dilluns, 20 de juliol del 2009

LA SENDA VERDE: un refugi per una segona oportunitat



Nota informativa: Els indígenes peruans de la regió del Llac Titicaca estan de revolta i a cops de pedra contra qualsevol que se li acudeixi creuar les seves terres...

Conseqüència: no podem entrar a Perú fins que la cosa es calmi si no volem rebre un pedrot al cap com a rebuda al País dels Inques.

Mentres esperem que les aigües tornin tranquil·les al llac... caldrà fer temps a la Paz, bufff, quina mandraaaaa!!

Però tot passa per algun motiu i, en aquest cas, l’espera ha servit per conèixer un raconet de Bolivia que ens haguéssim perdut: La Senda Verde, un refugi d’animals maltractats o recuperats del mercat negre, un petit trocet de jungla no gaire lluny de La Paz (abans d’arribar a Coroico, desviament a Yolosa) on hem descansat de sorolls, de mal d’alçada i hem gaudit de la natura.

La Senda Verde es va construir inicialment com un hotel rural, format per casetes en mig de la jungla. Però la manera de ser dels propietaris i el seu respecte per la natura, va fer que la gent anés portant animals que trobava en males condicions, perduts o en mercats de contraband. Així va acabant-se creant aquest santuari d’animals recuperats, alguns una mica o molt traumats per les condicions en que han viscut, sota la cura i vigilància dels propietaris, els cuidadors i els voluntaris.

Nosaltres hi vam arribar per la tarda, moment que també arriben els turistes que han fet el descens en bici per la Carretera de la Muerte, la que diuen “més perillosa del món”. El primer que vam fer va ser anar a veure els monos caputxins. Només veure’ns se’ns van enfilar en un segon fins al cap, estirant els cabells a en Miquel i penjant-se de les meves orelles com un gronxador!!! P.... caputxins!!! Ara un et posa el dit dins la orella, un altre et posa la mà a la butxaca i et pren les claus mentre un tercer et revisa la bossa i et pren el que sigui. Què lladres!!!!! A sobre, no se t’acudeixi prendre-li el que t’ha robat... vaig voler recuperar les claus quan les va deixar tirades i se’m va llençar al braç clavant-me les dents. Encara ara tinc un parell de blaus com a marca dels seus ullals!!! Què mono el mono......

Els caputxins no són gaire fàcils de tractar, però els monos aranya... aish.... ens van robar el cor... que tendres!! Amb aquells braços tan llargs t’agafen com un bebé i enrotllen la seva cua al voltant del teu canell... allí es queden mig adormits i no pots evitar acariciar-los...

En Miquel es va enamorar de la ossa Aruma, o la ossa d’ell, perquè el seguia a tot arreu i li feia més cas que al voluntari que se n’encarregava. Una ossa andina que et mirava amb uns ullets preciosos i que ràpidament passaves a ser el seu millor amic si li donaves un cacahuet. Molt llesta :)

El refugi també tenia cotorres, lloros y guacamayos, un d’ells era un “macarrilla”!! havia fet casa seva just al costat del camí més transitat i el “tiu” et venia a agredir si hi passaves!! A mi m’atacava picotejant-me els peus!! Feia una mica de por!!!

En canvi, un lloro amb ben poques plomes em va captivar dient-me: “We love it”. No només pel que deia sinó perquè al mateix temps es posava de costat amb la cua “en pompa” i aixecava una ala ensenyant el costat. Era boníssim!!!!!! No us perdeu la foto!!!!

Us podria estar explicant milers de coses d’aquests pobres animals que han trobat una segona oportunitat en aquest refugi. Malauradament, mai podran ser alliberats ni retornats al seu estat salvatge perquè el govern no destina prous diners per fer un bon seguiment de l’evolució d’aquests animals i ni poder complir amb els protocols de reintroducció al seu hàbitat natural. És per això que molts dels animals són allunyats el màxim possible del contacte amb els humans (per la tarda, quan hi ha més visitants, alguns animals són tancats en el seu recinte), preservant una mica la seva independència, però deixant que siguin el màxim de lliures possibles en la vida que els ha tocat viure.

Nota: degut a problemes del món de les telecomunicacions o de les conexions elèctriques o del món que sigui però que no tinc ni idea de com funciona.... o bé, error meu.... moltes imatges d’aquesta experiència s’han volatilitzat....
Si en algun moment es recuperen, us ho farem saber.
Eren tan boniques.... snif, snif

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Sin duda una historia moito mais tierna. (Miquel, al tanto amb les osses que quan abracen no tenen coneixement.);o)
Un besazo y un abrazote (de oso).

P.D. Se hace raro comentar lo que paso en Bolivia sabiendo que estais en Thailandia.

Anònim ha dit...

Ahora va la firma:
eRpAdRí

soda ha dit...

pobrets animalets