dimecres, 1 de juliol de 2009

Buscant plata a les mines de POTOSÍ

"Una nit de l’any 1545, un pastor quechua anomenat Diego Huallpa, es va perdre quan tornava a casa amb el seu ramat de “llamas” i va decidir acampar al peu del Cerro i fer una foguera per protegir-se del fred de la nit. Quan va despertar pel matí, entre les brases fumejants, brillaven fils de plata que s’havien fos amb la calor del foc. La muntanya era tan rica en plata que fins i tot abundava a flor de terra. No va passar gaire temps per a què la notícia s’estengués i arribés a oïdes dels conqueridors espanyols, que en van prendre possessió tan aviat com van poder i van establir-hi un poblat per explotar el que van anomenar Cerro Rico (Sumaq Orcko, en quechua)."

Aquesta és una de les llegendes del Cerro Rico i la ciutat de Potosí, que va crèixer de forma exponencial amb les oportunitats de fer-se ric amb la mina. L’any 1625 comptava amb una població superior a la de Londres i París. La riquesa de la ciutat era tan gran que en l’obra “Don Quijote de la Manxa”, Miguel de Cervantes va acunyà l’expresió vale un Potosí, per dir que una cosa val una fortuna.

Mentre els espanyols vivíen envoltats de tot tipus de luxes (diuen que els carrers estaven pavimentats amb plata i que els cavalls portaven ferradures del preuat metall), milers d’indígenes esclavitzats eren obligats a treballar a les mines sota unes condicions infrahumanes i cada dia es registraven morts en l’interior dels seus túnels.

L’esplendor va caure quan les vetes de plata van començar a esgotar-se, i Potosí va entrar en un declivi del que mai s’ha recuperat. Actualment, la ciutat mostra restes de l’esplendor del passat, però la realitat és ben trista.

Quan Bolívia va aconseguir la independència, les mines eren competència del govern. Els treballadors comptaven amb allotjament, educació pels fills i els hi facilitaven les eines que necessitaven. Però... van fer protestes, reclamant el poder d’explotació de la mina, és a dir, quedar-se amb el que extreuen, organitzar-se ells mateixos i només pagar un petit impost (1%) al govern. Així va ser.

Els miners de Potosí s’organitzen en “cooperatives” (es registren i prou), però cadascú es compra les seves eines i la seva dinamita, treballa el que vol i quan vol, no hi ha cap enginyer que controli les explosions, no hi ha inspeccions, ni seguretat... el Cerro Rico és un Cerro Gruyere i una bomba de rellotgeria...

Com podíem imaginar que després de tants dies i en un altre país, ens retrobaíem amb en Jaume i la Miriam!!! Una parella d’aventurers que vam conèixer a San Pedro d’Atacama. Com s’agraeix la bona companyia i ser quatre per fer bones partides de la botifarra!!!!

Ens vam trobar a la Casa Nacional de Moneda (on feien les monedes), vam passar un fantàstic dia de diumenge en una fira i vam planejar la visita a les mines. Anem a fer de ratolinets mineros!!!

Després de vestir-nos amb un “glamurós” mono blau, ple de pols i terra, posar-nos unes fantàstiques botes de goma i un casc “ultra-protector”, vam anar a fer unes compres al mercat dels miners, allí on ells s’abasteixen del material per treballar. Podríem dir que és obligat comprar certes coses que vas regalant als miners que estan treballant, diuen que per alegrar-los una mica. Aquests presents són: cigarrets, fulles de coca, llipta (una substancia alcalina similar al lleixiu), alcohol de 96º i dinamita!!!! FLIPA!!!!!

L’entrada a les mines ja feia por. Un forat de poc més de metre i mig de diàmetre d’on baixava una escala de fusta cap a les profundes entranyes de la muntanya i esquitxada de sang de “llama” en una cerimònia de benedicció... en Jaume va fer un “visto i no visto”. La sensació de claustrofòvia i ofec per la falta de circulació de l’aire no el van emocionar gens i va decidir esperar-nos a fora. Ja només erem tres, el guia i l’acompanyant.

Com que era dilluns, la quantitat de miners treballant no era molta, ja que tots estaven de ressaca del cap de setmana. La quantitat de diners que guanyen a les mines no els hi dura gaire... Divendres a la nit comencen a beure l’infernal alcohol de 96º, fins caure borratxos. El cap de setmana alternen la ressaca amb la borratxera, dilluns encara no s’han recuperat del tot (només alguns van a treballar), dimarts s’incorporen alguns més i dimecres és el dia de màxima assitència de miners. El dijous alguns ja comencen la Festa 96º i es tanca el cicle. Una vida dominada per la foscor, pel silenci interrumput per les explosions puntuals, per la soledat, la falta d’aire pur i una obsessió per trobar “la gran veta” que els farà rics... però, com diu la gent de per aquí: “son muertos en vida”.

Un laberint de galeries, túnels i vies amb carretons que els miners empenyen sense gaire entusiasme, amb les galtes abultades per les boles de coca, que els ajuda a aguantar les dures condicions de feina, però els hi menja les dents. Tenen la pell tallada per la deshidratació i la pols, que els fa semblar molt més vells del que són.

Mirades perdudes ens observen sense gaire interès, simplement un cop de cap en senyal d’agraïment pels petits obsequis que els hi anem donant. Alguns d’ells són molt joves, però la vida minera ja els hi ha començat a buidar l’esperit. D’altres porten anys treballant a la mina, ho pots endevinar per la quantitat de dents que els hi falta o per les poques paraules que et diuen. Als pocs minuts de ser allí dins, la Miriam decideix tornar enrera. Ja només quedem el guia i els dos valents. Volem conèixer el Tio!!!

El Tio és el dimoni protector de les mines. Li posem un cigarret encès a la boca, li tirem fulles de coca per sobre i una mica d’alcohol de 96º a les mans, quina ofrena!!!!

En alguns llocs la falta d’aire net és sofocant, la calor és intensa i la pols et cala fins els pulmons. Però com a bons miners ens fem amb una pedra que té Zinc i Plata!! Ole!!! Ja podem sortir!!

Quina il·lusió tornar a veure la llum del sol i respirar amb els narius ben oberts... En Jaume i la Miriam ens reben amb un aplaudiment i una obació que fan que sortir sigui molt més reconfortant. Per sort, no hi hem de tornar demà i no hem sigut testimonis de cap explosió ni accident, però cada dia, hi ha molta gent que posa en joc la seva vida quan entra allí dins, i alguns ja no en surten mai més.

2 comentaris:

Cristian ha dit...

Pero encontrasteis plata al final?

Un beso de el hermanisimo!

PD: me adelantado a soda!

soda ha dit...

Joliiiiiiiiiiiiiiin que estoy en baja forma. CRISTIANNNNNNNNNNNNNN , como te has atrevido???????????????