HISTÒRIES PER NO DORMIR: El Mafiós

...5:45pm. Mercado de hechiceria, La Paz

L'Evelyn va fent compres en les parades de bruixeria i en Miquel seu a la vorera a pintar a una venedora. Ràpidament es torna l’atracció de tots els vianants del carrer i un bon grup de gent el rodeja embadalida.

Uns nens li xafardegen el que porta a l’estoig, altres venedores riuen i li van fent senyals a la “model” que no sap on mirar, però que no perd l’ocasió per demanar que li comprin algo. La gent que va de pas treu el nas entre els espectadors per veure que és allò tan interessant que tothom mira... i un home “que fa pudor” demana insistentment que ell també vol que li facin un retrat i que el pagarà.

El senyor pintor Canal li diu: “cuando acabe te pinto a ti”.
A la Eve se li posen ulls desorbitats al sentir aquelles paraules, quasi se’l menja...

...6:10pm. El mateix lloc

L’home “que fa pudor” no deixa d’insistir:
- “vamos, vamos, que yo tambien quiero que me pintes...”.
- “si si, primero acabo esta” – li diu en Miquel.
Pero l’home “que fa pudor” ja começa a ser també “l’home pesat” i reconeix que porta un parell de cerveses i que vol convidar-los a ells també...
- “Aish, Miquel, diguem-li un preu alt i ens el treiem de sobre”, li diu en català ben tancat l'Evelyn.
- “El retrato seran 80 bolivianos” – intenten pactar els pobres il·lusos.
- “ok, no hay problema, y les quiero invitar a cerveza!”


...6:25pm. No ens hem mogut encara...

En Miquel acaba l’aquarel·la de la venedora i “l’home pesat que fa pudor” se’ls hi enganxa com una lapa i insisteix en convidar a la parella a un bar per fer-li el retrat...

Però... el bar esta tancat!!

- Ui, pues nada. No tenemos mucho tiempo- diu en Miquel -y tenemos que ir buscar una chaqueta al sastre, lo dejamos para otro dia – bon intent, però no funciona...
- Conozco otro bar, les espero allí – contesta l’home, i es separen.

- Miquel, i si aprofitem per marxar?
- No passarà res, el pinto ràpid i marxem. –respon tranquil·lament el pintor.

...6:40pm. Bar de mala mort ple d’homes de mirades dubtoses que veuen sense massa control (es recomana seguir llegint amb aquesta música de fons, prem el botó dret del ratolí sobre l'nllaç i obre-ho com una nova pestanya o finestra)

La parella de catalans entra al bar i seu a la taula de “l’home pesat que fa pudor” que ja té un parell d’ampolles de cervesa sobre la taula.
- ¿que quieres para beber, mamita? – li pregunta a l’Evelyn.
- Nada, nada – li respon, amb la ment massa ocupada pensant com sortir d’allí.

Mentre el pintor Canal va fent la seva obra, la personalitat del “l’home pesat que fa pudor” va agafant cos i una certa tonalitat fosca. Parla i parla, es mou i es gira de costat, explica l’origen de les 9 cicatrius que li marquen la cara i cada vegada la conversa té menys sentit, acollona més i pudeix més a cervesa...

- mamita, tu no tengas miedo – li diu a la Evelyn –yo te protejo, soy de los Joguins. ¿tu has visto El Padrino? Pues eso, yo soy de la mafia de aquí. Soy de los más buscados por la policia. Estas cicatrices que ves, no han sido un accidente...

Ups, la cosa es posa lletja...

...6:50pm. El mateix bar y la mateixa gent

- No me digas estas cosas o nos vamos. – li respon la Evelyn amb un tò entre espantat i ferm.
- No te muevas tanto!! –li adverteix en Miquel
- Ja no puc més Miquel, et queda molt?
- Ja acabo.

Com a mesura de prevenció i donada la tensió que envoltava l’escena, l’Evelyn parla amb el cambrer que promet no treure ull de la nostra taula.

Al tornar a la taula, l’Evelyn es carrega de valor i reclama el deute:
- Por cierto, eran 80 bolivianos por el retrato.
- Te lo doy fuera, no quiero que esta gente vea que tengo dinero... ya me entiendes, mamita. –li diu agafant-li una mà.
- No, no, me pagas ahora y no me llames mamita.
- No te muevas tanto! Y dejala tranquil·la o me voy a tener que poner serio. – li escridassa en Miquel.

Fent una mica de teatre alcoholitzat li deixa uns bitllets sobre la taula que l'Evelyn es posa ràpidament a la butxaca.
“Serà .......,” – faltan 20 bolivianos – li diu ben seria.
No hi ha resposta, ni ara ni en les dues següents reclamacions. “Millor ho deixem córrer...” -pensa.

... 7:05pm. Mateix escenari

- ja està! ¿No quieres un poco de color? – diu l’artista.
- No, lo quiero así. Que nariz más grande tengo! Parece un cartel "se busca" – respòn el Mafiós amb un gest que sembla ser d’aprovació, seguit d’una simulació d’una baralla a cops de puny entre ell i el seu retrat. Tot un espectacle... serà esquizofrènia?

Com a totes les obres que en Miquel va fent al llarg del viatge, cal fer una foto del dibuix i del model, que decideix sortir acompanyat dels de la taula del costat. La sorpresa més gran i detonadora de la història és que el company es tapa la cara al disparar-se el flash... serà veritat que són els més buscats??

No ens quedarem per esbrinar-ho.

Correeeeeeem!!!

FI


Mai havíem corregut tant ni havíem estat tan àgils pels carrers de La Paz, però el sol fet de pensar que ens podria seguir, ens feia quasi volar!!!

Una vegada dins del hostel, ens mirem, agafem aire, riem de nerviosisme i de saber que estem bé i.... Pedritoooo!!! El nostre amic brasiler que viatja amb la seva moto estava allí!!!! Quina il·lusió!!!

Ara sí que podem fer un beure tranquils, davant una llar de foc a l’aire lliure i en bona companyia.

Una bona manera d’alliberar tensions i poder dir que ha estat un final feliç.