divendres, 10 de juliol de 2009

La SUCRE actual o La Plata, l'antiga capital

Les fotos més dolces de Bolivia AQUí
Casetes blanques, carrerons empedrats, racons encantadors, una ciutat colonial de nivell i, sense cap dubte, la ciutat més bonica de Bolivia (1991 declarada Patrimoni Cultural per la UNESCO).

Als seus habitants no els hi agrada gens que La Paz els hi hagi près el títol de Capital de l’Estat, però encara mantenen el poder judicial, la cort suprema i altres competències. Molts d’ells defensen amb força que el cor de Bolivia batega en aquesta ciutat.

Seguim ben acompanyats de la Miriam i el Jaume, que bé!!! Són una parella molt maca i ens va molt bé poder compartir el dia a dia amb altre gent i amb ells ens entenem molt bé. Ole!!!

Un dels llocs que mai es pot deixar de visitar són els mercats i Sucre en té un de molt gran i pintoresc. És molt curiós veure com paradetes exactament iguals estan col·locades una al costat de l’altre. Què no saben el que és la competència? Jo no hi entenc molt d’estratègies comercials, però diria que aquesta distribució no ajuda gaire... però fotogràficament és molt divertit.

Bolívia és sorprenentment barat. Pots menjar perfectament per 1€!! Això sí, amb certs riscos. De fet, jo he estat un dia sencer amb vòmits... coses que passen... Per sort l’hotel on estàvem era força decent, malgrat les lluites per aconseguir aigua calenta (batalla mig perduda) i les baralles amb les “mamites” que es menjaven el nostre esmorzar.
M’explico:
Nosaltres teníem l’esmorzar pagat i aquest era fins les 10 del matí. Ens presentàvem a tres quarts de 10 ben desperts gràcies a la dutxa fresca i a la força, però les punyeteres mamites ens posàven una merdeta de mantega i mermelada, el cafè no valia res (ens vam comprar un nosaltres) i tenien la barra de dir-nos que no quedava llet. Va colar el primer dia, el segon vam protestar i analitzar els moviments de l’enemic i el tercer va estallar la batalla. Les llestes... s’ho menjaven elles!!!! Amb tan poca picardia que ho feien davant nostre i sense dissimular gens!!! Així estaven de “toneletes”!!! Elles menjaven abans que ho haguessin fet tots els clients i sense limit de quantitat. Seran bacones!!!!! Com ens vam posar al descobrir-les... quina ràbia fa que et prenguin per tonto...

En fi... seguim...

A més de gaudir de passejos agradables pels carrerons de la ciutat vam enriquir la nostra cultura i vam anar a visitar el Museo de Arte Indígena, on vam poder admirar les teles de la tribu Tarabuco (de colorins i amb motius que conserven una simetria) i Talq’s (de color vermell i negre, on domina un caos ordenat que fascina), un art que s’havia perdut i, gràcies a tallers de capacitació i a la feina que fan les organitzacions, noves generacions aprenen les tècniques dels seus avantpassats i creen veritables maravelles. Quan veus en primera persona la feina que porta la confecció de les teles, valores molt més aquelles maravelles tèxtils i entens els preus tan elevats. Ens en vam enamorar i vam decidir que no podíem marxar de Bolivia sense una tela d’aquelles... i amb moltes altres coseteeeeesss!!!!

Aquí el consumisme està permès :)

Però totes les boniques històries tenen un final. Sucre ha estat l’escenari de comiat amb la Miriam i en Jaume, amb qui hem compartit fantàtics moments... snif snif. Però sabem que ens retrobarem en un futur. Molts petons parella!!!

El final definitiu de l’estada a Sucre...es va fer esperar. Després de córrer (com sempre) en busca del bus per anar al proper destí, carregats amb les motxilles i amb un “ai” al cor per la velocitat del taxi: NO quedaven billets fins l’endemà!!!! Han començat les vacances d’hivern i a tots els bolivians els hi ha donat per moure’s... no queda més remei que passar una nit més a la dolça ciutat.

Sort que sabem d’un hostel a prop de l’estació que resulta ser una casa “Sisí emperatriu” barrejada amb “Alicia en el país de les maravelles”. Teníem xemeneia a l’habitació!!!!!! No us perdeu les fotos.

Salut i molta dolçor per tots

PD: en el moment de deixar el primer Hotel, la noia de recepció tenia posat un CD... eren Zezé di Camargo & Luciano!!!! Els vam descobrir a Brasil en una peli que ens va agradar molt i ens va fer plorar... “2 filhos de Francisco”. Ara ja tenim la BSO, je je

1 comentari:

soda ha dit...

Que montonazo de gente que vais conociendo, que pasada!