dimecres, 29 de juliol de 2009

CHOQUEQUIRAU, el germà petit del Machu Pichu



Cada passa un repte, cada corba una meta, cada pedra un obstacle a superar, a cada mirada un paissatge increïble i al final del camí... una recompensa de pedra en un entorn inigualable.


Els Inques només van existir durant uns 150 anys aproximadament, però quan els conquistadors espanyols van arribar al Nou Món, eren l’Imperi dominant i, per tant, el que van documentar i del que més informació se’n té.

La Història dels Inques està plena de mites i llegendes, degut a la versió colonitzadora que poc entenia de la visió del món d’aquells habitants a qui no podien comprendre i a qui van destruir. De tan curta, però intensa, existència, van deixar bons exemples de la seva cultura que poc a poc es va descobrint i es va comprenent. Una cosa és segura: els hi encantaven les bones vistes i els llocs escarpats.

Un bon exemple d’això és la ciutadella de Choquequirau, a 3026 metres d’alçada, al costat del riu Apurrimac (Riu que Parla), posterior al Machu Pichu, només visible el 30% (la resta està enterrat o cobert per la vegetació) i on només s’hi pot arribar a peu.

Cachora és la vila que fa de punt de partida pel trekking de 4 dies que ens esperava. Allà es pot contractar un “arriero” i una mula que carrega amb l’equipatge mínim pels 4 dies, la tenda i el menjar. Es pot anar amb moltes més comoditats: cuiner, ajudants, guies, etc. Però el pressupost va pujant fins a 150€ per persona. Als pobretons com nosaltres ens va sortir per 70€ els dos :)

L’objectiu del primer dia era arribar a “Playa Rosalina” a 1550m, al fons de la vall on passa el riu, a 21 km del poble de Cachora (2980m). Però els preparatius del trekking van fer que sortíssim una mica tard i calia anar ràpid perquè a les 6 de la tarda ja és fosc.

Eren les 12:30 del matí quan vam començar la caminata sota un cel ben cobert i rodejats d’una boira densa que no ens deixava veure que hi havia més enllà de 10 metres. Tot era un misteri.

Els primers 5 kilòmetres van ser pujades i baixades, sempre una mica costoses per la falta de preparació i que et fan dubtar de la teva capacitat. Fins al km 11 vam seguir pujant però de forma molt més suau fins al punt més alt del dia, un mirador a 2880 m d’alçada. Evidentment tot al nostre voltant era blanc. Seguia el misteri de què ens envoltava.

Ara només queda baixada!! Un camí pedregós i de pendent contundent que van posar a prova la resistència dels nostres genolls. Fets pols, en Miquel lesionat però encara d’una peça, vam arribar a la “playita” amb l’últim raig de llum i amb una gana voraç. Primer dia: objectiu complert.

L’endemà... aish... ja sabíem que era el dia més dur de tots, però... ens va costar una mica posar-nos en marxa.

A les 7:30 del matí vam creuar el riu i es presentava davant nostre el gran repte: 10 km de pujada sense descans, amb un desnivell de 40-45º. En Miquel anava tirant i m’esperava a cada km. Jo anava a ritme “ànima en pena”, a poc a poc, però confiada en que arribaria. A la 13h vam fer la nostra entrada triumfal al campament de Marampata. Un petit descans de 30 minuts, un mòs, aigua i seguim caminant en direcció a les ruines de Choquequirau a 1h i mitja de camí....

Preu de l’entrada: 37 soles per peluca
Pressupost total a la butxaca: 45 soles amb vint cèntims
Problema: un bitllet de 10 una mica estripat
Solució: som estudiants inocents i pobres que han deixat els carnets a Cachora per si ens robàven o els perdíem.
Resultat: tarifa estudiant (18 soles per peluca), no accepta el bitllet estripat i quedem en tornar el dia següent a tornar-li el sol que falta.
Mai més el vam tornar a veure...

La ciutadella de Choquequirau és possible que sigui més gran que el Machu Pichu, però encara queda molts feina a fer.

La part més visible és la plaça principal, amb el Temple, les fonts i les vivendes dels governants. A dalt d’un turó hi ha el Ushnu (plataforma cerimonial) i sobre un altre turó hi ha la plaça superior, també amb temples i edificis cerimonials. Canals d’aigua, portes i finestres trapezoidals a prova de terretrèmols, murs compactes i terraces per cultius conformen l’estructura d’una gran ciutat estratègicament estudiada. Fascinant.

Vam poder gaudir de la posta de sol des de la terrassa superior, però calia fer el camí de tornada al campament apurant la llum disponible.

Després de 11 h i 15 minuts caminant sense pràcticament parar, finalitza la segona jornada amb una sopa d’arròs, la més bona que hem menjat mai. Mmmmmh.

El tercer dia decidim no matinar molt, cal deixar descansar el cos per la tornada. Però el fred, els roncs del de la tenda del costat i el soroll de la gent que marxava a les 5 i les 6 del matí no ens ho posen fàcil.

Ens esperen 10 km de baixada impresionant, però ara equipats amb un parell de pals que ens ajudaran força. En 3 hores erem a baix, però la calor ja apretava. Sort que a la platgeta hi ha una font i ens vam poder refrescar i fer els 3 km de pujada fins Chiquisca, on dormiríem aquella nit.

Sembla mentida com et va canviant el cos. El primer dia quasi morim en els primers 5 kilòmetres. El segon dia, malgrat et faci mal tot el cos, treus forces per seguir caminant i afrontar més d’11 hores de dura caminata. Quan sembla que ja estas al límit de les teves energies, encara ets capaç de seguir fins arribar a l’objectiu del dia, fer el sopar, rentar plats i preparar el niu per dormir el màxim de còmode possible. Sempre et pot passar que a la tenda del costat hi hagi un “chancho” (porc, us ho juro que ho semblava) que et fa la nit eterna pels seus roncs indescriptibles i li has d’anar a fer un parell de crits.

Les 5 del matí no triguen en arribar i enllestir-ho tot per començar de nou suposen un parell d’hores. Sort d’en Jonathan, el nostre jove “arriero” de 15 anys que ens va ajudar molt. També és cert que el vam cuidar tan bé com vam saber i ens preocupàvem de que menges bé, begués aigua i del seu amic de 12 anyets que portava un altre grup bastant despreocupat del nen. Pobrets...

El quart i últim dia havíem d’afrontar 19 kilòmetres, 2/4 parts de dura pujada sota un sol de justícia, ¼ part en planet i la resta una mica de baixades i pujades. Era la recta final...

Quan vam veure el poble no ens ho podíem creure... ja faltava molt poc!!!! Però en aquell moment vam veure una furgoneta plena de turistes i vam provar sort fent dit i... van parar!!!! Ja sabem que hagués estat molt bé fer els darrers 5km que faltaven però us asseguro que les forces ja flaqueaven i en Miquel tenia el genoll força tocat, així que...cap a dins!!!!

Entrada triunfal al poble i final feliç després de 4 dies ben durs, un genoll lesionat, unes picades color carmí de no sabem quin bitxo i força cansats, però molt satisfets de l’experiència viscuda.

Quants dies de recuperació necessitarem?

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Molts petons desde Mataró família!!!

Anònim ha dit...

Besos y abrazo de los "progenitors"

soda ha dit...

uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii menuda aventura. Evelín ¿no subiste algun ratito encima del pobre burro?
Que valientes!!!!!!!!!!!