divendres, 29 de maig de 2009

La màgia de EL BOLSÓN

Uuuuaaaaaauuuuuuu.... què escriure del poble que ha sigut casa nostre durant quasi un mes....

El Bolsón és un poblet de la Patagònia envoltat de muntanyes, rius i boscos de coníferes, que en aquesta època presenten una gran diversitat de colors càlids. Tot i que fa molt de temps era habitat per mapuches i tehuelches, actualment és un poble hippie d’artesans provinents de tot arreu, declarada “ciutat no nuclear” i “municipi ecològic”. Malgrat les bones intencions d’alguns dels seus habitants, té grans problemes relacionats amb la planificació urbanítica, falta de serveis bàsics davant el creixement demogràfic descontrolat, contaminació dels cursos d’aigua i eutrofització del Lago Puelo (excés de nutrients), continua ampliació de zones turístiques, inexistent canalització de les aigües quan hi ha fortes pluges (ho hem patit força), etc. Ja veieu, molta feina a fer... però com a tota la Argentina hi ha un ajuntament venut al millor postor i sord a les demandes dels habitants més compromesos amb les bones propostes.

Aquí vam arrivar i la seva màgia, l’artesania, les pluges, la cervesa artesana, les melmelades i, sobretot, la gent, ens van atrapar durant quasi un mes.

Durant la primera setmana vam fer el que fan els viatgers normals. Vam visitar el poblet, la fira d’artesania i vam fer excursions pels voltants.

La Evelyn va arribar una mica engripada, així que en Miquel va fer la primera expedició ciclista sol, però va tornar una mica... lesionat. Va caure i xocar contra un arbre caigut al mig del camí, li va mossegar un gos, va travessar el “Rio Azul” (o més ben dit “riu congelat”) descalç i amb la bici a l’esquena i va oblidar els guants i el gorro a l’altra banda... això sí, va arribar a temps per veure el barça-madrid. El que és capaç d’aguantar pel futbol... aish. Però va valdre la pena. Un 2-6 s’ho mereix!!!

La segona sortida amb bici va ser “missió: recuperem els guants i el gorro”, però dos dies després degut a les pluges. Evidentment, el riu havia crescut i ara les truites de riu passaran menys fred... Que hi farem.

Una de les arts més cultivades en aquest municipi és l’escultura en fusta. Fa uns 15 anys es va cremar un bosc i es van organitzar unes jornades per transformar el desastre en un bosc d’escultures. Artesans de tot arreu han repetit l’experiència diverses vegades i el resultat és “El bosque tallado”. Uns dies més tard, la casualitat ens va permetre conèixer l’escultor de les obres que més ens van agradar, Hugo F. Vázquez.

Quan estavem a punt de fer maletes per continuar la nostra ruta, una proposta inesperada ens va fer canviar de plans... teníem la nostra primera feina!!!! De 18 a 00h, fer de recepcionistes al hostel i endreçar la cuina abans de tancar, a canvi de casa gratis. A la pràctica va ser: en Miquel jugant al Civi (com sempre), l’Evelyn fent macramé, actualitzant el blog i, sense gaire estrés, atenent als clients. Ens vam embolsonar :)

Tot va canviar. No calia pensar on anar al dia següent, ni buscar hostel, ni demanar horaris de bus, ni dormir amb gent diferent cada dia, ni gastar!!

El millor de tot va ser que vam poder fer amistats. La nostra petita família del hostel amb la Maru i en Nico; els nostres amics de la fira, els encantadors Feli i Poli amb les millors melmelades del món mundial; en Martino, el músic austríac que ja vam conèixer a Formentera amb el seu Hang (el món és un mocador); els catalans Òscar i Irene, amb qui vam anar a passar la nit al “Cajón del Azul”, un refugi molt rústic i aïllat, riu amunt; i tots els viatgers que van anar passant pel hostel: el jueu moldavo, el brasiler Pedro (que porta més de 10000km sobre la moto), l’argentí Cristian (amb mil i una aventures a les espatlles, certes o no, però divertides), el francés que recòrrer la Patagonia a peu, l’estimada Kate, l’australiana d’Ushuaia!!! aprenent espanyol, etc.

Però el viatge havia de continuar, ja portàvem molt de temps aturats i l’hivern cada vegada estava més a prop.

Decidit: divendres marxem.

Però la màgia del Bolsón va començar a actuar... primer en Poli i la Feli ens van convidar a dinar a casa seva, a la chacra (granja) on fan les melmelades que ens van unir. No ens hi podíem negar, ni volíem. Bé, doncs marxem dissabte...

Des del moment que vam fer pública la decisió va començar a ploure. Va ploure i ploure i ploure i no parava. Així que el fantàstic dinar va ser una mica passat per aigua, però a l’hora de marxar... vols dir que podrem?

Els camins eren rius, els rius eren llacs, els ponts estaven tallats, esllevissades de fang bloquejaven totes les rutes, troncs al mig del pas i, per si fos poca cosa, la neu. Quin panorama!!!

Marxar de casa dels nostres amics ja va ser tota una aventura. El remis (taxi) tenia el semi-eix a punt de trencar-se (no sabem que és, però feia sorollets...), un arbre travessat al mig del camí...

Tres dies van passar fins que vam poder marxar. Una coreana i un canadenc ens van portar fins Bariloche, perquè els busos no hi havia manera de què sortissin.

Per fi!!!! Seguim en ruta, però no oblidarem el nostre particular “Triangle de les Bermudes patagònic”: la Vall del Bolsón.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei pendons!!!!

Molt xulo el vostre blog!!!
Tot i que encara no sé ben bé on pareu ara, us volíem recomanar quer no us perdéssiu la regió de Salta per res del món. Però em sembla que ja heu creuat a Xile...

En fi, si voleu info us la passem! Nosaltres ja estem més amunt de Lima. Ara mateix a Huaraz per fer algun trekking i la setmana vinent a Trujillo per fer surf!!! Bieeen!!

Una forta abraçada nens!!
Oscar i Irene

soda ha dit...

Hola parella!!!!!!!!!!!!

Uauuuuuuuuuu quin munt de fotos i que bé viviu!!!!

Petonets desde Cambrils

Anònim ha dit...

Nens, quina enveja!! Jo també vull unes vacances així!!!
Per cert, em sembla que ja sé el que cagarà el tió de casa quan torneu, eh Evelin? Estàs fea una artista.
Petonets dels ganxets

soda ha dit...

ENHORABONA tiets per la petita SAvina!!!!!!!

Anònim ha dit...

Hola guapus!!
Què maco tot això que expliqueu, uauuuu, quins paisatges!!
Gaudiu i viviu, que és com tota cuca viu!
Petons empordanesos.
myriam