Tres dies al SALAR D'UYUNI, la porta d'entrada a Bolivia

Que fem? On anem? Agafem un bus cap al nord d’Argentina? I d’allí entrem a Bolivia? Mmmmmmh....

Després de fer números i de rumiar-ho amb el coixí i amb la Severine... i el JOSE!!!!! El Bombero de la Rioja que vam conèixer a Valdivia!!!!!! Sí sí, el món és així de petit...
Hem decidit... brrrrrrrrr (so de tambors) que fem el tour del Salar d’Uyuni!!!!

Dia 1:

Fotos del dia 1

Ben aviat ens presentem a l’oficina de l’agència, impacients per començar l’aventura pel Salar més gran del món.

La primera parada no es fa esperar i és la frontera de Bolivia. Un local en mig del no res, amb dos militars amb mascarilla i acompanyats d’un autobús que deu fer segles que no es mou, calculat a partir de lo enfonsades que té les rodes en la sorra.
Nota: Fa un fred considerable.

La propera parada és per esmorzar i començar a conèixer una mica més els components de l’”Equip Salar”. Som sis: els anglesos Tom i l’amic de cabells afro (us mentiria si us dic que recordo el nom), els alemanys, Simon i Irina, i els dos catalanets que ja coneixeu. El jefe de l’expedició ens proposa un canvi de vehicle, del 4x4 a una mena de camió-bus que ens sembla molt millor opció. Així que hi ha canvi de cotxe, de maletes i de guia: Macedonio Flores, toma nom!!!

A mesura que va avançant el dia el fred és més suau i les maravelles comencen a aparèixer. La primera: la Laguna blanca i la Laguna verde, les dues parcialment congelades i amb muntanyes d’apareça avellutada que creen una imatge de postal.

El Desert de Dalí, les Termes de Polques (30º dins de l’aigua, però vora els 5º a fora) i els geysers Sol de mañana, tot entre els 4000 i els 5000 metres sobre el nivell del mar. El mal d’alçada no és cap tonteria i, per poder gaudir sense problemes de tot el tour... COCA!!! Ens hem passat tots els dies mascant fulles de coca i deixant una bola entre la geniva i la galta. No patiu, ni enganxa ni col·loca, però va perfecte per disminuir la fatiga, la gana, l’efecte del fred i no patir mal d’alçada (mal de cap migranyós, nàusees, i malestar general). En Simon, pobret, ni coca ni res, estava blanc com la neu i es va trobar fatal tot el viatge... aish... en Miquel i jo semblavem traficants: “tens més coca? Sí? passa-me’n una mica que se m’ha acabat”.

El més fascinant del dia va ser la Laguna Colorada. Una maravella de llacuna de color salmonat, degut a la presència d’unes algues vermelles, que li dónen aquesta tonalitat a l’aigua i als flamencs que hi viuen i se n’alimenten. Una passada...

La nit la vam passar a un poblet polsós, sense electricitat ni dutxes, on els nens-grans van jugar a futbol amb els nens del poble i després ens van deleitar amb un concert de música tradicional boliviana amb una bona sopa calentona entre les mans, abans de passar una de les nits més fredes de la nostra vida... a -15ºC!!!! Sort que els sacs es poden unir, portàvem una manta robada de l’avió i en Miquel genera força calor... quin patiment...

Dia 2:

Fotos del dia 2

A les 6 del matí vam aixecar el vol. El dia va passar tranquil, recorrent kilòmetres i kilòmetres de desert, admirant les formes curioses de les roques que el vent ha anat esculpint amb el pas del temps, descobrint pobles fantasma en mig d’aquest terreny tan poc agraït per la vida humana i, al mateix temps, tan fascinant.

Quan faltava ben poc per amagar-se el sol, en Macedonio ens va dir pel walki: “lo que teneis a vuestra derecha es el Salar”. Aquella extensió blanca i immesa era el Salar més gran del món... però fins l’endemà no hi posaríem els peus.

Vam dormir en un “hotel” just davant del Salar. No estava gens malament, com a mínim ens vam poder dutxar amb aigua calenta a partir de les 18h i teníem llum fins les 21h. Tot un luxe que vam celebrar amb cerveseta, xocolata suïssa i partideta de cartes.

Dia 3:

Fotos del gran dia al Salar

El gran dia!!! Tots dins el camió-bus i preparats per entrar al Salar a les 7 del matí.
Tots teníem el nas enganxat a les finestres admirant el paissatge blanc, mooooolt blanc, que ens rodejava. Era sal!!!!!

La primera parada va ser un dels punts d’extracció de blocs de sal que després vènen i, sobretot, exporten a països estrangers. Com si tallessis un pastís de fa uns dies, perquè ho fas amb serra....

Però la gran quantitat de moviments de les plaques terrestres genera tensions a la gruixuda capa de sal que, com per art de màgia, es trenca en hexàgons quasi perfectes... Lloc ideal per lluïr-nos fent piruetes i fotos tontes. Tothom porta un nen a l’interior :)

Al bell mig del Salar s’eleva la Isla Pescadores poblada de càctus milenaris de fins a 12 metres d’alçada. Des del punt més alt es pot observar una panoràmica de 360º del Salar que et deixa amb la boca ben oberta.

Però en Macedonio (ji ji ji) ens reclama per mostrar-nos una nova obra d’art: forats d’uns 40 cm de diàmetre i de profunditat indescriptible, plens d’aigua congelada i de cristalls de sal que semblen pedres precioses. Mmmmmmh, ja els veig com bonics penjolls....

Un hotel fet de blocs de sal i una zona d’extracció de sal en pols són les darreres parades abans de passar a terra ferma i deixar enrera el Salar més gran del món, que ens ha deixat ben enlluernats.

El viatget arriba a la seva fi... poc abans d’arribar a la ciutat d’Uyuni, visitem un curiós cementiri de trens, mostra de l’esplendor d’un temps passat i de l’abandonament actual d’un país amb un gran potencial.

Esperem que gaudiu amb les fotografies!!

TíPICS I TòPICS DE XILE

La nostra estada en aquest país no ha estat molt llarga, així com tampoc ho pot ser el llistat de tips i tops, però hi ha certes cosetes que ens han calat fons. Aquí van:

• és un país mooooolt allargat, amb més de 4000 km de longitud i 440km l’amplada màxima.
  

• Es divideix en 15 regions denominades amb números romans de nort a sud, molt original... excepte la regió de la capital que és la Región Santiago de Chile. Però el 2007 es van crear dues regions noves i ara no saben com anomenar-les, si les han de tornar a renumerar per mantenir l’ordre, si posar noms o si utilitzar les lletres de l’abecedari grec...
  

• Tenen una diversitat de climes brutal: deserts, zones d’alta muntanya, glaciars, costa, rius, llacs, volcans, geysers, estepa...

• És un país força civilitzat dins de l’Amèrica del Sud i amb un nivell més baix d’analfabetisme, però n’hi ha.

• És un país ric en recursos naturals i amb un elevat sector miner. A veure si resisteixen la temptació de caure en l’energia nuclear i aposten per les renovables...

• Per calcular la conversió en euros...és un merder!! Tot val milers de pesos!!!

• Tenen molt bon peix i marisc!! En Miquel s’ha tornat a posar les botes.

• Un menjar típic i guarro és el “completo”, un hotdog amb guacamole. Està força bo.

• els allotjaments baratos es diuen "Residencias"

• Tot i que són força agradables, tenen una forma de parlar que desespera. No vocabulitzen gens, no se’ls entén i el tò és com... arrogant? És l’accent que, de moment, menys ens ha agradat.

• Molt sovint posen l’expressió “pó” al final de totes les frases, com a “coletilla”.

• Diuen que aquí la policia no és corrupte, però els polis de les fronteres... bé, ja coneixeu les nostres aventures i desventures amb aquests individus...”cazurros”.

• Són molt creients, catòlics o evangelistes. No farem comentaris.

• Si el voleu visitar, pugeu el pressupost, però prepareu-vos per veure paissatges espectaculars.

SAN PEDRO DE ATACAMA, el desert més sec del món

Un espectacle, CLICA JAAAAA!!!

Feia 8 mesos que no plovia a Santiago de Xile i, just ara que hi som nosaltres... arriba un temporal de pluja i neu a les muntanyes. Conseqüències: dies grisos, carreteres tallades i canvi de plans.

La nostra idea era tornar a Argentina, anar a Mendoza (regió de vins i bon raïm) i seguir la ruta cap al nord del país per veure la zona de Salta, Jujui, etc. Però la neu ha bloquejat el pas de muntanyes i hem decidit anar al nord de Xile. Anem a Sant Pedro d’Atacama!!!

Després d’una llarga nit al bus, despertem i obrim la cortineta de la finestra... quina passada!!! El desert d’Atacama, un cel blau intens que contrasta amb una terra vermellosa que omple tot el paissatge, fins allà on arriba la nostra mirada.

El poble de San Pedro d’Atacama no s’assembla a res del que hem vist fins ara. Totes les construccions són d’adobe, una barreja de fang, palla i excrements pintades, o no, amb cal. És força turístic, amb molts cafès, bars i agències que t’ofereixen milers de tours. Però no li fan perdre encant. Està a 2440 metres d’alçada i hi ha una diferència tèrmica entre el dia i la nit brutal. D’anar amb tirants durant el dia, passes a dur tota la roba que tens durant la nit, i et congeles!!

Acabem allotjats en un hostel que, al principi, sembla força decent, però acaba sent un malsón. Té una cuina molt petita, que només pots fer servir quan no la necessites, és a dir, tancada a l’hora d’esmorzar, dinar i sopar (perquè l’utilitzen els treballadors del hostel!!!) i a l’habitació no hi ha endolls... Et tanquen l’internet a les set del vespre, quan no pots fer res perquè ja és fosc i fora fa un fred que no convida a sortir. No pots veure la tele perquè sempre hi ha la chilenita veient xorrades, no et deixa canviar de canal ni repenjar-te a l’únic sofà de dues places que hi ha. No hi ha un espai on puguis estar amb el teu ordinador i si parles a la mini sala d’entrada, on està recepció, PC’s, la tele, el sofà, la cuina i el mostrador dels tours (total: 15m2!!!!) et fan baixar la veu!!!!!!!!! No hi ha calefacció i tot està obert com si estiguessis al carib, quan la realitat és que per la nit arribes a -5ºC!! Cada dia hi ha alguna baralla o conflicte.... Aish, deixo de parlar de l’horrible hostel o no us explicarem res més... Per cert, es diu Corvatsch, NO HI ANEU.

El desert d’Atacama té infinitat de coses a fer, però els tours que ofereixen són caríssims i llogar un cotxe per nosaltres sols és una fortuna. Cal aconseguir gent amb qui compartir-lo. Així que ens convertim en “cazaturistes” de “buena onda” amb qui fer les excursions. No va ser tan difícil.

Vam llogar un 4x4 petitet (m’atreviria a dir que 2x2...) a Calama, a dues hores del poble, perquè era molt més barat. Aquella mateixa tarda vam fer la primera parada: el Valle Arcoiris, una zona de roques de múltiples colors, d’aquí el seu nom.

El dia següent, vam aconseguir tres companyes d’aventura. Mare, filla i tieta, a quina més boja de les tres... la tieta soltera super-fiestera, la mare separada enamorada del seu gos (deien que parlava i no feia més “imitar-lo”, les dues germanes eren les úniques que reien) i la nena, a l’inici de la pavera adolescent, però més sensata. Tres chilenes i dos catalans a les 4 del matí rumb als Gueysers del Tatio. Dues hores de cotxe, pujant sense parar fins els 4320 metres d’alçada i amb una temperatura que va arribar als -17ºC (increïble!!!) per veure un espectacle matiner impresionant. Violents fluxes de vapor d’aigua que s’eleven fins els 10 metres d’alçada a una temperatura de 85ºC, fumaroles que fan olor a ous pudrits i formacions de sals esculpides lentament i cobertes d’algues de colors que resisteixen aquestes condicions tan extremes. Per completar el quadre, hi ha una piscina natural d’aigües termals on només els més atrevits gosen banyar-se, metre fora encara es manté la fresqueta temperatura de -8ºC. Endevineu qui hi havia dins l’aigua?? Jeje. Us assegurem, que es podia aguantar :)

A “toc de pito”, els ramats de turistes van marxant i nosaltres aprofitem el privilegi de tenir cotxe propi. Això no té preu...

De camí a les Termes de Puritama, oficialment de pagament, trobem un desviament que ens porta a la Quebrada de Guatin, un canó rocós rodejat de cactus milenaris, per on també baixen aigües calentes i sense gastar ni un pesso. Uuuuuueeeeeee!!

Una de les activitats més típiques és contemplar la posta de sol des de la Gran Duna del Valle de la Luna, així que no podem perdre molt de temps.

Fa 22 milions d’anys la zona coneguda com a Valle de la Luna, estava coberta per un antic salar. Aquest va desaparèixer, es van produir moviments i plegaments de l’escorça terrestre, activitat volcànica i una erosió per part del vent i altres agents atmosfèrics que van tallar formes escultòriques a les roques, moldejant un paissatge únic, sense vida ni aigua... Realment sembla un altre planeta...

Aquell mateix vespre se’ns va presentar la Severine, una noia francesa que viu als Pirineus. Quina sort que hem tingut!! Serà la nostra companya per la propera excursió: el Salar de Tara.

Tot i que ens marquem un lloc en el mapa, tota la ruta fins arribar al destí marcat és sorprenent. Guanacos, vicuñas, llamas, ocells com la tagua cornuda, la guallata andina o el caití, llacunes congelades on poder fer el ballarí, muntanyes que sembla que puguis acaronar o roques punxegudes que s’eleven cap a un cel blau intens, i vent, molt de vent...

El Salar de Tara en sí crec que no hi vam arribar. Vam veure formacions de roques impresionants, salars, ramats de llames i, fins i tot, una guineu!!!! Però aquí el cotxet va deixar clar que era un 2x2. El camí anava pel mig de la sorra no gaire compactada i entre les dunes... ai ai ai... no les teníem totes. El cotxe no tenia prou potència per les pujades i les rodes s’enfonsaven, els camins desapareixien i les marques de rodes d’altres cotxes no eren molt de fiar... ens quedaria prou gasolina? Acabarem empenyent? Sort que en Miquel ha vist per la tele el “Rali París-Dakar” i... que carai!! Estàvem acollonits!!!!! El truc és agafar velocitat en pla, rodes dins de les marques d’altres cotxes i pujar a tota llet la duna en segona. El més important de tot: anar fent saltironets amb el cul i parlar amb el cotxe dient-li totes les paraules mimoses que se t’acudeixen i acabar fent un crit quan t’apropes a la cresta de la duna.... FUNCIONA!!!

Hi ha coses que més val no repetir... però ara que hi pensem... ens agafa el riure tonto.

Fins aviat!!!

SANTIAGO DE XILE, la capital de cel blanc

Santiago, Valparaíso en fotos

Després d’un bon viatget nocturn amb bus, arribem a la Capital de Xile, Santiago, on ens espera l’Anna i la seva família, l’Alejandro i el petit Tomàs.

Des del taxi ja veiem que es tracta d’una ciutat immensa, però amb edificis interessants, gent moderna i metro!!

La casa de l’Anna està a un barri residencial dels afores, en una caseta dins del que ells anomenen “condominio”. No ens extranya gens la decisió de l’Anna de viure aquí :) Una preciosa casa amb jardí, rodejada de tranquil·litat, segura, amb dona de fer feines i jardiner. Quins luxes, eh? La gent amb titulació està molt ben reconeguda perquè hi ha molta feina a fer i poca gent qualificada per dur-la a terme. En canvi, la gent de feines més humils, tenen sous unes vuit vegades inferior.

Tot i que Santiago no és una de les ciutats més contaminants del món, us asseguro que les muntanyes de 6000 metres que la rodegen són impossibles de distingir. El dia pot ser tan assolellat com vulguis, però de cel blau... res de res. No hi ha ni una fina brisa que renovi l’aire de tant en tant. És per això que hi ha restriccions en la circulació de vehicles (els vells) segons la matrícula. Un dia uns, un altre dia els altres, sinó multa al canto!! El dia que cauen quatre gotes és el millor moment per pujar als cerros per veure una bona panoràmica de la ciutat, qualsevol altre dia pots contemplar el “fantàstic “ núvol marronós de contaminació, quin horror!!

Passejar pel barri Bellavista, de boniques cases de colors, visitar la casa de Pablo Neruda, La Chascona, anar a la Plaza de Armas, el Palacio de la Moneda, els carrers comercials... fins hi tot hem anat a un gran centre comercial a fer un intent de comprar unes botes a en Miquel perquè les seves se li estan desintegrant. No ens podem queixar d’estrés, jeje.

A més, hem tingut cotxe el cap de setmana!!! L’Alejandro ens va deixar el seu per poder anar a dos poblets de la costa: Valparaíso, amb un preciós centre històric de boniques cases colonials de colors vius, i Viña del Mar, on vam provar sort en un casino... i vam perdre 9 lucas (uns 11 euros!!). Una vegada i mai més... això no és per nosaltres...

El diumenge el vam invertir en una idea una mica descabellada. El "Senyor Arquitecte Miquel" va trobar una casa de diseny, ecològica i de molt baix pressupost, en una revista. L’objectiu del dia va ser trobar-la. Només sabíem com era la casa, el barri on estava i que hi havia arbres al voltant. Sí sí, podeu riure el que volgueu, però... la vam trobar!!!! Va resultar que la casa estava en una zona residencial ecologista amb un guarda que ens va donar el telèfon del propietari de la casa i obtenir permís per entrar. La mala notícia és que no hi havia ningú, la bona és que ens va deixar entrar igualment i ens va explicar com arribar-hi a través de la casa del veí. A més, li va dir a en Miquel que el truqués per donar-li la seva opinió del projecte... increïble, però cert.

Som un parell d’afortunats sense fortuna en els casinos, sinó rics en oportunitats i en bones companyies. La veritable sort és la de trobar-nos amb gent com l’Anna i la seva família, que ens ha acollit a casa seva i ens ha fet sentir tan còmodes. No saps mai com pots agrair tanta amabilitat. Anna, te’n debem una!!

VALDIVIA i els llops marins urbans

Un mercat amb visitants força curiosos... VEURE MÉS

El primer governador de Chile, Pedro de Valdivia, va fundar aquesta ciutat amb el nom de Santa Maria la Blanca de Valdivia, sobre un anterior poblat indígena anomenat Ainil. Va ser molt important en tots els aspectes, però els mapuches no van donar-se per vençuts i van aconseguir fer fora als espanyols i la van destruir. Durant tota la història ha estat repoblada, reconquistada, fortificada i destruida un parell de vegades (batalles, terretrèmols, tsunamis...).

Ha tingut una història mogudeta degut a l’interès de la seva posició geogràfica, la defensa natural que li proporciona la bahia i les terres fèrtils que conté.

Actualment el paissatge que la rodeja és fantàstic i els forts que encara es mantenen drets donen testimoni de la seva vida, però el que més ens ha sorprès d’aquesta ciutat són els habitants que té a primera línia de mar: Llops marins!!!!

Tot i que les aigües són dolces i la ciutat està una mica mar endins, la facilitat de trobar menjar els ha convertit en població estable i en atractiu turístic de Valdivia. Uns animals de 400Kg, amb unes dents que fan por i cridant per imposar la seva jerarquia a la colònia... a dos metres de nosaltres!!!!

Degut als passejos que feien aquests animalons per estirar les aletes, els robatoris de peix al mercat i a la grandiositat del seu cos i boca, han instal·lat unes valles, però no a tot arreu. Be carefully my friend!!

I una cosa ben important: hem menjat bon peix!!!!! Per fi hem pogut variar la nostra dieta i a preu molt assequible.Quines ganes teníem de peix i marisc.... mmmmh

Llops marins, costa, peix, marisc, cervesa artesana, forts espanyols... i com sempre, bona companyia: en Javier i en Jacobo, dos bombers de la Rioja “mu majos”. Petons guapos!!

PUCÓN I EL VOLCÀ VILLARRICA

Si vols fer cim amb noaltres, Clica!!

Xile ens dóna la benvinguda amb pluja, força fresca i uns preus més elevats.

La primera parada és el poble de Pucón, petit, turístic i rodejat de volcans i aigües termals.

Quin merder amb els preus!! Anar al súper a comprar es converteix en un mal-de-cap... tot val milers de pesos!! Hem de canviar el xip i adaptar-nos, però fa mal veure aquests números...

El més típic de fer és pujar al cim dels volcans i banyar-te en aigües termals. Doncs això farem!

El volcà Villarrica és el més actiu de Xile, 5 hores per pujar un desnivell de 1400 metres, dels 1400 als 2847m, que no és poca cosa!!! Ben aviat, amb un fred que pela i a les faldes d’un gran repte... Som-hi!!

La primera pujadeta ja ens deixa sense alè i poques són les esperances que fem cim els dos juntets. Ai, ai, ai.... poc a poc, pas a pas, fent zig-zag, anem pujant i parant de tant en tant, bebent aigua i fent un mós. A mig camí comença la neu i ens equipem amb els grampons (les punxes que van a la sola de la sabata), el piolet (per clavar a la neu si caus) i el casc. Quina fila que fem! Ja ja. Xino-xano seguim caminant i parant. Gel, neu, una forta pendent i el cansament que ja es fa notar, fan que el temps passi més lent. Arribarem?

Després de 5 hores... FEM CIM!!!!!!!! Quina felicitat!!!!! No imaginava que arribaríem!!!! Jo em donava per satisfeta si arribava a la zona de neu, però era qüestió d’orgull.

Quin lloc!! Quines vistes!!! Ha valgut la pena l’esforç de pujar, però ara toca baixar... a saco!!!! Fent gambades i en línia recta anem descendint del volcà. No sense patir algunes caigudes (sort del piolet) i de veure la Eve com baixa del bracet del guia per no anar muntanya avall (els meus grampons s’omplien de neu!!!).

Després d’unes dues hores, amb les cames fent figa i molt cansats, veiem la furgoneta i el final de l’excursió. Buff...

Quina manera millor per acabar el dia i recuperar-se, que uns banys termals sota un cel estrellat i brindant amb un vinet en bona companyia, la Jaqueline, la noia canadenca amb qui vam compartir hostal, aventures i bons moments.

PD: els següents dos dies els vam destinar a veure capítols de Lost i a no moure’ns del sofà (no podíem del mal que ens feia tot...)

----> vista 360º des del cràter del Villarrica CLICA

TERRORISTA AMB LLAVORS? ¡¡PRESENTE!!

Ja estem a Xile!!! Però hem tornat a creuar frontera...

Ara resulta que som TERRORISTES AMB LLAVORS...

Des de Brasil que l’Evelyn portava llavors per fer les seves artesanies i els xilenitos ens les han près!!!

En la declaració jurada que et fan signar abans d’entrar a Xile hi ha una llista infinita de lletra minúscula de coses que s’han de declarar... a més de la fruita i carn crua que ja coneixíem per anteriors experiències, també surten les llavors. Per evitar problemes, posem creueta en el SÍ.

- sí senyor, llevamos mermelada de frambuesa, empanadas de carne y semillas para hacer collares.

- sí señor, lo hemos declarado en el papelito.

- no señor, no llevamos nada más.

- señor... me está poniendo nerviosa.......

Quina tensió!! Ells fent brometes sobre els espanyols i dient que si em troben res a la bossa que no els hi he dit em posen una multa de 200 dòlars!!

- Las semillas no pasan, señorita.

Així de rotund... però no em dóno per vençuda i “pa chulo, mi pirulo”, no deixo de protestar que és injust, que com a mínim les perforades, que no les llençaré enlloc i que, a més, són tropicals, per tant no germinaran en el clima xilè. Res. Però continuo la meva defensa... m’han costat diners, són les mateixes que porto als collarets, arrecades, al cabell...

- ¿me vas a cortar la trenza del pelo? ¿Me vas a confiscar mis joyas? ¿Y las bacterias y semillas que tengo dentro de mi?¿ Y si me cago en el monte y planto un árbol?

- no es lo mismo, señorita.

- ¿No? El virus de la gripe sí que es peligroso!! No mis semillas para hacer collares.

El senyor policia finalment torna amb les bossetes de les llavors perforades i em deixa anar:

- Toma, para que no llores.

Quasi me’l menjo!! Serà......... més val no seguir o em tallarà la trena de veritat...

- Te las ha devuelto por sincera – em deixa anar un altre poli.

Així acaba una nova història de la saga “Fronteres xilenes”. Signant papers de confiscació de material perillós, demostrant que el sistema és inútil i amb els meus 230 gr de llavors a la foguera...

Continuarà?

TÍPICS i TÒPICS - Argentina

Dos mesets a Argentina, carai!!

Aquí teniu els típics i tòpics, una miqueta de culturilla general i altres cosetes:

- És el segon estat més gran d’Amèrica del Sud amb una població de 40 milions de persones, concentrades quasi totes a la província de Buenos Aires.

- La zona de la Patagònia és la més cara del país.

- Com sempre, cal estar alertes a la gran capital, però ni de bon troç és com Brasil. Quin descans...

- Els Argentins estan força desil·lusionats amb la política, no confien en els seus representants ni amb les seves paraules. Com ens han dit diverses vegades: "Argentina es un país increïble, lástima que está llena de argentinos..."

- Seguim sense trens, sort que el transport és més econòmic i tens menjar i beguda en els viatges llargs.

- Un argentí, de mitjana, menja 60 kilos de carn a l’any!!!!!

- El asado és el top dels àpats. En Miquel s’ha posat les botes.

- Els dolços són extra-dolços. Un clar exemple és el “dulce de leche” que ho posen a tot arreu. Pels amants del dolç: els alfajores!!

- Buenos Aires és una ciutat força europea i als seus habitants se’ls coneix com porteños, no gaire apreciats per la resta d’argentins.

- El tango no només és un ball, sinó que és un estil de vida. El pots gaudir a cada cantonada de la capital.

- Tots els argentins van sempre amb el seu termo amb aigua calenta i la hierba mate.

- En general són molt hospitalaris i es senten molt propers als espanyols i als italians, donat que quasi tothom té els avis o pares d’una o altra nacionalitat, però entre ells es poden denunciar per qualsevol cosa.

- Alguns argentins són força exagerats, sobretot els de la capital.

- Amb els xilenos... no hi ha feeling, no els hi perdonen la traició de les Malvines. Com solen dir: Todo lo malo viene de Chile.

"LLÀGRIMES DE LA LLUNA" (Llegenda mapuche)

"Ngueneuchén va disposar que Antú, el Sol, i la seva dona Cuyén, la Lluna, regnessin sobre els mapuches.

Antú, poderós i ferm, resoldria els assumptes dels homes.
Cuyén, de caràcter més dolç, atendria les necessitats de les dones i dels nens.

Amb el pas del temps, i obligats per la diferent naturalesa de les seves obligacions, Antú i Cuyén es van anar distanciant fins que quasi van deixar de veure’s.

Una tarda, quan estava a punt de retirar-se, Antú es va trobar amb Collipal (el planeta Venus) i s’enamorà d’ella.

Un temps després, Antú i Collipal, ja convertits en amants, van ser descoberts per Cuyén.

La Lluna, dolguda i ferida, va començar a plorar. I va plorar durant tantes nits que les seves llàgrimes van omplir els valls i formaren els llacs i els rius de la terra."

BARILOCHE i la REGIÓ DELS LLACS

Pacs Naturals, Llacs i Volcans AQUÍ

Bariloche és la ciutat més poblada dels Andes Patagònics i deriva de la paraula mapuche vuriloche, que vol dir “gent de l’altre costat de la muntanya”. Així és com anomenaven els mapuches xilenos als habitants del costat est dels Andes.

La ciutat no té gaire encant, exceptuant la plaça principal on es troben els principals edificis i unes bones vistes al llac Nahuel Huapi. El que val més la pena són els voltants i les múltiples estacions d’esquí que atrauen a molts turistes.

El que més ens ha sorprés d’aquesta ciutat patagònica és la gran quantitat d’alemanys que hi viuen, entre els seus habitants es trobava el “Doctor muerte”, Aribert Heim, el criminal de guerra nazi més buscat, que va trobar refugi en aquesta ciutat, a més de molts altres nazis que van arribar després de la Segona Guerra Mundial. Increïble!! Però, a més, també hi ha una gran població de jueus (quina paradoxa, oi?) que encara fan reunions d’accés restringit i amb grans mesures de seguretat en el famós Hotel Llao Llao. Quin panorama!!

A banda d’això, Bariloche ha estat el lloc on hem gaudit del triplet barcelonista, amb cava i brindis amb bona companyia (en Pedro, el motorista brasiler del Bolsón, i altres rodamons barcelonistes). Visca el Barça!!!

Tota la Regió dels Llacs es pot resumir en tres coses: muntanya, bosc i llac. Aquest ha estat l’entorn del que hem gaudit durant els darrers dies a Argentina: Bariloche, Villa la Angostura, San Martín de los Andes i Junín de los Andes.

Pujant a peu al “Cerro Campanario” a Bariloche per gaudir de boniques vistes del Parc Nahuel Huapi, fent un trekking fins el Bosque de Arrayanes de Villa la Angostura, anant en bici per San Martín i aprofitant l’hospitalitat de la Marita i en Aldo per anar al llac Huechulafquen i veure el volcà Lanin amb el barret de núvols anunciant pluges...

Aquí donem per finalitzada la nostra estada per Argentina, un país que ens ha agradat moltíssim i que recomanem... qui sap si després retornem... res és definitiu en aquesta aventura.

Cap a Xile!!!!