Després de fer números i de rumiar-ho amb el coixí i amb la Severine... i el JOSE!!!!! El Bombero de la Rioja que vam conèixer a Valdivia!!!!!! Sí sí, el món és així de petit...
Hem decidit... brrrrrrrrr (so de tambors) que fem el tour del Salar d’Uyuni!!!!
Dia 1:
.jpg)
Ben aviat ens presentem a l’oficina de l’agència, impacients per començar l’aventura pel Salar més gran del món.
La primera parada no es fa esperar i és la frontera de Bolivia. Un local en mig del no res, amb dos militars amb mascarilla i acompanyats d’un autobús que deu fer segles que no es mou, calculat a partir de lo enfonsades que té les rodes en la sorra.
Nota: Fa un fred considerable.
La propera parada és per esmorzar i començar a conèixer una mica més els components de l’”Equip Salar”. Som sis: els anglesos Tom i l’amic de cabells afro (us mentiria si us dic que recordo el nom), els alemanys, Simon i Irina, i els dos catalanets que ja coneixeu. El jefe de l’expedició ens proposa un canvi de vehicle, del 4x4 a una mena de camió-bus que ens sembla molt millor opció. Així que hi ha canvi de cotxe, de maletes i de guia: Macedonio Flores, toma nom!!!
A mesura que va avançant el dia el fred és més suau i les maravelles comencen a aparèixer. La primera: la Laguna blanca i la Laguna verde, les dues parcialment congelades i amb muntanyes d’apareça avellutada que creen una imatge de postal.
El Desert de Dalí, les Termes de Polques (30º dins de l’aigua, però vora els 5º a fora) i els geysers Sol de mañana, tot entre els 4000 i els 5000 metres sobre el nivell del mar. El mal d’alçada no és cap tonteria i, per poder gaudir sense problemes de tot el tour... COCA!!! Ens hem passat tots els dies mascant fulles de coca i deixant una bola entre la geniva i la galta. No patiu, ni enganxa ni col·loca, però va perfecte per disminuir la fatiga, la gana, l’efecte del fred i no patir mal d’alçada (mal de cap migranyós, nàusees, i malestar general). En Simon, pobret, ni coca ni res, estava blanc com la neu i es va trobar fatal tot el viatge... aish... en Miquel i jo semblavem traficants: “tens més coca? Sí? passa-me’n una mica que se m’ha acabat”.
El més fascinant del dia va ser la Laguna Colorada. Una maravella de llacuna de color salmonat, degut a la presència d’unes algues vermelles, que li dónen aquesta tonalitat a l’aigua i als flamencs que hi viuen i se n’alimenten. Una passada...
La nit la vam passar a un poblet polsós, sense electricitat ni dutxes, on els nens-grans van jugar a futbol amb els nens del poble i després ens van deleitar amb un concert de música tradicional boliviana amb una bona sopa calentona entre les mans, abans de passar una de les nits més fredes de la nostra vida... a -15ºC!!!! Sort que els sacs es poden unir, portàvem una manta robada de l’avió i en Miquel genera força calor... quin patiment...
Dia 2:
.jpg)
Quan faltava ben poc per amagar-se el sol, en Macedonio ens va dir pel walki: “lo que teneis a vuestra derecha es el Salar”. Aquella extensió blanca i immesa era el Salar més gran del món... però fins l’endemà no hi posaríem els peus.
Vam dormir en un “hotel” just davant del Salar. No estava gens malament, com a mínim ens vam poder dutxar amb aigua calenta a partir de les 18h i teníem llum fins les 21h. Tot un luxe que vam celebrar amb cerveseta, xocolata suïssa i partideta de cartes.
Dia 3:
.jpg)
Tots teníem el nas enganxat a les finestres admirant el paissatge blanc, mooooolt blanc, que ens rodejava. Era sal!!!!!
La primera parada va ser un dels punts d’extracció de blocs de sal que després vènen i, sobretot, exporten a països estrangers. Com si tallessis un pastís de fa uns dies, perquè ho fas amb serra....
Però la gran quantitat de moviments de les plaques terrestres genera tensions a la gruixuda capa de sal que, com per art de màgia, es trenca en hexàgons quasi perfectes... Lloc ideal per lluïr-nos fent piruetes i fotos tontes. Tothom porta un nen a l’interior :)
Al bell mig del Salar s’eleva la Isla Pescadores poblada de càctus milenaris de fins a 12 metres d’alçada. Des del punt més alt es pot observar una panoràmica de 360º del Salar que et deixa amb la boca ben oberta.
Però en Macedonio (ji ji ji) ens reclama per mostrar-nos una nova obra d’art: forats d’uns 40 cm de diàmetre i de profunditat indescriptible, plens d’aigua congelada i de cristalls de sal que semblen pedres precioses. Mmmmmmh, ja els veig com bonics penjolls....
Un hotel fet de blocs de sal i una zona d’extracció de sal en pols són les darreres parades abans de passar a terra ferma i deixar enrera el Salar més gran del món, que ens ha deixat ben enlluernats.
El viatget arriba a la seva fi... poc abans d’arribar a la ciutat d’Uyuni, visitem un curiós cementiri de trens, mostra de l’esplendor d’un temps passat i de l’abandonament actual d’un país amb un gran potencial.
Esperem que gaudiu amb les fotografies!!
2 comentaris:
Un petó guapíssima!!!!
Preciosas las fotitos!!!!!
Publica un comentari a l'entrada