SAN PEDRO DE ATACAMA, el desert més sec del món

Un espectacle, CLICA JAAAAA!!!

Feia 8 mesos que no plovia a Santiago de Xile i, just ara que hi som nosaltres... arriba un temporal de pluja i neu a les muntanyes. Conseqüències: dies grisos, carreteres tallades i canvi de plans.

La nostra idea era tornar a Argentina, anar a Mendoza (regió de vins i bon raïm) i seguir la ruta cap al nord del país per veure la zona de Salta, Jujui, etc. Però la neu ha bloquejat el pas de muntanyes i hem decidit anar al nord de Xile. Anem a Sant Pedro d’Atacama!!!

Després d’una llarga nit al bus, despertem i obrim la cortineta de la finestra... quina passada!!! El desert d’Atacama, un cel blau intens que contrasta amb una terra vermellosa que omple tot el paissatge, fins allà on arriba la nostra mirada.

El poble de San Pedro d’Atacama no s’assembla a res del que hem vist fins ara. Totes les construccions són d’adobe, una barreja de fang, palla i excrements pintades, o no, amb cal. És força turístic, amb molts cafès, bars i agències que t’ofereixen milers de tours. Però no li fan perdre encant. Està a 2440 metres d’alçada i hi ha una diferència tèrmica entre el dia i la nit brutal. D’anar amb tirants durant el dia, passes a dur tota la roba que tens durant la nit, i et congeles!!

Acabem allotjats en un hostel que, al principi, sembla força decent, però acaba sent un malsón. Té una cuina molt petita, que només pots fer servir quan no la necessites, és a dir, tancada a l’hora d’esmorzar, dinar i sopar (perquè l’utilitzen els treballadors del hostel!!!) i a l’habitació no hi ha endolls... Et tanquen l’internet a les set del vespre, quan no pots fer res perquè ja és fosc i fora fa un fred que no convida a sortir. No pots veure la tele perquè sempre hi ha la chilenita veient xorrades, no et deixa canviar de canal ni repenjar-te a l’únic sofà de dues places que hi ha. No hi ha un espai on puguis estar amb el teu ordinador i si parles a la mini sala d’entrada, on està recepció, PC’s, la tele, el sofà, la cuina i el mostrador dels tours (total: 15m2!!!!) et fan baixar la veu!!!!!!!!! No hi ha calefacció i tot està obert com si estiguessis al carib, quan la realitat és que per la nit arribes a -5ºC!! Cada dia hi ha alguna baralla o conflicte.... Aish, deixo de parlar de l’horrible hostel o no us explicarem res més... Per cert, es diu Corvatsch, NO HI ANEU.

El desert d’Atacama té infinitat de coses a fer, però els tours que ofereixen són caríssims i llogar un cotxe per nosaltres sols és una fortuna. Cal aconseguir gent amb qui compartir-lo. Així que ens convertim en “cazaturistes” de “buena onda” amb qui fer les excursions. No va ser tan difícil.

Vam llogar un 4x4 petitet (m’atreviria a dir que 2x2...) a Calama, a dues hores del poble, perquè era molt més barat. Aquella mateixa tarda vam fer la primera parada: el Valle Arcoiris, una zona de roques de múltiples colors, d’aquí el seu nom.

El dia següent, vam aconseguir tres companyes d’aventura. Mare, filla i tieta, a quina més boja de les tres... la tieta soltera super-fiestera, la mare separada enamorada del seu gos (deien que parlava i no feia més “imitar-lo”, les dues germanes eren les úniques que reien) i la nena, a l’inici de la pavera adolescent, però més sensata. Tres chilenes i dos catalans a les 4 del matí rumb als Gueysers del Tatio. Dues hores de cotxe, pujant sense parar fins els 4320 metres d’alçada i amb una temperatura que va arribar als -17ºC (increïble!!!) per veure un espectacle matiner impresionant. Violents fluxes de vapor d’aigua que s’eleven fins els 10 metres d’alçada a una temperatura de 85ºC, fumaroles que fan olor a ous pudrits i formacions de sals esculpides lentament i cobertes d’algues de colors que resisteixen aquestes condicions tan extremes. Per completar el quadre, hi ha una piscina natural d’aigües termals on només els més atrevits gosen banyar-se, metre fora encara es manté la fresqueta temperatura de -8ºC. Endevineu qui hi havia dins l’aigua?? Jeje. Us assegurem, que es podia aguantar :)

A “toc de pito”, els ramats de turistes van marxant i nosaltres aprofitem el privilegi de tenir cotxe propi. Això no té preu...

De camí a les Termes de Puritama, oficialment de pagament, trobem un desviament que ens porta a la Quebrada de Guatin, un canó rocós rodejat de cactus milenaris, per on també baixen aigües calentes i sense gastar ni un pesso. Uuuuuueeeeeee!!

Una de les activitats més típiques és contemplar la posta de sol des de la Gran Duna del Valle de la Luna, així que no podem perdre molt de temps.

Fa 22 milions d’anys la zona coneguda com a Valle de la Luna, estava coberta per un antic salar. Aquest va desaparèixer, es van produir moviments i plegaments de l’escorça terrestre, activitat volcànica i una erosió per part del vent i altres agents atmosfèrics que van tallar formes escultòriques a les roques, moldejant un paissatge únic, sense vida ni aigua... Realment sembla un altre planeta...

Aquell mateix vespre se’ns va presentar la Severine, una noia francesa que viu als Pirineus. Quina sort que hem tingut!! Serà la nostra companya per la propera excursió: el Salar de Tara.

Tot i que ens marquem un lloc en el mapa, tota la ruta fins arribar al destí marcat és sorprenent. Guanacos, vicuñas, llamas, ocells com la tagua cornuda, la guallata andina o el caití, llacunes congelades on poder fer el ballarí, muntanyes que sembla que puguis acaronar o roques punxegudes que s’eleven cap a un cel blau intens, i vent, molt de vent...

El Salar de Tara en sí crec que no hi vam arribar. Vam veure formacions de roques impresionants, salars, ramats de llames i, fins i tot, una guineu!!!! Però aquí el cotxet va deixar clar que era un 2x2. El camí anava pel mig de la sorra no gaire compactada i entre les dunes... ai ai ai... no les teníem totes. El cotxe no tenia prou potència per les pujades i les rodes s’enfonsaven, els camins desapareixien i les marques de rodes d’altres cotxes no eren molt de fiar... ens quedaria prou gasolina? Acabarem empenyent? Sort que en Miquel ha vist per la tele el “Rali París-Dakar” i... que carai!! Estàvem acollonits!!!!! El truc és agafar velocitat en pla, rodes dins de les marques d’altres cotxes i pujar a tota llet la duna en segona. El més important de tot: anar fent saltironets amb el cul i parlar amb el cotxe dient-li totes les paraules mimoses que se t’acudeixen i acabar fent un crit quan t’apropes a la cresta de la duna.... FUNCIONA!!!

Hi ha coses que més val no repetir... però ara que hi pensem... ens agafa el riure tonto.

Fins aviat!!!