CHIKITAAAAAAAAA!!!! La gosseta de les set vides

 

 Una vida molt gossa en imatges

Hi havia una vegada una gossa india que va tenir una camada de 6 preciosos gossets al costat d’un edifici en construcció en el poble de Koilakuntla, a la India. Esgotada i prima com un secall intentava mantenir als seus afamats fillets, però les energies eren ben escasses i no sabia com els podria mantenir a tots...

Però el destí es va encarregar d’anar donant la resposta...

En pocs dies, un cadellet va morir al ser atropellat pel rickshaw que porta l’aigua a l’edifici en construcció i un altre va ser embestit per un autobús a la carretera, deixant la pobre gosseta sense poder-se moure durant una setmana, rebutjada per la mare i pels seus germans, alimentant-se dels insectes que gosaven passar per davant seu... i quedant coixa per tota la vida...

Els altres quatre van anar creixent energètics i espavilats, amb ganes de jugar i d’explorar el seu entorn, en un país on els gossos no són gaire apreciats i són tractats a cops de pedra... la vida és molt dura per ells... i els perills estan a cada racó...  Però un a un van anar morint atropellats o en circunstàncies desconegudes... i la pobre coixeta va quedar sola, petita i als ossos... però la desgràcia li va salvar la vida i es va convertir en la primera adoptada del Centre d’Acollida de Koilakuntla pels quatre catalans que hi treballaven i en la gossa més afortunada de la Índia. Aquesta és la nostra Chikita!!

La vam banyar, alimentar i va començar a dormir a dins de casa per protegir-la dels atacs d’altres gossos. Però el seu estat de salut no millorava... feia molta pudor, estava apagada i no menjava... estarà malalta?

Poc a poc la seva salud va anar empitjorant i van començar els espectacles de vòmits, crits i plors, convulsions, cagarrines, pupil·les dilatades i la “carrera cap a la llum”... wokatí finish? Quin patiment!!! I a sobre el jeep d’Haribala li va xafar la cua... Mare meva!! Si s’ha de morir, que ho faci ràpid!! Però res, encara respirava... cada dos dies hi havia espectacle...

Però les pitjors sospites es van acabar confirmant... s’estava menjant el seu últim germà mort!!!!! Vam trobar el cadàver mogut, rossegat, descomposat i feia la mateixa pudor que la Chikitaaaa!! Canivalisme!!!!!!

Vam enterrar el cadàver un altre vegada i al dia següent... estava desenterrat!!! No pot ser que una gossa tan esmirriada pugui moure unes pedres tan grans!! Què gore!!!!

Al final vam optar per cremar el cadàver i evitar que seguís menjant-se’l... quin horror...

Però... a la nit... “què és aquest soroll?” Era la mare dins el cremador!!!!!!!!! Increïbleeee!!! Aquesta gossa esta trastocada...

Els espectacles de convulsions es van anar repetint i ningú donava un duro per la pobre Chikita, però ella aguantant... “no la veurem crèixer...” – pensàvem.

Però poc a poc, s’ha anat recuperant, la seva mare (després de perdre tota la cadellada) ha acceptat la seva filla descarriada i ha progressat molt. Quines festes que es fan quan la mare ve a veure-la!!! Però aquesta gosseta s’ha acostumat ràpid a la bona vida de mimada i continua dormint a casa. Soleta no hagués durat gaire...

Ara és la mascota del CAC. Els indis ja la veuen en millors ulls i han acceptat a ella i la mare (crec que, fins i tot, se l’estimen una mica), però al principi flipaven de veure’ns rentar-la i cuidar-la tant. També s’ha convertit en el nostre primer projecte educatiu pels nens i ha donat resultats molt ràpidament. La criden, la toquen (no amb un llàpis com al principi...jeje, sinó amb les mans), l’agafen i ella ja no té por a la gent. La mare també va progressant amb la relació amb els altres, però és una perfecta guardiana. Si algú no li fa el pes no para de burdar. Ole Ama!!

Ja veieu que no ens falten distraccions ni feina. Estem ben entretinguts... ai ai ai, serà bona mare la Chikita? De moment ens deixa la casa ben neta de bitxos :)