primera es va resoldre sense gaires problemes i la segona va costar tot un matí de trucades a l’Hotel on ens vam allotjar. El guardia deia que no estaven, però una noia una mica més competent ens va confirmar que les tovalloles estaven al mateix lloc on les havíem deixat... Al final les he recuperat i no ens ha costat ni un cèntim!! vam contactar amb una empresa de transport de paquets que es va oblidar de cobrar!!! Són aquelles coses inexplicables però que tan s’agraeïxen.
La veritat és que la ciutat no té molt d’interès cultural ni arquitectònic i atabala bastant anar d’un lloc a l’altre, a més de ser força arriscat creuar un carrer.
La zona més atractiva és al voltant de l’Esglèsia San Francisco, on es concentren centenars botigues de tot tipus d’artesania i el Mercado de hechiceria on pots trobar des de fetus de llama que porten bona sort, amulets protectors, pocions màgiques, llibres de bruixeria... Un lloc ideal per deixar anar el consumisme contigut durant tant de temps. Visca les compreeeeeeees!!!!!
Hem dedicat 3 dies a aquesta feina tan trafegosa: un per fer la llista de coses que ens interessen, un altre per començar a preguntar preus i iniciar el regateig, i el tercer per comprar al millor postor (el truc és comprar tot el que puguis al mateix lloc i aconseguir millors ofertes). S’ha de dir que els bolivians són els pitjors comerciants del món... quina poca sang!!!
Per si fossin poques les emocions que vivim cada dia... a sobre ens les busquem!!
No us perdeu el proper post!!!!!
diumenge, 12 de juliol del 2009
COCHABAMBA en un pim-pam
Hem passat dues nits, aprofitant per descansar, comprar les mascarilles per la grip, per passejar, passar tota la tarda en un cafè de la plaça d’armes, pintar i ANAR AL TEATRE!!! Com que no teníem molta cosa a fer, vam comprar un parell d’entrades per anar a veure un espectacle de dança tradicional boliviana, que va resultar ser un festival de nens que ballaven davant d’un públic de papes i mames que s’ho miraven il·lusionats. La veritat és que ens ha agradat molt, els més petitons eren súper graciosos i es perdien tot el temps i, els grans, eren fantàstics. Quin vestuari!!!
Doncs això, ni una sola foto tenim d’aquesta ciutat...
divendres, 10 de juliol del 2009
La SUCRE actual o La Plata, l'antiga capital
Als seus habitants no els hi agrada gens que La Paz els hi hagi près el títol de Capital de l’Estat, però encara mantenen el poder judicial, la cort suprema i altres competències. Molts d’ells defensen amb força que el cor de Bolivia batega en aquesta ciutat.
Seguim ben acompanyats de la Miriam i el Jaume, que bé!!! Són una parella molt maca i ens va molt bé poder compartir el dia a dia amb altre gent i amb ells ens entenem molt bé. Ole!!!
Un dels llocs que mai es pot deixar de visitar són els mercats i Sucre en té un de molt gran i pintoresc. És molt curiós veure com paradetes exactament iguals estan col·locades una al costat de l’altre. Què no saben el que és la competència? Jo no hi entenc molt d’estratègies comercials, però diria que aquesta distribució no ajuda gaire... però fotogràficament és molt divertit.
Bolívia és sorprenentment barat. Pots menjar perfectament per 1€!! Això sí, amb certs riscos. De fet, jo he estat un dia sencer amb vòmits... coses que passen... Per sort l’hotel on estàvem era força decent, malgrat les lluites per aconseguir aigua calenta (batalla mig perduda) i les baralles amb les “mamites” que es menjaven el nostre esmorzar.
En fi... seguim...
A més de gaudir de passejos agradables pels carrerons de la ciutat vam enriquir la nostra cultura i vam anar a visitar el Museo de Arte Indígena, on vam poder admirar les teles de la tribu Tarabuco (de colorins i amb motius que conserven una simetria) i Talq’s (de color vermell i negre, on domina un caos ordenat que fascina), un art que s’havia perdut i, gràcies a tallers de capacitació i a la feina que fan les organitzacions, noves generacions aprenen les tècniques dels seus avantpassats i creen veritables maravelles. Quan veus en primera persona la feina que porta la confecció de les teles, valores molt més aquelles maravelles tèxtils i entens els preus tan elevats. Ens en vam enamorar i vam decidir que no podíem marxar de Bolivia sense una tela d’aquelles... i amb moltes altres coseteeeeesss!!!!
Aquí el consumisme està permès :)
Però totes les boniques històries tenen un final. Sucre ha estat l’escenari de comiat amb la Miriam i en Jaume, amb qui hem compartit fantàtics moments... snif snif. Però sabem que ens retrobarem en un futur. Molts petons parella!!!
El final definitiu de l’estada a Sucre...es va fer esperar. Després de córrer (com sempre) en busca del bus per anar al proper destí, carregats amb les motxilles i amb un “ai” al cor per la velocitat del taxi: NO quedaven billets fins l’endemà!!!! Han començat les vacances d’hivern i a tots els bolivians els hi ha donat per moure’s... no queda més remei que passar una nit més a la dolça ciutat.
Sort que sabem d’un hostel a prop de l’estació que resulta ser una casa “Sisí emperatriu” barrejada amb “Alicia en el país de les maravelles”. Teníem xemeneia a l’habitació!!!!!! No us perdeu les fotos.
Salut i molta dolçor per tots
PD: en el moment de deixar el primer Hotel, la noia de recepció tenia posat un CD... eren Zezé di Camargo & Luciano!!!! Els vam descobrir a Brasil en una peli que ens va agradar molt i ens va fer plorar... “2 filhos de Francisco”. Ara ja tenim la BSO, je je
dimecres, 1 de juliol del 2009
Buscant plata a les mines de POTOSÍ
Aquesta és una de les llegendes del Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que va crèixer de forma exponencial amb les oportunitats de fer-se ric amb la mina. L’any 1625 comptava amb una població superior a la de Londres i París. La riquesa de la ciutat era tan gran que en l’obra “Don Quijote de la Manxa”, Miguel de Cervantes va acunyà l’expresió vale un Potosí, per dir que una cosa val una fortuna.
Mentre els espanyols vivíen envoltats de tot tipus de luxes (diuen que els carrers estaven pavimentats amb plata i que els cavalls portaven ferradures del preuat metall), milers d’indígenes esclavitzats eren obligats a treballar a les mines sota unes condicions infrahumanes i cada dia es registraven morts en l’interior dels seus túnels.
L’esplendor va caure quan les vetes de plata van començar a esgotar-se, i Potosí va entrar en un declivi del que mai s’ha recuperat. Actualment, la ciutat mostra restes de l’esplendor del passat, però la realitat és ben trista.
Quan Bolívia va aconseguir la independència, les mines eren competència del govern. Els treballadors comptaven amb allotjament, educació pels fills i els hi facilitaven les eines que necessitaven. Però... van fer protestes, reclamant el poder d’explotació de la mina, és a dir, quedar-se amb el que extreuen, organitzar-se ells mateixos i només pagar un petit impost (1%) al govern. Així va ser.
Els miners de Potosí s’organitzen en “cooperatives” (es registren i prou), però cadascú es compra les seves eines i la seva dinamita, treballa el que vol i quan vol, no hi ha cap enginyer que controli les explosions, no hi ha inspeccions, ni seguretat... el Cerro Rico és un Cerro Gruyere i una bomba de rellotgeria...
Com podíem imaginar que després de tants dies i en un altre país, ens retrobaíem amb en Jaume i la Miriam!!! Una parella d’aventurers que vam conèixer a San Pedro d’Atacama. Com s’agraeix la bona companyia i ser quatre per fer bones partides de la botifarra!!!!
Ens vam trobar a la Casa Nacional de Moneda (on feien les monedes), vam passar un fantàstic dia de diumenge en una fira i vam planejar la visita a les mines. Anem a fer de ratolinets mineros!!!
Després de vestir-nos amb un “glamurós” mono blau, ple de pols i terra, posar-nos unes fantàstiques botes de goma i un casc “ultra-protector”, vam anar a fer unes compres al mercat dels miners, allí on ells s’abasteixen del material per treballar. Podríem dir que és obligat comprar certes coses que vas regalant als miners que estan treballant, diuen que per alegrar-los una mica. Aquests presents són: cigarrets, fulles de coca, llipta (una substancia alcalina similar al lleixiu), alcohol de 96º i dinamita!!!! FLIPA!!!!!
L’entrada a les mines ja feia por. Un forat de poc més de metre i mig de diàmetre d’on baixava una escala de fusta cap a les profundes entranyes de la muntanya i esquitxada de sang de “llama” en una cerimònia de benedicció... en Jaume va fer un “visto i no visto”. La sensació de claustrofòvia i ofec per la falta de circulació de l’aire no el van emocionar gens i va decidir esperar-nos a fora. Ja només erem tres, el guia i l’acompanyant.
Com que era dilluns, la quantitat de miners treballant no era molta, ja que tots estaven de ressaca del cap de setmana. La quantitat de diners que guanyen a les mines no els hi dura gaire... Divendres a la nit comencen a beure l’infernal alcohol de 96º, fins caure borratxos. El cap de setmana alternen la ressaca amb la borratxera, dilluns encara no s’han recuperat del tot (només alguns van a treballar), dimarts s’incorporen alguns més i dimecres és el dia de màxima assitència de miners. El dijous alguns ja comencen la Festa 96º i es tanca el cicle. Una vida dominada per la foscor, pel silenci interrumput per les explosions puntuals, per la soledat, la falta d’aire pur i una obsessió per trobar “la gran veta” que els farà rics... però, com diu la gent de per aquí: “son muertos en vida”.
Un laberint de galeries, túnels i vies amb carretons que els miners empenyen sense gaire entusiasme, amb les galtes abultades per les boles de coca, que els ajuda a aguantar les dures condicions de feina, però els hi menja les dents. Tenen la pell tallada per la deshidratació i la pols, que els fa semblar molt més vells del que són.
Mirades perdudes ens observen sense gaire interès, simplement un cop de cap en senyal d’agraïment pels petits obsequis que els hi anem donant. Alguns d’ells són molt joves, però la vida minera ja els hi ha començat a buidar l’esperit. D’altres porten anys treballant a la mina, ho pots endevinar per la quantitat de dents que els hi falta o per les poques paraules que et diuen. Als pocs minuts de ser allí dins, la Miriam decideix tornar enrera. Ja només quedem el guia i els dos valents. Volem conèixer el Tio!!!
El Tio és el dimoni protector de les mines. Li posem un cigarret encès a la boca, li tirem fulles de coca per sobre i una mica d’alcohol de 96º a les mans, quina ofrena!!!!
En alguns llocs la falta d’aire net és sofocant, la calor és intensa i la pols et cala fins els pulmons. Però com a bons miners ens fem amb una pedra que té Zinc i Plata!! Ole!!! Ja podem sortir!!
Quina il·lusió tornar a veure la llum del sol i respirar amb els narius ben oberts... En Jaume i la Miriam ens reben amb un aplaudiment i una obació que fan que sortir sigui molt més reconfortant. Per sort, no hi hem de tornar demà i no hem sigut testimonis de cap explosió ni accident, però cada dia, hi ha molta gent que posa en joc la seva vida quan entra allí dins, i alguns ja no en surten mai més.