UNA NOVA HISTÒRIA PER NO DORMIR: Transportes Peruanos, una prova de resistència per la paciència

Ja estavem previnguts de com funcionen (o no funcionen) els transports peruans, però això ha sigut massa...

De 9 o 10 hores que havia de durar el trajecte Arequipa-Lima, han estat 18!!!!!!!!!

Com que havíem de passar tota la nit al bus i eren moltes hores, vam decidir agafar un bus-llit i una mica bo... això pensàvem...

El bus tenia previst sortir a les 21:30, però venia de no sé on i anava amb una hora de retard. Aquesta va ser la única notícia que ens van donar...

A mesura que anàven passant les hores i l’estació s’anava buidant, ens va començar a pujar la mosca al nas.

Per atendre les nostres preguntes només hi havia un peruanito que no s’enterava de res, que només deia que la noia dels tiquets ara venia. “¿A las doze de la noche va a venir?” “Sí, sí, ahorita viene” ens contestava, però no venia ningú.

Van passar més de tres hores fins que una dona va sortir d’un despatx de darrera del mostrador. La pocasolta havia estat tot el temps a dins!! Ens havia sentit escridassar al peruanito i no s’havia dignat a donar la cara!!! La cosa va anar a pitjor... que si “me está faltando el respeto”, que “no me alce la voz”, ara et giro la cara i et deixo parlant sol... una mentida rera l’altre i cada cop l’ambient més caldejat... ni un got d’aigua ens van donar!!! Això que ens havien dit que teníem sopar inclòs...

Per fi el nostre bus va fer la seva aparició triunfal a la una i mitja de la matinada, però després de 20 minuts esperant ens van dir que el motor es recalentava i el bus no sortia. La que es va liar!!!

Havíem d’esperar un altre bus que arribaria en una hora. Però no erem els únics amb problemes. Gent de tres busos diferents estàvem esperant... una vergonya!!

A les dues i mitja va arribar per fi el bus que ens portaria a Lima, però quan vam pujar....sorpresa!!! El bus no era llit, tenia més seients del que ens havien dit (per tant era súper estret), un gos s’havia pixat i no es podia respirar de la pudor, i no funcionava la calefacció!!!!!! Revolucioooooó!!!!

La noia que estava al pis de baix, com nosaltres (es suposa que és més luxós) estava morta de fred, fastiguejada per la pudor, la incomoditat, el retard i súper enfadada perquè li havíen cobrat més que a altres passatgers. Ja erem tres guerrilleros....

Vam decidir pujar al pis de dalt, com a mínim s’estava calentó, però els ànims de la gent també ho estaven. Tothom escridassant a la hostesa, al de les maletes, al vigilant de l’estació, al peruanito “ahorita viene” i a la mentidera nº1 ... tothom es sentia enganyat.

A les tres de la matinada els motors del bus es van encendre i els ànims es va apagar... Bona nit... de moment.

Bon dia? No sé, es va punxar una roda pel matí i la ressaca d’una nit mogudeta es feia notar.

Quan creiem que el pitjor havia passat... apareix la pobre hostessa amb cara de “cordero degollao”:

- un poco de atención por favor... vamos a parar en el siguiente pueblo para cambiar de autobús.

- Grrrrr, buuuuuu, nya nya nya, grrrrr, nononono!!! (rebombori general)

- Le pasa algo al autobus?

- Buenoooo, no. Uno que venia de Lima se ha estropeado y la gente se ha quedado tirada en ese pueblo. Nosotros bajaremos y esperaremos a uno que nos sigue una hora por detràs y ellos tomaran el nuestro que darà la vuelta.

- Quuueeeeee!!!!!? ¿Y porquè el nuestro? Nosotros ya vamos con retraso!! Que tomen el otro!!

Per moltes protestes que vam fer, l’autobús va parar a l’estació del poble on hi havia el nou percal. Però ens va donar prou temps per organitzar-nos i anar tots a una, sota el lema: “No nos moveran” liderat, evidentment, pels presents.

- del autobús no nos va a bajar nadie, es nuestro autobús y va a seguir hasta Lima. Señor conductor, vamonos o nos lo llevamos nosotros.

- Tienen que bajar señores...

- Nada de eso, no vamos a bajar.

Els passatgers de l’altre bus, al•lucinant.

Crits, amenaces de denúncia, dient a la gent de l’estació que aquella companyia estava plena d’estafadors, trucades a la suposada gerent de l’empresa, uns estrangers desesperats perquè tenien un vol aquell mateix vespre i no arribaven... i tothom atrinxerat dins del bus sense baixar.

Al cap d’una bona estona, marxem!! Però va ser un engany, un més... el bus va fer que sortia de l’estació, va fer un parell de maniobres i va tornar a entrar!!!!! Tot això per fer temps a què arribés el bus que venia darrera... No van aconseguir fer-nos baixar del bus, però sí de fer-nos perdre una hora més... la mare que els va p....!!!! en Miquel tirant els papers del conductor per terra, trepitjant-li el “llit” i jo dient de tot a qualsevol que se’m dirigia.

El final del trajecte va ser d’estrés. Tothom trucant i enviant missatges als parents i coneguts (o a les companyies aèrees), avisant de la nostra arribada. Nosaltres també.

Amb més de vuit hores de retard, per fi vam arribar a Lima i uns braços ben oberts ens van donar la benvinguda amb una forta abraçada, somriures, regals i petons.

“Bienvenidos a nuestra casa, a vuestra casa” – Carmen i Fernando.

FIN